Descartes: La Deducció de l'Existència dels Cossos Exteriors

En la Sisena Meditació, un cop descobert el cogito i demostrada l’existència de Déu —que no pot ser enganyador i que, per tant, no pot permetre que jo visqui sistemàticament instal·lat en l’error ni que m’equivoqui quan aplico correctament la raó—, Descartes es replanteja el grau de confiança que pot merèixer allò que percebem a través dels sentits. Entenguem-nos: no es tracta ja de creure que les coses siguin tal com les percebo, però sí de plantejar les percepcions sensibles com a prova del fet que hi ha coses, més enllà de mi, en les quals aquestes percepcions tenen el seu origen.

Abans d’arribar a cap conclusió, en aquesta meditació hi ha una mena de recapitulació que reprodueix, més o menys, els passos que s’han seguit des d’abans de l’aplicació del dubte metòdic. Descartes recorda que, després d’una situació inicial de plena confiança en els sentits, aquests han estat posats en dubte en reflexionar sobre el fet que sovint ens enganyen (com quan de lluny una cosa ens sembla d’una manera i, mirada de prop, ens sembla d’una altra) i també en observar que puc pensar que estic despert quan de fet estic dormint. El dubte s’ha estès a l’existència mateixa de les coses exteriors i també, per tant, del propi cos, però ha topat amb el cogito com a prova de la independència del jo o la ment com a cosa que pensa.

Observacions Preliminars en la Sisena Meditació

1. Reconec com a pròpies algunes facultats, com canviar de lloc o de posició, que, si existeixen, han d’estar relacionades amb una substància corporal.
2. Si en mi hi ha la facultat passiva de sentir, és a dir, de rebre i conèixer les idees de les coses sensibles, hi ha d’haver, en alguna realitat externa a mi, la facultat activa capaç de produir aquestes idees, que sovint se’m presenten d’improvís i de manera molt més viva que quan simplement imagino o recordo.

Raonaments de Descartes sobre l'Existència Exterior

1. Déu, que ja ha estat demostrat que existeix i que no pot ser enganyador, no permetria que hi hagués en mi la inclinació permanent a creure que certes idees provenen de les coses corporals i que en realitat tinguessin un origen diferent.
2. Que les coses corporals siguin l’origen de les meves sensacions no vol dir, com hem assenyalat al principi, que aquestes coses siguin tal com les percebo per mitjà de les citades sensacions. En aquest sentit, el fet que Déu no és enganyador significa el següent: que no pot permetre que hi hagi en mi alguna opinió falsa sense haver-me donat al mateix temps alguna facultat capaç de corregir-la. Aquesta facultat és la raó, que em permet concebre de manera clara i distinta les coses tal com són en realitat. La realitat exterior tal com la raó la concep (a partir de la geometria especulativa) és el que s’anomena res extensa.