Descartes i el Dubte Metòdic: Una Anàlisi Profunda

Descartes té raons a partir dels seus estudis realitzats a La Flèche, on posteriorment va qüestionar l’ensenyament impartit. A partir d’aquests va sorgir el seu Dubte Hiperbòlic degut a tots els llibres amb teories que va poder llegir mentre estava malalt, durant l’època de la Revolució Científica. Amb aquest Dubte Hiperbòlic, creu en la fiabilitat de la Mathesis Universalis, inventà la geometria analítica i la demostrarà de manera que coneixerem les regles del mètode i el seu criteri de la veritat, constituïda per quatre regles fonamentals escrites en el Discurs del mètode. El procediment és la regla de l’Evidència, on només accepta Descartes allò que és evident, el qual no es barreja amb res sensible i es produeix per la intuïció, ja que l’home és racional. Si un concepte percebut és massa complex, es descompon amb la regla de l’Anàlisi de manera que arribem a conceptes simples i coneguts com són les idees innates.

Una manera de trobar les parts simples i clares és refer mitjançant la Regla de la Síntesi per tal de veure la relació entre elles, ja que estan encadenades, de manera que ampliem el coneixement. Per últim, s’ha de comprovar i revisar en la regla de l’Enumeració que no hi ha cap error en tot el procés realitzat.

A partir d’aquestes teories i recerques, Descartes esmentarà el Dubte Metòdic, constituït per quatre fonaments. Primerament, trobem el Dubte dels sentits, on es posen en evidència els sentits corporals degut a afirmacions falses com “la Terra és el centre de l’Univers”. Tampoc es pot estar segur de l’existència d’un món extern, ja que l’home no distingeix entre el somni i la vigília, l’anomenat Dubte del món extern. En conseqüència, s’ha de tenir en compte el Dubte del propi coneixement, degut que podem cometre errors en els càlculs matemàtics i, per tant, no tenim una ment ben fonamentada. L’últim dubte és del Geni Maligne, una invenció de Descartes que apareix a Meditacions Metafísiques, i possibilita la presència d’un ésser que fa creure allò que no és veritat. Amb l’aplicació del dubte metòdic, Descartes planteja com a conclusió l’idea de “Cogito ergo Sum”. Amb aquesta idea, Descartes troba una veritat gràcies al dubte metòdic i descobreix l’existència de l’esperit: “jo penso, jo existeixo”. En relació amb això, gràcies a la regla de l’Evidència apareix la meditació de la Primacia del pensament, tenint com a exemple el tros de cera al rusc, on canvien tots els sentits una vegada es crema un rusc, però la mateixa cera roman. “Cal, doncs, acordar que no puc comprendre amb la imaginació què és aquest tros de cera, i que només ho pot comprendre el meu enteniment”. Després, concretarà la Idea de Déu i serà recolzada amb la Regla de l’Enumeració, on Déu és la substància infinita, omniscient i, per tant, la causa del món i de la nostra existència. D’aquesta manera, Déu és la garantia de coneixement. Tot allò que envolta l’home, el qual creu gràcies a la bondat de Déu, és la substància pensant (res cogitans) i la substància extensa (res extensa) o allò material. En conclusió, el res extensa existeix per Descartes, ja que Déu no permetria que s’enganyés a si mateix.