Descartes i el racionalisme: mètode, meditacions i dualisme

Descartes i el racionalisme

René Descartes, pare de la filosofia moderna i del racionalisme, visqué al segle XVII, dominat per la religió i l’autoritat de l’Església, que limitaven l’avanç del coneixement. Davant d’això, els racionalistes, com Descartes, prioritzen la raó, defensen les idees innates i busquen fonaments segurs del coneixement, mentre que els empiristes, com Hobbes, només confien en l’experiència i els sentits.

Descartes pren les matemàtiques com a model, ja que ofereixen un coneixement clar i deductiu, i proposa començar amb idees innates conegudes per la raó i desenvolupar-les per deducció. El seu «penso, per tant existeixo» és la primera veritat indubtable que supera l’escepticisme. El racionalisme cartesià es caracteritza per prioritzar la raó sobre els sentits, usar un mètode basat en evidència, anàlisi, síntesi i comprovació, considerar el pensament com a primer coneixement segur i veure la natura de manera mecanicista. Així, només la raó, amb idees innates i un mètode deductiu rigorós, pot fonamentar un coneixement vertader, segur i universal.

Mètode cartesià i dubte metòdic

Descartes critica l’escolàstica i el sil·logisme, que sovint donaven conclusions implícites sense descobrir noves veritats. Ell proposa un mètode per aconseguir coneixements clars i segurs: no acceptar res sense evidència, descompondre els problemes, ordenar les idees i revisar tot el procés.

Les regles generals del seu mètode són:

• No acceptar mai com a veritat el que no es coneix evidentment com a tal.
• Descompondre els problemes complexos en parts més simples (anàlisi).
• Ordenar els pensaments del més simple al més complex (síntesi).
• Fer enumeracions completes i revisió per assegurar que no s’ometen res.

Com a eina, utilitza el dubte: dubta dels sentits, del cos i de la realitat (somni i vigília) i planteja la hipòtesi d’un geni maligne que podria enganyar-lo fins i tot sobre les matemàtiques i Déu. Només el coneixement que resisteix aquest dubte és veritable i indubtable.

Meditació 1: del dubte

En aquesta meditació, Descartes dubta de tot el que fins aleshores havia considerat cert, començant pels sentits i la realitat, que poden ser enganyoses. Fins i tot imagina un geni maligne que podria enganyar-lo sempre, fins i tot sobre les veritats més evidents. Davant d’aquest dubte, decideix suspendre qualsevol judici i proposa una moral provisional per guiar la seva vida mentre troba veritats segures, consistent a seguir les lleis, respectar els costums i controlar els desitjos i les passions.

Meditació 2: el cogito

Descartes descobreix que hi ha una cosa que no pot negar: si pensa, existeix. Així neix el «penso, per tant existeixo», que estableix la seva pròpia existència com a substància pensant. Tot el que fa, com dubtar, entendre o imaginar, és propi del pensament, mentre que el cos és incert i es pot dubtar. L’ànima o ment és més fàcil de conèixer que el cos, ja que és la primera certesa segura.

Meditació 3: existència de Déu

Per assegurar la fiabilitat de la raó, Descartes observa que té idees de perfecció i infinitud que no poden provenir ni dels sentits ni de la imaginació, perquè ell és finit i imperfecte. Això demostra que només un Déu perfecte i infinit pot haver posat aquestes idees en la ment. Per tant, Déu existeix i és bo, i garanteix que la raó i les matemàtiques són fiables i no poden enganyar.

Meditació 4: l’origen dels errors

Encara que Déu existeix, els humans ens equivoquem perquè la voluntat actua abans que l’enteniment analitzi bé les idees. L’error és humà i la responsabilitat del mal recau en nosaltres mateixos, ja que tenim llibertat i podem triar entre el bé i el mal. La voluntat és infinita i lliure, mentre que l’enteniment és limitat.

Meditació 5: Déu i perfecció

Descartes reafirma l’existència de Déu amb un raonament clar: Déu és l’ésser més perfecte que es pot pensar i ha de existir per ser perfecte, ja que la no-existència seria imperfecció. Nosaltres som imperfectes però tenim la idea d’infinit i perfecció, que només Déu pot haver posat en la ment. Això garanteix que la raó i les matemàtiques són fiables i que el coneixement clar i distint pot ser utilitzat sense por a ser enganyat.

Meditació 6: món exterior i dualisme

En la sisena meditació, Descartes confirma que ell i Déu existeixen; per això pot confiar en els sentits i en que les idees adventícies provenen del món exterior. Déu no enganya, així que el món material existeix realment. El cos és res extensa, ocupa espai i segueix lleis mecàniques, mentre que l’ànima és res cogitans, pensa i és lliure. Cos i ànima són substàncies diferents però interactuen a través de la glàndula pineal, tot i que no s’explica exactament com. Aquest dualisme permet entendre l’ésser humà com la unió de la ment lliure i del cos material.