Descartes: Dubte Metòdic i el Descobriment del Cogito

Primera Meditació: Raons per Dubtar de Totes les Coses

Objectiu del Dubte Metòdic

L'objectiu principal és trobar els primers principis evidents i indubtables mitjançant el dubte metòdic.

Definició i Utilitat

El dubte metòdic consisteix a eliminar totes les opinions i falses creences de l'educació rebuda per a començar de nou els fonaments i establir quelcom ferm i constant en les ciències.

El Mètode Sistemàtic

S'estableix un criteri de dubte molt exigent. Es formulen successivament nous criteris encara més exigents. Si el coneixement els ha resistit tots, s'assoleix la certesa que aquesta veritat és totalment indubtable.

Graus del Dubte i Coneixements Qüestionats

1. Desconfiança dels Sentits: Desconfiança d'allò que ens proposen els sentits.
2. Dificultat per Distingir Vetlla i Somni: Permet dubtar de l'existència de les coses materials i que siguin la causa de les idees que tenim, però no permet dubtar de les veritats matemàtiques.
3. Hipòtesi del Geni Maligne: Si Déu a vegades permet que m'enganyi, per què no sempre? Aquesta hipòtesi permet dubtar de l'existència de Déu i de les veritats matemàtiques.

Resultat i Utilitat del Dubte Radical

El dubte ens porta a qüestionar tot allò que sabem amb arguments forts. Cal suspendre el judici respecte a aquestes qüestions i persistir en el dubte, tot i que la força del costum ens inclina a creure en les antigues opinions.

El mètode s'ha de limitar a l'àmbit del coneixement, no a l'acció pràctica (moral). En el Discurs del Mètode, Descartes proposa una moral provisional (regles per guiar la vida pràctica) mentre no es pugui restablir el saber sobre bases fermes. La Primera Meditació acaba amb una recapitulació d'allò posat en dubte i una reflexió sobre la utilitat del dubte radical (que fa que no puguem tenir cap altre dubte).

Segona Meditació: El Descobriment de les Primeres Veritats

El Camí Cap al «Jo»

A través del dubte, s'arriba a l'afirmació de l'existència o al descobriment de la naturalesa de la substància pensant. Es reprèn el dubte per qüestionar la possible existència del «jo» (Sóc tan dependent del cos i dels sentits que sense aquests no existeixo? Si no hi ha res al món, jo tampoc existeixo?). Tota l'estona s'ha dubtat d'allò que es pensa, però no del fet que es pensa.

«Jo Sóc, Jo Existeixo» (Primera Veritat)

Aquesta veritat resisteix fins i tot al Geni Maligne. És un coneixement absolutament cert i indubtable, i esdevé el criteri de veritat.

Indagació: Què Sóc?

Sé que sóc, però què sóc? (Es descarten definicions com «animal racional» o «cos i ànima hipotètics», repassant els atributs del cos i l'ànima).

La Substància Pensant (*Res Cogitans*)

Sóc una cosa que pensa (*Res Cogitans*). L'ànima és independent del cos, pot dubtar en somnis i és més fàcil de conèixer.

Definició de la Cosa Pensant

És el subjecte de les activitats que es donen en el pensament (superen el Geni Maligne i la dificultat de distingir vetlla i somni). La Segona Meditació acaba amb una reflexió sobre el paper que tenen els sentits en el coneixement, per demostrar que és més fàcil conèixer les coses que pertanyen a l'ànima que les coses corpòries.