La Dècada Ominosa (1823-1833): Absolutisme, Crisi i Successió

La Dècada Ominosa (1823-1833): Repressió i Crisi

El Retorn a l'Absolutisme i la Repressió Liberal

El retorn a l’absolutisme va anar acompanyat d’una gran repressió de l’oposició (execució dels liberals Antonio Torrijos i Mariana Pineda) i una tornada a l’immobilisme polític, sense que el rei, atemorit pel liberalisme, emprengués les reformes que la situació del país necessitava. A més, es va crear un cos militar (els Voluntaris Reialistes) encarregat directament de perseguir el liberalisme.

Crisi Social i Econòmica: Propostes de Reforma

Davant la gravetat de la situació social, alguns ministres proposaven la conveniència d’una amnistia per superar la situació de violència, una reforma de la hisenda i una administració capaç de garantir el funcionament de la monarquia. La pèrdua de les colònies americanes no va fer més que agreujar la crisi.

A partir del 1825, el rei, encalçat pels problemes econòmics, va buscar la col·laboració del sector moderat de la burgesia i va proposar un nou ministre d’Hisenda que imposés una reforma fiscal per recaptar més impostos fent-ho pagar al sector privilegiat.

L'Oposició Ultra-Reialista i la Qüestió Successòria

Aquesta actitud va incrementar la malfiança dels sectors més tradicionalistes de la Cort, molt descontents amb el monarca perquè no havia restablert la Inquisició i no actuava de manera més contundent contra els liberals. El 1827 els reialistes més intransigents van impulsar aixecaments amb la denúncia d’una pretesa influència de revolucionaris a la Cort que havia segrestat el rei. Alguns d’ells van arribar a llançar consignes a favor del seu germà Carles.

En aquesta situació s'hi va afegir la qüestió successòria: Ferran VII es va casar amb la seva neboda Maria Cristina de Borbó (1829) i el 1830 van tenir una filla, Isabel. Per poder nomenar-la successora, el rei va promulgar la Pragmàtica Sanció, una norma que autoritzava la successió femenina al tron, prohibida fins aquell moment per la llei sàlica. Els més conservadors van considerar il·legal la successió d’Isabel i van donar suport a la successió a favor de Carles Maria Isidre, germà del rei i defensor ferm de l’absolutisme.