Diccionari de Sociolingüística

Diccionari de Sociolingüística

Actitud lingüística

Predisposició a valorar favorablement o desfavorablement un idioma o varietat lingüística i actuar en conseqüència.

Adstrat

S’utilitza per a fer referència a la influència mútua entre llengües veïnes.

Àmbit d’ús

La llengua es produeix en uns medis o àmbits d’ús. Els àmbits d’ús es defineixen com els conjunts d’ocasions o de situacions en què una llengua és usada. Podem diferenciar entre els àmbits d’ús formals o públics i els àmbits d’ús informals o privats. Els primers són aquells on es produeix el tipus d’interaccions lingüístiques públiques, que requereixen l’ús d’un llenguatge més elaborat, més formal (discursos, conferències, mitjans de comunicació, administració...), mentre que els segons són aquells on es produeixen les interaccions lingüístiques que es donen en les relacions humanes més pròximes a cada persona, en l’àmbit de les relacions personals o privades (família, grups d’amics...) i on s’utilitza un tipus de llenguatge col·loquial, menys elaborat i més informal.

Assimilació lingüística

Procés històric de desintegració d’una comunitat lingüística, a través de la desvertebració interna i l’absorció o integració en una altra comunitat lingüística diferent.

Bilingüisme individual

Grau menor de poliglotisme. La persona bilingüe és aquella capaç de fer servir dos idiomes. No importa com els ha après, amb qui els utilitza, per parlar de què, etc. Tampoc no importa si aquesta persona és membre, alhora, d’una societat on s’utilitza més d’un idioma o no. Ens referim a una persona concreta, aïllada –fins on és possible– del seu context social.

Bilingüisme social

Situació en la qual dins una unitat territorial (estat, ciutat...) apareixen d’una manera més o menys ordenada i regular, uns conjunts de persones que usen més d’un idioma: un de propi, après per transmissió familiar, i un altre, el propi d’un altre grup. Aquesta alternança idiomàtica sol estar organitzada segons unes normes d’ús socials i sol estar desequilibrada, en el sentit que no és uniforme per als dos idiomes. L’existència del bilingüisme social testimonia l’existència d’un conflicte lingüístic, d’una situació de subordinació lingüística i d’un procés de substitució lingüística.

Bilingüisme substitutori

Quan la situació de bilingüisme social condueix a la substitució progressiva de la llengua pròpia del territori per la llengua dominant.

Bilingüisme territorial

Un territori bilingüe és un espai geogràfic dividit en dues zones clarament delimitades lingüísticament; en una zona s’usa una llengua i en l’altra se n’usa una altra.

Bilingüització

Quan, per les raons que sigui (invasió, dominació i dependència econòmica, política, cultural...), dos grups lingüístics (X i Z) entren en contacte dins un mateix territori (del grup X), generalment, un dels grups té una posició més favorable que no l’altre. Això provoca que la llengua del grup dominant (Z) esdevingui expansiva entre els membres de X. És a dir, que d’una manera certament regular i organitzada, els membres del grup dominat (X) comencen a aprendre i usar la llengua del Z, a bilingüitzar-se, la llengua X passa a ser una llengua recessiva.

Cantonalisme

Sistema polític que aspira a organitzar l’estat en territoris federats. Com a resultat del fracàs de la Primera República espanyola a establir un règim unitari, tingueren lloc en diverses ciutats insurreccions cantonalistes. El 1873 algunes ciutats es proclamaren independents o formaren cantons.

Codificació lingüística

Fixació gràfica, gramatical i lèxica d’una llengua a fi d’aconseguir una comunicació escrita eficaç entre els seus parlants.

Conflicte lingüístic

Situació on dues llengües competeixen entre elles i provoquen la invasió o desplaçament d’una de les llengües o variants dels àmbits d’ús de l’altra. Es tracta d’una situació on concorren dues pautes d’ús, que porten a usar llengües diferents. Es tracta d’un conflicte que afecta la comunitat lingüística, i doncs és una espècie particular de conflicte social. El conflicte apareixerà des del moment en què una llengua forana comenci a ocupar els àmbits d’ús i les funcions que li correspondria ocupar a la llengua pròpia d’una comunitat. El conflicte lingüístic produeix el bilingüisme social i està lligat a la substitució lingüística.

Confederació

Unió d’estats que se sotmeten a un poder general, bo i conservant un govern particular.

Comunitat lingüística

Amb aquesta expressió ens referim a una determinada classe de grup, els membres del qual es comuniquen amb una llengua. Independentment d’això, aquest grup pot formar part d’altres grups socials o territorials. A més, ocasionalment, els seus membres poden formar part d’altres comunitats lingüístiques. Per tant, és una formació social, un grup humà que, en principi, no té perquè respondre a cap unitat territorial, política, administrativa, religiosa o nacional.

Consciència lingüística

Sentiment de pertinença a una comunitat lingüística diferenciada; és un dels elements fonamentals per a l’estabilitat d’una comunitat lingüística moderna. Es crea per contrast amb les altres comunitats lingüístiques amb què entra en contacte. Implica lleialtat lingüística.

Contacte de llengües

Coexistència de llengües en una societat o grup social.

Cooficialitat

Igualtat legal de totes les llengües declarades oficials en un determinat territori per les diverses reglamentacions de caràcter lingüístic.

Dialectes

Tipus de varietats associades a la identitat de les persones que intervenen en la comunicació. Cal diferenciar entre tres tipus de varietats dialectals: les geogràfiques, les històriques i les socials.

Diglòssia

L’ús diglòssic fa referència a tota especialització funcional diferenciada entre nivells, registres, dialectes o llengües. Quan la diglòssia apareix com a conseqüència d’un procés de substitució comporta l’ús estable de dues llengües en àmbits diferenciats: s’usa la llengua pròpia de la comunitat en els àmbits informals i la llengua forastera en els àmbits més formals.

Estat multilingüe

Es defineix com a) aquell en què dues o tres llengües parlades originàriament per distints grups nacionals són reconegudes com a nacionals i oficials, i b) aquell en què quatre o més llengües, originàriament parlades per la població, s’hi consideren coiguals, per bé que una o dues siguin reconegudes com a nacionals i oficials.

Estàndard

És la varietat comuna que comparteixen tots els parlants. És la forma codificada d’un idioma, ensenyada a l’escola i usada als mitjans de comunicació, que és acceptada pel conjunt de la comunitat, a la qual serveix de model.

Interferència

Fenomen que afecta l’estructura de la llengua dominada. Una llengua interferida per la llengua dominant es veu minvada de recursos propis, és a dir, manlleva vocabulari i estructures de l’altra. En una situació de minorització aquestes interferències o manlleus no se senten com a tals perquè els parlants de la llengua dominada han perdut la capacitat de diferenciar entre allò que pertany a l’estructura de la llengua i allò que és aliè.

Interposició

El fet que quasi totes les relacions entre la comunitat lingüística de l’idioma minoritzat, dominat, i la resta de la humanitat passin per l’idioma dominant o majoritari. Aquest fenomen es relaciona amb el que s’anomena cultura satèl·lit, la qual, tot i conservar l’idioma propi, està lligada a l’altra cultura i en depèn tant que els parlants han de ser necessàriament bilingües.

Llengua majoritària

Llengua parlada per una gran part de la població.

Llengua minoritària

Llengua parlada per una part petita de la població.

Llengua minoritzada

Llengua que pateix una retracció dels àmbits d’ús, tant públics com privats, i que pot portar-la a la substitució, és a dir, a l’extinció de la comunitat lingüística. No té a veure amb la quantitat de parlants, sinó amb els usos que es fa de la llengua.

Llengua nacional

La llengua apresa i usada per un o diversos grups nacionals dins del territori d’un estat. Políticament, el que importa és distingir entre llengües nacionals reconegudes com a tals per l’estat i les no reconegudes. També s’ha de diferenciar entre llengües nacionals reconegudes amb caràcter oficial i les reconegudes però no oficials. Podríem distingir-ne quatre tipus:

1. Nacional sense reconeixement polític
2. Nacional reconeguda, oficial
3. Nacional i oficial
4. Oficial i no nacional

Llengua oficial

És la llengua de l’estat, és a dir, la llengua emprada pel parlament, l’administració, l’ensenyament i la justícia. Així, amb aquesta expressió, volem indicar l’estatus d’un determinat idioma com a instrument principal de relació entre l’estat i els seus ciutadans.

Normalització

És un procés històric i sociocultural en el qual un idioma és sotmès a la normativització (regulació ortogràfica, lèxica i gramatical) i aconsegueix d’accedir a totes les funcions socials fins aleshores reservades a la llengua dominant. Un idioma està plenament normalitzat quan ocupa tots els àmbits públics i privats, és a dir, quan s’usa amb normalitat en tots els àmbits i funcions de la vida social: a casa, al carrer, en els mitjans de comunicació, en l’ensenyament, en les institucions públiques, en la política, en la major part de les relacions interpersonals, en qualsevol lloc i en qualsevol moment. No és cap fenomen espontani, sinó que és una gran decisió social, cultural i política, presa conscientment pels membres o per una part representativa dels membres d’una comunitat lingüística. Aquest procés sol comportar la necessitat d’una planificació lingüística.

Planificació

És un dels instruments de la normalització. Es tracta d’una activitat metòdica dirigida a regular i normalitzar una llengua a través d’una estructura de programes i projectes coordinats.

Política lingüística

Qualsevol acció deliberadament adoptada entre diverses alternatives públiques referides a la llengua. Per exemple, l’adopció d’una determinada llengua com a idioma oficial.

Registres

Són les modalitats de la llengua vinculades als contextos d’ús. Els registres es vinculen a unes funcions determinades de la llengua dins la societat, per això s’anomenen també varietats funcionals. Aquestes funcions tenen unes constants que les caracteritzen i que permeten parlar d’uns tipus de llengua propis de cada funció que anomenam registres. Així, els registres són uns usos molt concrets de la llengua. Les conferències, els poemes, la correspondència, els discursos, els anuncis publicitaris, les converses... són registres. Els factors que els condicionen són: el tema, el canal, el grau de formalitat i la intencionalitat.

Substitució

Una varietat guanya terreny en detriment d’una altra, que en perd i, en el seu desús, pot ben bé menar-la a l’extinció total. El desplaçament és quantitatiu, en termes de nombre de parlants i freqüències d’ús, i qualitatiu, en termes d’àmbits i normes d’ús.

Substrat

Es refereix al fet que la llengua originària d’un territori colonitzat per una altra llengua exerceix una influència sobre la fesomia de la llengua invasora i en condiciona l’evolució abans de ser substituïda.