La Dialèctica, Reminiscència i Justícia en Plató

La Dialèctica Platònica i el Coneixement

La dialèctica platònica és el mètode que Plató exposa al diàleg La República per tal de conèixer les Idees i, especialment, la Idea del Bé. És, per tant, un mètode per a tenir la intuïció intel·lectual, el coneixement de cop i volta de les Idees.

Diferències amb el Diàleg Socràtic

La dialèctica platònica té com a antecedent el diàleg socràtic. Ara bé, hi ha dues diferències fonamentals:

1. En el cas del Sòcrates històric es tracta sempre del diàleg entre diversos interlocutors; en canvi, en el cas de Plató hi ha una "interiorització", en el sentit que la dialèctica tendeix a ser el "diàleg de l'ànima amb si mateixa". És un procés de reflexió de l'ànima al voltant d'uns conceptes, analitzant totes les possibilitats.
2. L'objectiu del diàleg socràtic era descobrir o elaborar una definició de valors ètics o estètics; l'objectiu de la dialèctica platònica és que l'ànima capti unes realitats que ja existeixen, les Idees (les quals no només es refereixen a valors ètics o estètics, sinó també a conceptes logico-matemàtics, o fins i tot als éssers sensibles).

Les Dues Fases de la Dialèctica

Dins de la dialèctica hi podem distingir dues fases:

Dialèctica Ascendent: Cap a la Idea del Bé

En aquesta fase, el filòsof ha de partir d'aquelles hipòtesis (aquells supòsits) que fan servir els matemàtics per a descobrir les propietats dels objectes matemàtics. Ara bé, el filòsof utilitza aquests "supòsits" d'una manera diferent: no com a principis (com a base del coneixement matemàtic), sinó com a veritables supòsits, és a dir, com a "trampolins" o "esglaons" que permeten anar més amunt del segment dels objectes matemàtics. Allò que el matemàtic ja dóna per suposat li serveix al filòsof per conèixer realitats més enllà de les matemàtiques, fins a arribar al coneixement de la Idea del Bé.

Com que la Idea del Bé és el coneixement superior, se'n diu també Primer Principi (per damunt de la Idea del Bé ja no hi ha cap coneixement). Com que la Idea del Bé ja no serveix com a supòsit o com a "esglaó" per a conèixer res per damunt, se'n diu també Principi No-Hipotètic, Principi Anhipotètic o Principi No-Suposat.

Dialèctica Descendent: Coneixement de les Idees

En aquesta fase, el filòsof parteix del coneixement màxim, el de la Idea del Bé, per tal de conèixer la resta d'Idees i llurs relacions, sense deixar de moure's pel Món de les Idees i sense utilitzar els sentits.

La Teoria de la Reminiscència (Anamnesi)

Reminiscència: Nosaltres formem part del món sensible, però som capaços de descobrir les Idees que no són d'aquest món. Si no les veiem en aquest món, però les coneixem, deu ser que les hem vist abans de venir a aquest món i ara les recordem. Així doncs, el coneixement de les Idees és innat. Quan naixem, portem en nosaltres el record adormit de les Idees que hem hagut necessàriament de contemplar abans de néixer. Ja que les coses sensibles s'assemblen a les Idees, quan les observem atentament ens les recorden. CONÈIXER ÉS RECORDAR. Aquesta és la tesi central de l'anomenada teoria de la reminiscència, i apareix principalment en els diàlegs Menó i Fedó.

Implicacions i Exemples

Aquesta teoria implica que l'ànima és immortal. Els millors exemples de la teoria de la reminiscència els troba Plató en el terreny de la matemàtica. Algú que no sap un teorema, pot recordar-lo si se li fan les preguntes adequades (maièutica) sense necessitat d'ensenyar-li res.

Plató, al llibre Menó, descriu una mena d'experiment amb un esclau. Sòcrates li planteja un problema de matemàtiques que l'esclau creu saber resoldre. Amb ironia li fa notar que en realitat no sap solucionar-lo. Després, tot fent-li preguntes, aconsegueix que dedueixi tot sol la manera de resoldre'l. Avui explicaríem aquest fet pel caràcter racional a priori de les matemàtiques.

Plató en dedueix que ha contemplat alguna veritat matemàtica abans de néixer, en la seva vida anterior, prop del Món de les Idees. Al diàleg Fedó, es recorda aquest exemple i es completa amb un enfocament complementari:

• A vegades la visió d'un objecte ens recorda quelcom diferent que hi està relacionat: un vestit ens recorda una persona, trobar un amic ens fa recordar una altra persona que hi relacionem.
• També un retrat ens pot recordar la persona retratada perquè s'hi assembla. Aleshores, no només recordem aquella persona, sinó que som conscients de la diferència entre la persona i el retrat.
• Si veiem dos objectes iguals, això ens recorda també la Idea d'Igualtat, al mateix temps que som conscients de la diferència entre la igualtat dels objectes i la "Igualtat en si mateixa", que seria perfecta. En veure "coses" iguals recordem la "Idea" d'Igualtat.

De la mateixa manera ens passa amb les coses grans, petites, ràpides, lentes... i també amb les justes, bones i belles (si bé això sembla més difícil de recordar i, consegüentment, ens podria costar més de jutjar la bondat que la igualtat, i la justícia que la grandària). Quan naixem som capaços de reconèixer les coses iguals, les coses grans, les coses ràpides... i per això cal afirmar que tenim un record adormit de la Igualtat, la Grandària i la Bellesa en si mateixes (Idees) que es desvetlla gràcies a les percepcions sensibles.

La Justícia com a Harmonia i Bon Ajustament

La Justícia en el Cas de l'Ànima

La justícia l'entén Plató com a harmonia de les tres parts, com un bon ajustament de les tres parts (de l'ànima o de la ciutat). L'ànima justa és aquella en què governa la part racional, la qual coneix la Idea del Bé i per tant es comporta moralment bé, i a través de la fortalesa (la disciplina) de la part irascible, controla i conté els desigs de la part concupiscible (instints de gana, set, sexualitat).

La Justícia en el Cas de la Ciutat

Observació important: Tots els habitants de la ciutat tenen les tres parts de l'ànima.

La ciutat és justa si hi ha harmonia, un bon ajustament de les tres parts de la ciutat. La ciutat justa és aquella en la qual governen un o més filòsofs, perquè coneixen la Idea del Bé, i a través de la fortalesa dels guardians i guardianes controlen i contenen els productors, els quals han de tenir temprança.

• Les ànimes veritablement justes són les dels filòsofs i filòsofes governants, ja que han vist la Idea del Bé.
• Els guardians i guardianes no han vist la Idea del Bé, però com que obeeixen els governants, compensen la seva mancança de saviesa.
• Els productors compensen les seves mancances en temprança i fortalesa obeint els guardians i guardianes.

Organització Social i Educació a la República

Forma de Vida dels Guardians i Guardianes

Per evitar el nepotisme i la temptació d'afavorir els amics o un mateix, les dues classes superiors (governants i guardians) no han de tenir dret a propietats privades, ni tan sols a formar una família estable. D'aquesta manera, es tracta que visquin comunitàriament.

Els guardians i guardianes no poden escollir amb qui tenen relacions; ho fan els filòsofs governants, amb la finalitat d'aconseguir la millor descendència possible. Però els guardians i guardianes es pensen que els aparellaments són el fruit d'un sorteig, de l'atzar... Els fills fruit de l'aparellament són criats també comunitàriament, i consideren com a progenitors els guardians i guardianes de la generació dels seus pares biològics. La família, el matrimoni monogàmic i la propietat privada només són accessibles per als productors.

L'Educació dels Guardians

Per accedir a la condició de guardià Plató estableix una dura educació, i només els qui superin aquestes dures proves podran ascendir a aquesta condició. Tant hi haurà guerrers com guerreres. A les dones, durant l'etapa d'aprenentatge, se les tractarà igual que els homes i tindran la mateixa educació en la música i la gimnàstica.

• La gimnàstica serveix tant per enfortir el cos com el caràcter, a través de la disciplina.
• La música inclou tant els ritmes i les melodies com la lletra, la literatura. Aquí Plató introdueix una forta censura. Per exemple, no permet les melodies massa tendres o queixoses —perquè l'ànima dels guerrers es tornaria tendra i queixosa—, ni els ritmes irregulars.
• En literatura prohibeix tots els relats en què els déus cometen actes immorals (adulteri, mentir...), es rebel·len o es queixen contra el destí, o es deixen emportar per la passió del riure.

D'entre els millors guardians, i després de l'altra dura i elevada educació, especialment basada en l'estudi de les matemàtiques i de la dialèctica, se seleccionen els governants filòsofs. Les dones també podran tenir la capacitat suficient per a guardar l'Estat si tenen valor i, a més, es dediquen a la filosofia.

En concret, l'estudi de les matemàtiques inclou, per aquest ordre:

1. Aritmètica.
2. Geometria.
3. Volumetria (estereometria).
4. Astronomia (purament intel·ligible, sense basar-se en els sentits, no es tracta de l'astronomia empírica basada en l'observació).
5. Harmonia (també purament intel·ligible, no basada en els sons sensibles, sinó en les pures proporcions matemàtiques).

El Paral·lelisme entre l'Ànima i la Ciutat

La República s'inicia com un diàleg socràtic típic: cercant la definició de la justícia (en el marc d'una discussió sobre si és preferible ser just o injust). Ara bé, hi ha un moment en què s'adonen que és difícil de trobar què és la justícia en el cas de l'ànima, i per això es proposen d'analitzar la justícia en el cas de la ciutat, ja que és més gran i més fàcil de distingir.

«La recerca que emprenem no és poca cosa, sinó pròpia d'un que hi veu agudament, pel que crec. I ja que nosaltres no hi som hàbils, sóc del parer» -vaig afegir- «que hem de fer aquesta investigació com si algú ens manés llegir de lluny unes lletres petites, i nosaltres fóssim curts de vista. I aleshores hi hagués algú que s'adonés que en un altre lloc hi ha les mateixes lletres, però més grosses i ocupant més espai. Opino que això li apareixeria com tota una troballa; primer llegiria aquestes, i després es fixaria en les petites, a veure si casualment són les mateixes.»

«Ens sembla molt bé» -féu Adimant.- «Però és que veus alguna cosa tal en la recerca referent a la justícia?»

«Ja t'ho diré» li vaig fer.- «La justícia, diem, és cosa d'un home en particular, però també és de tota la ciutat.» «Naturalment» -respongué ell. «I la ciutat, no és més que un home sol?» «És més» -acordà. «Doncs potser en un objecte més gros hi hagi una justícia més grossa i més fàcil d'assimilar. Per tant, si ho voleu, primer mirarem què és la justícia a les ciutats, i després ho examinarem igualment en cada persona: observarem la paritat del que és més gros en la figura del que és més petit.»

Darrere hi ha una idea molt important en Plató: el paral·lelisme entre l'ànima i la ciutat, entre l'individu i la societat. L'ànima (individu) és un reflex del seu entorn, de la ciutat (societat). I la ciutat és el producte de la suma de tots els individus. Si a una ciutat totes les ànimes són injustes, la ciutat serà alhora també injusta. Si hi hagués una ànima justa a una ciutat injusta, aquella ànima s'acabaria tornant injusta (o la matarien com li va passar a Sòcrates).

Un dels principis de la fundació de la ciutat és l'anomenada divisió del treball: cada individu ha de fer només una tasca, un ofici, per tal de rendibilitzar al màxim els esforços.