Descartes: Déu, Fonament del Coneixement i la Raó

Per a Descartes, l'existència de Déu és essencial per garantir la validesa del coneixement i la fiabilitat de les idees clares i distintes. Si Déu existeix i és perfecte, no pot enganyar-nos, fet que assegura que la raó aplicada correctament condueix a la veritat. Descartes inicia la seva recerca filosòfica amb el dubte metòdic, que posa en qüestió la realitat del món i fins i tot la validesa del pensament humà. No obstant això, la certesa del "penso, per tant existeixo" no és suficient per fonamentar tot el coneixement. És aquí on entra la idea de Déu: la seva existència assegura que el món no és una il·lusió i que el pensament humà pot arribar a la veritat. Per demostrar l'existència de Déu, Descartes proposa tres arguments fonamentals:

L'Argument Ontològic de Descartes

Es basa en la pròpia definició de Déu. Descartes diu que Déu és un ésser perfecte, i entre les característiques d'un ésser perfecte hi ha l'existència. Si Déu no existís, li faltaria una perfecció essencial, i això seria una contradicció, perquè un ésser perfecte no pot tenir mancances. Per tant, simplement pel fet de pensar en Déu com a perfecte, es dedueix que necessàriament ha d'existir. Aquest argument és a priori, és a dir, no depèn de l'experiència, sinó només de la raó. Imagina un triangle. Un triangle, per definició, té tres costats. No podem pensar en un triangle sense tres costats, perquè és part de la seva naturalesa. Segons Descartes, passa el mateix amb Déu: no podem pensar en Déu sense existència, perquè l'existència forma part de la seva essència.

L'Argument Causal de Descartes

Aquest argument parteix del fet que tenim dins nostre la idea d'un ésser infinit i perfecte. Segons Descartes, una realitat menor no pot ser la causa d'una realitat major, i com que nosaltres som éssers finits i imperfectes, no podem haver generat per nosaltres mateixos la idea d'un ésser infinit i perfecte. Aquesta idea només pot haver estat posada en nosaltres per un ésser que realment posseeixi aquestes qualitats, és a dir, per Déu mateix. Això implica que Déu ha de ser la causa de la seva pròpia existència i de la nostra idea d'ell.

L'Argument de la Conservació o Cosmològic

Descartes argumenta que la nostra existència no es pot explicar per si mateixa. Cada instant de la nostra existència requereix una causa que ens mantingui en l'ésser. Si no som nosaltres mateixos els qui ens donem l'existència, aquesta ha de provenir d'un ésser que tingui en si mateix la raó de la seva existència, és a dir, un ésser infinit i necessari: Déu. D'aquesta manera, Déu no només és el creador, sinó també el sostenidor constant de la realitat.

La Importància de la Res Divina en el Sistema Cartesià

• Superar el dubte radical: Descartes necessitava establir un fonament sòlid per al coneixement. La demostració de l'existència de Déu li permet garantir que el món exterior existeix realment i que no és fruit d'un engany demoníac.
• Assegurar la fiabilitat de la raó: Si Déu és perfecte i bo, no ens pot enganyar. Per tant, les idees clares i distintes que tenim són verídiques i podem confiar en la nostra raó per arribar al coneixement.
• Validar el mètode científic: En establir Déu com a garantia del coneixement, Descartes assegura la validesa del pensament matemàtic i racional, que esdevé la base del nou mètode científic.

En definitiva, la res divina en Descartes no és només una qüestió teològica, sinó el pilar fonamental de la seva epistemologia i del seu sistema filosòfic. Sense Déu, el coneixement quedaria sumit en la incertesa i el dubte. Així, la filosofia cartesiana no només busca demostrar l'existència de Déu, sinó que el converteix en la garantia última de la veritat i la racionalitat humana.