Diner, base monetària i instruments de política monetària

Concepte de diner

Concepte de diner — És qualsevol mitjà de pagament que sigui acceptat per tothom. Té dues característiques bàsiques:

• El diner és mitjà de pagament.
• Acceptació universal, garantida pel banc central (BC), que dota el diner d'un gran poder sempre que la garantia sigui plena (el BC fixa el valor que té el diner).

Creació de base monetària

Creació de base monetària: Només el banc central pot crear diner a la Base Monetària (BM). Cada cop que, per la causa que sigui, surten euros del banc central cap al sistema hi haurà un increment de la base monetària; el sistema disposarà de més diners que abans. Inversament, cada cop que, per la causa que sigui, entren euros des del sistema cap al banc central, hi haurà una reducció de la base monetària.

Factors que influeixen en la base monetària

Hi ha dos factors:

1. Factor autònom: és el saldo de la balança de pagaments (BP). Cada dia es registren tots els moviments de cobraments i pagaments de la BP. Aquests superàvits o dèficits es registren al banc central del país —per exemple, el BdE (Banco de España) en el nostre cas. Quan hi ha un superàvit en la BP vol dir que hi ha hagut més ingressos que pagaments en divises; hi haurà un ingrés net de divises als bancs. Els bancs enviaran aquest excés cap al BdE, que el recepciona en un compte d'actiu anomenat reserves de divises. A canvi d'aquestes divises sortiran euros des del banc central. Quan hi ha un dèficit de la BP, les empreses que han de fer pagaments a l'estranger demanen divises al seu banc; aquest les demana al banc central, que reduirà el compte de divises a canvi d'euros. En resum: el banc central retira o lliura euros a canvi d'una altra divisa.
2. Factor regulador: és la intervenció del banc central. S'ha d'ocupar de controlar la quantitat de diner: ha d'introduir o treure diners segons la quantitat de diner que hi ha en el sistema, després d'analitzar com ha actuat la BP. El banc central disposa d'instruments per augmentar o disminuir la quantitat de diners.

Creació de diner bancari

Creació de diner bancari: El diner bancari són els dipòsits. El procés d'expansió del diner bancari es produeix sempre que augmenta la base monetària, i aquest augment s'ingressa al sistema bancari formant un dipòsit inicial (Δ1).

Una part de l'augment la guarden els bancs a tresoreria, constituïnt actius líquids bancaris (L1). Aquests actius líquids estan regulats pel BCE: és a dir, el BCE imposa un coeficient de caixa (per exemple, un 1%). Aquesta quantitat exigida és la L exigida. Addicionalment pot haver-hi una L excedentària deguda a la necessitat d'equilibrar la tresoreria bancària al final del dia. El banc fa un assegurament de caixa i, segons els préstecs i dipòsits que hagi tingut, tindrà una L major o menor a l'1%.

La L és la tresoreria real o mantinguda que, com a mínim, serà la del coeficient de caixa. Per tant, hi haurà una part que els bancs guarden i una altra que deixen al públic; aquesta part serà P1. Qui rep aquest préstec el farà servir per pagar alguna cosa i al final arribarà al públic; aquest públic guardarà una part en efectiu (€1) per tres motius (motius keynesians): transacció, precaució i especulació; i també actualment tenim el motiu fiscal (el diner B).

Una part la guarden (€1) i la resta la tornen a dipositar al sistema bancari constituint un altre dipòsit (Δ2). D'aquest Δ2 el banc guarda una part a tresoreria L2 i l'altra la torna a prestar P2, i d'aquest P2 el públic genera una part en efectiu €2, la resta es tornarà a dipositar al sistema bancari constituint un nou dipòsit Δ3, i així successivament.

Mecanismes bàsics de la PM

Definició dels mecanismes bàsics de la política monetària (PM)

Objectiu de la PM: Els estatuts del BCE determinen que l'objectiu directe que el BCE ha d'assolir és el control de la inflació prevista (de l'actualitat fins a tres mesos) i ha d'estar centrat a l'entorn del 2% anual.

Dèficit: És l'excés de despesa que l'Estat fa per damunt dels ingressos públics. I és poc desitjable perquè pot ser inflacionista.

Variable operativa: És aquella sobre la qual actua el BCE per aconseguir l'objectiu de controlar la inflació (2%). Aquesta variable operativa són els tipus d'interès a curt termini. D'aquests tipus hi ha un que és la referència, anomenat tipus oficial de la zona euro, que és el tipus de les OPF (Operacions Principals de Finançament). Aquesta és la via principal per la qual el BCE lliura liquiditat als bancs del sistema; els bancs la retornen més un tipus d'interès, que és la base de tots els altres tipus d'interès.

Instruments de la política monetària

Instruments de la PM: Són les eines que el BCE disposa per influir els tipus d'interès i aconseguir l'objectiu final de control de la inflació. Hi ha tres grups d'instruments:

1) Operacions de mercat obert

Consisteixen, de manera genèrica, en la intervenció directa del BCE en el mercat interbancari (mercat vertical), afegint o retirant liquiditat amb els bancs de contraparte segons convingui a la política monetària. És un mercat de tresoreria perquè el que es lliura són actius líquids. Els tresorers bancaris es situen en contrapartida al BCE i per tant hi ha flux de base monetària (BM).

• A1) OPF (Operacions Principals de Finançament): Són la via principal i més voluminosa que utilitza el BCE per lliurar liquiditat (ΔBM) des del banc central cap als bancs. Es fan mitjançant operacions repo; són repos a venciment de 7 dies en què el BCE es posiciona com a comprador, compra títols col·laterals i lliura BM a canvi; al cap de 7 dies s'hauran de retornar. Aquest lliurament es fa un cop per setmana en una subhasta de liquiditat. Si el BCE dóna diners que s'han de retornar, hi haurà uns interessos. Aquests interessos constitueixen el tipus oficial de referència o tipus benchmark, sobre el qual es basen la resta de tipus de mercat. Si aquest tipus puja, els altres també pujaran, tot i que no amb la mateixa proporció, i a l'inversa si baixa.
• A2) OLT (Operacions de Llarga Durada): És una altra via amb la qual el BCE afegeix liquiditat als bancs (ΔBM). També són repos, però de venciment de 3 mesos, i la subhasta es fa un cop al mes.
• A3) OAF (Operacions d'ajust fi): És una eina que s'utilitza per augmentar o reduir la BM quan convingui. S'aplica per fer un ajust fi del tipus d'interès.
• A4) OE (Operacions Estructurals): També són mecanismes addicionals mitjançant els quals el BCE pot afegir o drenar liquiditat (BM) segons convingui i amb la quantia que calgui. S'apliquen per operacions a més llarg termini; poden durar mesos o anys.

2) Facilitats permanents

Són mecanismes mitjançant els quals el BCE atorga als bancs la facilitat de poder equilibrar les seves tresoreries de forma permanent, en qualsevol moment. La primera via per equilibrar el saldo és la via interbancària horitzontal, on es genera un mercat entre els diferents bancs i es fa a través de tresorer a tresorer o mitjançant un broker.

Dues facilitats permanents:

• B1) FPC (Facilitat de préstec o facilitat de crèdit): El BCE atorga crèdit a bancs que tenen dèficit. Aquests crèdits són sempre a termini d'un dia i amb el tipus d'interès més alt del sistema. Marca el límit superior de fluctuació del tipus d'interès.
• B2) FPD (Facilitat de dipòsit): El BCE garanteix que tots els bancs puguin dipositar l'excés de tresoreria. Són dipòsits a un dia a un tipus mínim d'interès. Marca el límit inferior de fluctuacions del tipus d'interès.

3) Coeficient de caixa

C) Coeficient de caixa: No s'utilitza com a instrument amb freqüència, ja que no és d'ús continuat. Quan el BCE puja el coeficient de caixa, reduirà el creixement de l'agrupació monetària M3.

Política econòmica

Política econòmica — Entenem com a política econòmica l'acció del govern en matèria econòmica per tal de solucionar o reduir situacions crítiques. És la manifestació d'un desequilibri econòmic, per exemple l'atur: desequilibri en el mercat de treball.

En resum, la política econòmica és l'acció del govern orientada a reduir els desequilibris. Com duu a terme el govern aquesta acció? Ho fa mitjançant una planificació en la qual estableix una sèrie d'objectius i, estructurant els instruments, determina què utilitzarà i implementarà per tal d'assolir aquests objectius.

Objectius de la política econòmica

Objectius: Metes establertes que es volen assolir, totes quantificables per demostrar la seva eficàcia.

1. Creixement econòmic — ΔPIB: Es tracta d'un augment del producte (PIB). L'augment ha de ser un augment real, deflactat, que reflecteixi les unitats reals de mesura (treure les variacions dels preus). Exemple: un país només produeix 1M de cadires a 100€ durant el 2012. El 2013 les ven a 110€. En aquest cas la producció no varia; només hi ha un augment dels preus. El creixement real del PIB ha de ser superior al creixement de la població. És important diferenciar entre creixement i desenvolupament: el creixement és l'augment quantitatiu del PIB, mentre que el desenvolupament inclou canvis tecnològics, formació, etc. Es tracta d'assolir el màxim creixement possible en termes reals i superior al creixement de la població, sempre que sigui un creixement estable.
2. Atur zero (plena ocupació): Significa l'absència d'atur forçós. Un aturat forçós és aquella persona que està en condicions de treballar, cerca activament feina i no en troba.
3. Estabilitat de preus: Absència d'inflació i d'hiperinflació; a l'àmbit europeu està al voltant del 2%. La inflació és perjudicial perquè deprecia la moneda, fa augmentar més els preus i empobreix la competitivitat. La inflació allunya tots els objectius de la política econòmica: amb inflació no creixem, empitjoren l'atur i la balança de pagaments, i la distribució de la renda es deteriora. L'objectiu primordial dins la política econòmica és mantenir la inflació al voltant del 2%, i sobretot evitar que caigui per sota d'aquest llindar. La política monetària és molt eficaç per evitar una inflació alta, però menys per evitar la deflació.
4. Competitivitat exterior / Superàvit extern: Es tracta d'aconseguir una estructura altament competitiva que garanteixi uns comptes externs sanejats (balança de pagaments).
5. Distribució equitativa del producte (PIB): Hi ha diversos criteris de distribució: criteri igualitarista (tots som iguals), criteri segons necessitats (difícil d'aplicar i mesurar), o criteri segons l'esforç de cadascú (injust perquè no tothom té les mateixes oportunitats). És difícil establir un criteri perfecte i mesurable per aconseguir una distribució perfecta.

Es tracta d'apropar-se el màxim als objectius, però la primordial és la estabilitat de preus, ja que la inflació genera un efecte bola de neu. La inflació empitjora cadascun dels cinc objectius: atura el creixement (es produeix menys perquè vendrem menys amb la pujada dels preus), genera més atur, empitjora la competitivitat (exportarem menys perquè ens hem encarit i importarem més car), i perjudica la distribució del PIB perquè es destinarà més a consum corrent.

Instruments de la política econòmica

Instruments de la PE: La política econòmica disposa d'un gran ventall d'instruments per apropar-se als objectius. Tots aquests instruments s'agrupen en les polítiques instrumentals; cada una d'aquestes conté eines que es poden destinar per aconseguir els objectius:

1. Política fiscal: Adequació del pressupost públic, canvis en l'estructura impositiva, política pressupostària decidida pel govern.
2. Política de rendes: Adequació normativa i legislativa que incideix en els mercats laborals i en el tractament fiscal de la renda.
3. Política estructural: Acció en el canvi d'estructures productives i distributives que permetin millorar la competitivitat.
4. Política de canvi: Actuació del banc central sobre els tipus de canvi per afavorir l'aproximació als objectius.
5. Política monetària: Instruments i decisions del BCE relatives a la quantitat de diners i tipus d'interès.

Els governs decideixen principalment les tres primeres polítiques (fiscal, de rendes i estructural), i el BCE decideix la política monetària i, en certa mesura, la política de canvi.