Descartes: Racionalisme, Mètode i les Tres Evidències del Coneixement

Descartes: Idees Bàsiques i Fonaments Filosòfics

Descartes és un filòsof racionalista: el coneixement, o si més no aquella part més segura i més valuosa, no prové de l’experiència sensible, sinó de l’enteniment mateix.

Descartes també defensa el dualisme, en tant que ànima i cos són substàncies completament heterogènies. Ara bé, en realitat totes dues reben la seva existència de Déu.

El Mètode Cartesià: El Dubte Metòdic

Descartes parteix de la desconfiança en relació a tot allò que li han ensenyat. Per això comença amb el dubte metòdic: per mètode, dubtarà de tot, farà l’exercici de partir de zero i no admetrà com a cert res que no se li aparegui com a tan clar i segur, que no pugui ni tan sols fer la ficció de dubtar-ne.

Així, proposa un mètode universal del saber (que procedeix com fan els matemàtics), basat en 4 regles:

1. Evidència: No acceptar com a cert res que no sigui tan evident que no pugui ser posat en dubte.
2. Anàlisi: Descompondre qualsevol problema tant com sigui possible, fins a trobar aquelles afirmacions que són absolutament evidents.
3. Síntesi o deducció: Un cop descompost, procedir com els matemàtics, pas a pas, lligant evidències.
4. Enumeració: Fer en tot enumeracions tan completes que impedeixin qualsevol omissió.

Primera Evidència: El Jo Pensant (Cogito, Ergo Sum)

Fent l’exercici de dubtar de tot, allò primer que troba Descartes com a segur és la pròpia existència. Puc fer la ficció que tot el que veig és només un somni, o un engany creat per un ésser superior, però alhora que penso aquesta ficció, m’adono que del que no puc dubtar és que jo que penso, existeixo.

Això vol dir que quan dic “jo” no m’estic referint al meu cos (puc imaginar que és un engany o un somni), sinó només a una cosa que pensa, una substància pensant, una consciència, una ànima.

Segona Evidència: L'Existència de Déu

Fins aquest moment, Descartes ha trobat que és segura l’existència del propi jo, però no pot estar convençut de l’existència, fora de la ment, de res més. La segona evidència és l’existència de Déu o substància infinita. Descartes creu establir-la per tres vies:

• Dues proves pels efectes.
• L’argument ontològic.

Tercera Evidència: El Món com a Realitat Extensa

Com que concebem clarament l’existència de cossos extensos, exteriors a la ment, i Déu existeix, cal que aquesta realitat extensa existeixi. Si no fos així, caldria entendre que és Déu qui ens la fa aparèixer de forma enganyosa. I Déu, infinitament perfecte i bo, no pot ser enganyador. Existeix, doncs, el món o substància extensa.