Diàlegs Socràtics i Teories Metafísiques: Una Exploració Filosòfica

Els Diàlegs Socràtics: Explorant Conceptes Ètics

El Diàleg amb Eutífron: Què és la Pietat?

Eutífron es troba amb Sòcrates a l'entrada del tribunal, just abans de començar el judici de Sòcrates. Eutífron està a punt de denunciar el seu pare per homicidi, ja que considera que va matar un home. Per a Eutífron, aquesta acció està justificada per la seva interpretació de la justícia, malgrat que la seva família el considera immoral per denunciar el seu propi pare.

En aquest moment, Sòcrates inicia una conversa amb Eutífron. Sòcrates comença preguntant a Eutífron què és la pietat. Eutífron respon inicialment que la pietat és fer allò que és estimat pels déus, és a dir, actuar de la manera que els déus volen. Però Sòcrates no està satisfet amb aquesta definició i continua qüestionant-lo.

Sòcrates argumenta que els déus poden tenir opinions contradictòries entre ells. Si el que és pietat és només el que agrada als déus, llavors podria ser que el mateix acte sigui pietós per uns déus i impietós per altres. Sòcrates busca una definició més universal i consistent de la pietat. Pregunta si la pietat és aquella acció que agrada als déus perquè és pietosa, o si una acció és pietosa simplement perquè els déus l'aproven. Sòcrates vol saber si les coses són bones per la seva pròpia naturalesa o si són bones perquè els déus les volen.

Eutífron es veu pressionat per les preguntes de Sòcrates i finalment, després d'una sèrie de reflexions, abandona la conversa sense proporcionar una definició clara de la pietat. Això deixa clar que Sòcrates utilitza el mètode de la maièutica (l'art de fer preguntes per aconseguir que l'altre arribi a les seves pròpies conclusions) per mostrar les dificultats de comprendre conceptes com la pietat de manera definitiva.

El Diàleg sobre la Virtut i l'Èxit (Menó)

Menó era un aristòcrata amb molta fortuna i tenia una idea inicial sobre la fortuna i la virtut. Afirmava que ser molt ric comportava ser una persona amb moltes virtuts i que la persona que era pobra era un fracassat que no tenia bones qualitats. Sòcrates qüestiona aquesta visió.

Per començar, Sòcrates diu que la riquesa en si no és l'única cosa bona que s'havia de considerar, sinó que la salut, tant mental com física, era una cosa bona. Però Menó considerava que el que era bo era posseir or i plata, molts honors i tenir càrrecs públics.

Sòcrates continua qüestionant la seva visió i diu: "Només podem considerar bo tenir or i plata, honors i càrrecs públics, si tot això s'ha aconseguit d'una manera justa, o consideraries que si s'ha aconseguit d'una manera injusta, aquella persona té virtuts que l'han portat a aconseguir-ho?". Menó es veu obligat a reconèixer que només si s'ha aconseguit d'una manera justa podem vincular la riquesa i l'èxit a la virtut.

Sòcrates també assenyala que la pobresa no pot ser un indicador de la talla moral d'un individu, perquè hi intervenen altres circumstàncies, com pot ser la salut d'aquell individu o les condicions inicials de recursos per aconseguir uns objectius.

El Diàleg sobre la Valentia (Laques)

Sòcrates es troba amb dos soldats que són coneguts per la seva valentia i els pregunta què és ser valent. Un dels soldats, molt convençut, respon: "Ser valent és estar a l'exèrcit abans de la batalla i lluitar contra els seus enemics". A Sòcrates no li sembla satisfactòria aquesta resposta i segueix preguntant.

Un d'ells li diu: "Si una persona està disposada a lluitar i no fugir mai, és una persona valenta". Sòcrates li recorda que Pausànias, un rei, va fugir d'una batalla en la qual anava perdent per fer una estratègia i acabar guanyant la batalla.

El soldat revisa la seva resposta i, juntament amb Sòcrates, arriben a una nova conclusió: la valentia és un tipus de resistència davant la dificultat, però una resistència intel·ligent, ja que la valentia implica tenir consciència del bé i el mal. No és una qualitat pròpia d'un soldat, sinó que una persona la pot tenir en la vida quotidiana.

Conceptes Fonamentals de la Metafísica

A què anomenem Metafísica?

La metafísica és un saber sobre la realitat que la contempla en un sentit més ampli que el que contempla la ciència.

Què entenem per Realitat en Sentit Restrictiu i Ampli?

La realitat està constituïda per tot allò que existeix o que és. Hi ha dues concepcions bàsiques de la realitat:

• Sentit restrictiu: Afirma que la realitat és allò que ens envolta i del qual podem tenir experiència com a éssers que podem percebre amb els sentits.
• Sentit ampli: Considera reals les realitats subjectives com els sentiments, les idees, etc.

Ser com Accident i Ser com Substància segons Aristòtil

Segons la teoria d'Aristòtil, hi ha dos nivells de ser:

• Ser com a accident: Són les qualitats o característiques que no existeixen per si mateixes, sinó que inherents a una substància (per exemple, ser alt, baix, blanc, etc.).
• Ser com a substància: Són les realitats que existeixen per si mateixes i que són el substrat de les qualitats (per exemple, ser un gat, ser un cavall, ser un home).

Teories Metafísiques: Espiritualisme i Materialisme

Les dues principals teories metafísiques són:

• L'Espiritualisme: Consisteix a creure que hi ha alguna cosa més enllà del cos i el cervell, i que els nostres sentiments i idees no es poden identificar amb explicacions científiques.
• El Materialisme: Afirma el contrari, que l'única cosa de la qual estem segurs és d'allò que tenim experiència. Els materialistes sostenen que l'evolució de l'ésser humà ens ha dotat d'un cos i un cervell, el qual és el responsable dels nostres sentiments i emocions. Considerar que hi ha un ésser superior i que estem dotats d'una ànima és, per a ells, una il·lusió.

L'Idealisme de Plató

Plató defensa l'existència d'una realitat espiritual més enllà de la realitat material, que és més real i té més valor que la realitat física. Es tracta de la realitat de l'anomenat "Món de les Idees", que està formada per les idees eternes (ni neixen ni moren), immutables (no canvien) i perfectes, com la idea de Justícia o de Bé.

Aquestes idees constitueixen l'autèntica realitat i són imperceptibles pels sentits. Tot allò que ens envolta, el món material de les coses, és imperfecte, canviant, temporal i mortal.

L'Espiritualisme de Descartes

Descartes afirma l'existència de tres tipus de realitats:

• Res Cogitans (Substància Pensant o Ànima): L'essència d'aquesta realitat és el pensament. Encara que és una substància imperfecta (pot caure en l'engany i la il·lusió), posseeix una arma potent: la raó. Està dotada de llibertat.
• Res Extensa (Substància Material o Món): La formen tots aquells éssers que tenen una localització espaciotemporal i que estan sotmesos a les lleis de la física. És una realitat imperfecta, finita i creada.
• Res Infinita (Substància Divina o Déu): Es caracteritza per ser perfecta, eterna i infinita. És la realitat suprema que garanteix el nostre coneixement sobre la realitat. És l'única realitat no creada.

L'Atomisme Clàssic

Els atomistes clàssics afirmen que la realitat es redueix a àtoms i buit. Els àtoms són partícules mínimes, tan petites que són imperceptibles a simple vista, però que componen tot allò real. En el model atomista no és necessari recórrer a déus.

Marxisme, Feuerbach i l'Ateisme

El Materialisme Històric

Marx considera que la història es pot explicar fent referència a causes com les condicions de vida, els sistemes de producció, els conflictes socials, etc. També va afirmar que les classes socials dominants creen una ideologia per mantenir el seu domini i que la religió és "l'opi del poble".

Feuerbach, en aquesta línia, va afirmar que no és Déu qui ha creat l'home, sinó l'home qui ha creat Déu. S'inicia així una etapa d'"ateisme difícil" i de possible crisi de l'espiritualisme.