Dificultats de l'Economia Agrària i Indústria Tèxtil als Països Catalans

Als Països Catalans, la indústria de la llana fou la més important de les indústries tèxtils medievals, sobretot dels segles XV al XVII. El gremi de paraires hi exercí des del començament un paper empresarial i directiu, ja que controlava la llana des de la compra fins al seu aprest i la seva comercialització. Li estaven supeditats els gremis de teixidors —que constituïen l'element obrer—, de tintorers, abaixadors i d'altres especialitats (batedors, cardadors, pentinadors, filadors). El procés manufacturer era minuciosament reglamentat en totes les seves operacions. La indústria de la seda començà a tenir importància des del segle XIV, sobretot a València i a Xàtiva, on seguia una tradició musulmana. A mitjan segle XV fou introduïda a Barcelona, però la seva prosperitat es veié repetidament compromesa per les disposicions contra el luxe. Amb tot, al País Valencià, el gremi de velluters, el més important dels dedicats a la seda, fou erigit a València el 1686 en col·legi d'art major de la seda. La indústria del lli, del cotó i del cànem no tingué mai l'envergadura de la draperia. La del lli i del cànem manufacturat a diversos indrets alimentà només les necessitats locals; els teixidors de lli, a diferència dels de llana, foren sempre menestrals independents. La manufactura del cotó se centrà principalment a Barcelona i a València, però no adquirí realment importància sinó a partir del segle XVIII. La transformació favorable de l'economia catalana a la darreria del segle XVII es basà en una bona part en l'auge de les manufactures tèxtils. Les mesures de protecció preses els darrers anys de la dinastia dels Habsburg hispànics, tot i ésser precàries i insuficients, es combinaren amb els efectes de les guerres contra França (que suposaven l'exclusió de la competència dels productes d'aquest país mentre duraven les hostilitats) i foren en part responsables de la popularitat d'aquesta dinastia entre els catalans, precisament en el moment que s'extingia i la monarquia passava a mans de Felip V de Castella, primer rei de la dinastia dels Borbó. Aquest confirmà els decrets proteccionistes a la cort de Barcelona de 1701-02, però en la pràctica, la necessària vinculació del nou monarca a França féu inoperants les prohibicions. El 1704, paraires i seders encara reclamaven l'aplicació de les normes confirmades a les corts. Tampoc el rei arxiduc no satisféu les aspiracions dels manufacturers tèxtils catalans, en permetre la introducció de productes dels països aliats. No fou altra la política de Felip V després de la derrota catalana del 1714, fet que provocà la decadència lenta de les manufactures llaneres; els paraires no assoliren de donar una estructura capitalista a aquesta indústria i els intents de concentració toparen amb una estructura gremial que els paralitzava.