Deriva Continental i Tectònica de Plaques: El Moviment dels Continents

La Deriva Continental: Origen i Evidències

El 1912, Alfred Wegener va suggerir que fa 225 milions d'anys, la massa continental estava unida com un únic supercontinent anomenat Pangea. Aquest continent es va anar fracturant amb el pas del temps, i els seus fragments es van anar separant fins a arribar a la distribució actual dels continents.

Proves que Demostren la Teoria de la Deriva Continental

Diverses proves donen suport a la teoria de la deriva continental:

• El contorn d'alguns continents encaixa força bé, com un trencaclosques.
• Alguns jaciments de diamants presents en continents separats tindrien continuïtat si estiguessin units.
• Coincidències de les formacions muntanyoses a banda i banda dels oceans.
• La presència de rastres d'activitat glacial en zones on actualment no és lògic trobar-ne.
• Presència de restes de fòssils d'éssers vius idèntics en continents diversos i separats pels oceans.

Com es Mouen els Continents? L'Expansió del Fons Oceànic

La pregunta de com es mouen els continents va ser abordada per la Teoria de l'Expansió del Fons Oceànic. L'any 1960, Harry Hess va proposar que el fons oceànic s'expandia des del centre cap als continents.

Observacions Clau de l'Expansió del Fons Oceànic

• La presència de dorsals oceàniques, que són cadenes muntanyoses submarines on es crea nova escorça.
• L'edat de les roques pròximes a les dorsals és més moderna que la de les roques pròximes als continents, confirmant la creació constant de nou material.

A les dorsals, el magma de l'interior de la Terra surt a l'exterior i crea roques noves en refredar-se.

El Problema de l'Expansió Constant

Si contínuament es crea escorça, la superfície de la Terra hauria d'anar augmentant. Aquesta observació va portar a la necessitat d'una teoria més completa.

La Tectònica de Plaques: Un Model Global

El 1965, Tuzo Wilson va unificar les idees de la deriva continental i l'expansió del fons oceànic en la Teoria de la Tectònica de Plaques.

Observacions Fonamentals de la Tectònica de Plaques

• Els epicentres dels terratrèmols coincidien amb les zones d'elevada activitat volcànica.
• La majoria d'aquestes zones formen línies molt clares.

Wilson va suggerir que l'escorça terrestre està dividida en plaques, com si fos un trencaclosques, que es desplacen. Aquests desplaçaments originen diferents tipus de límits:

• Llocs on les plaques se separen.
• Llocs on les plaques convergeixen.
• Llocs on les plaques simplement es freguen lentament.

Com es Mouen les Plaques? El Paper de l'Astenosfera

Les plaques es mouen gràcies a la convecció de l'astenosfera. L'astenosfera, una capa fluida sota la litosfera, es comporta com una olla d'aigua bullint:

• A les zones profundes, a major temperatura, té menys densitat i tendeix a pujar.
• A prop de la superfície, la temperatura és més baixa, la densitat és més alta i la seva tendència és de baixar.

Per tant, hi ha zones d'ascensió de l'astenosfera, zones on baixarà i zones on es desplaçarà horitzontalment. Aquestes darreres zones estan en contacte amb la litosfera i impulsen el moviment de les plaques.

Límits de Plaques i Fenòmens Geològics

Wilson va fer coincidir els límits de les plaques amb les línies de coincidència entre volcans i terratrèmols. En un mapa de plaques principals, observem:

• Zones Divergents: Allà on l'astenosfera puja, les plaques tendeixen a separar-se. Aquest magma pot sortir a l'exterior, creant les dorsals oceàniques.
• Zones Convergents o de Subducció: Allà on l'astenosfera baixa, les plaques xoquen i una d'elles tendeix a anar sota l'altra. En aquestes zones, les forces de contracció generen molta inestabilitat sísmica i volcànica.
• Zones de Transformació: Hi ha zones on les plaques llisquen de costat, generant grans falles.