Descartes: Dubte Metòdic, Cogito i Tipus d'Idees

El Dubte Metòdic de Descartes

Descartes inicia la seva recerca de la veritat a través del dubte metòdic, posant en qüestió tot allò que pot ser dubtós. Aquest procés el porta a considerar diversos arguments per fonamentar el seu dubte radical:

Argument del Somni

Encara que sigui d’una manera enganyosa, si podem pensar que estem en un lloc i en un moment, ha de ser perquè existeix un món en el qual puguem imaginar que hi som. Quan somiem, tot el que envoltava la situació somiada era un món que tenia un ordre. Sovint, però, té un punt d’absurd. En el moment de despertar, tot aquest món desapareix. Per tant, el món pot ser fruit d’un somni.

Si estiguéssim en un somni, la relació amb el món no seria tan directa. El món físic ens oposa una resistència que un somni no ofereix. Encara que dubtem que el món existeixi, hi ha alguna cosa que s’escapi d’aquest dubte?

Argument del "Deus Deceptor" (Déu Enganyador)

Hi ha un tipus de veritats que, encara que estiguem en un somni, allò que es manté, sigui un món real o de somni, són les matemàtiques. Dins de la coherència dels somnis, hi ha d’haver alguna cosa que sigui veritat. Hi hauria unes matemàtiques per a la ment humana i unes altres més altes i més desenvolupades amb les quals Déu ha creat el món i l’univers. Així, podem dubtar també de les matemàtiques.

Argument del Geni Maligne

Tot és un engany i un joc d’un geni maligne; així, tot el que ens envolta és fruit d’un engany. Quan arribem a aquest punt, estem en la situació d’un nàufrag, amb l’aigua al coll, a punt d’ofegar-nos. Hi hauria alguna possibilitat de sortir d’aquí?

El Cogito: Meditació II

La sortida del dubte: el dubte permet establir la primera veritat: «penso, doncs existeixo». La meva existència com una cosa que pensa és la primera veritat (coneixement evident, clar i distint). No hi ha possibilitat de dubtar que jo sóc una cosa que pensa. Allò que ens identifica com a éssers humans és la raó. La vida tindrà sentit si adquirim certs coneixements.

Som una «cosa que pensa» (res cogitans), per tant, no podem deduir que siguem un cos ni una ànima. El cos no es deriva directament del pensament, podria ser un engany de la raó. Ser alguna cosa que pensa implica que:

• dubto
• concebo
• afirmo
• nego
• vull
• no vull
• imagino
• sento

D’aquí deriven les facultats o característiques humanes: enteniment, voluntat, imaginació i el sentiment.

Tipus d'Idees en Descartes

Els continguts de la meva ment a partir dels quals dubto, concebo, afirmo, etc., són les idees. Com que penso a partir de les idees, puc establir-ne unes característiques i classificar-les. Hi ha tres tipus principals:

Idees Adventícies

Són aquelles idees que obtenim de l’exterior, és a dir, del contacte amb el món. Per exemple: la idea d’home, de cavall, d’arbre, etc.

Idees Factícies

Són les idees que obtenim per la combinació d’idees entre si. Poden ser idees factícies, per exemple, el centaure (combinació de cavall i home). És tot el treball que fa la ment de creació, d’imaginació, etc.

Idees Innates

Aquelles idees que necessitem disposar-ne per poder començar a pensar sobre la realitat; són necessàries per al pensament. Ja estan presents quan comencem a captar el món. Són les idees d’ésser, d’unitat, d’infinit. Descartes planteja que no les podem observar en la realitat, però, com que les tenim, ja existien en nosaltres.

La Idea de Déu i la Connexió amb el Món

Descartes voldrà trobar dins de les idees una que esquivi la possibilitat d’un geni maligne que l’estigui enganyant i així establir una connexió entre el jo que pensa i el món físic. Hi ha una idea que és molt estranya: la idea de Déu. Aquesta idea mostra una referència a una cosa que existeix, però de la qual no puc explicar les seves característiques. És una realitat que escapa a tot el que pugui dir. Déu, com a ésser infinit. Aquesta idea tan estranya, que permet pensar una cosa que no puc definir, vol dir que és una idea que no puc haver trobat per mi mateix, sinó que Déu me l’ha transmès. Si Déu existeix, podem dir que ha creat el món i que el món pot ser conegut.

Ordres de la Realitat Segons Descartes

Ordre Vital (Sentit Comú)

En el dia a dia, ens guiem pels sentits i el que ens diu el món per viure.

Ordre del Coneixement (Evidència)

El coneixement és molt més clar a través de les idees.