Diversitat Lingüística i Evolució de l'Escriptura: Un Anàlisi Complet

Llenguatge com a Fenomen Social: Diversitat Lingüística

1. El Fenomen de la Varietat en les Llengües

Els éssers humans no parlen tots de la mateixa manera ni ho fan en la mateixa llengua. Hem d'estudiar el llenguatge tenint en compte la dimensió social en què es dona aquest fenomen. Aquest afecta els diferents nivells de les varietats lingüístiques:

• Individuals: característics d'una sola persona (idiolecte)
• Socials: propis d'un conjunt d'individus d'una col·lectivitat (sociolectes)
• Situacionals: grup o manera en què es dona l'acte verbal (fasolecte)
• Geogràfiques: lloc geogràfic al qual pertany l'individu que fa l'acte verbal (dialecte)

Totes aquestes reben el nom de VARIACIONS INTRAIDIOMÀTIQUES.

2. La Variació Lingüística: Propostes de Caracterització

Humboldt

Aborda el llenguatge com a fenomen social. Diu que el llenguatge és un organisme viu en contínua transformació. El llenguatge és com una cultura. La llengua és energeia, és activa i dinàmica. És instrument de comunicació, però també de percepció del món i de la realitat. Proposa el llenguatge com a activitat, que és subjectiu i objectiu; i el llenguatge com a organisme.

Saussure

Distingeix entre llengua i parla. La llengua és un producte abstracte i social de la facultat del llenguatge; la parla és un acte concret i individual de la facultat del llenguatge.

Bühler

Diu que la relació amb el subjecte parlant és subjectiva i objectiva; i que el plànol d'abstracció és concret i abstracte. Distingeix entre:

• a) Acció verbal: activitat verbal individual (això és: subjectiva + concreta)
• b) Producte verbal: resultat de l'acció verbal (això és: objectiu + concret)
• c) Acte verbal: activitat del subjecte parlant en relació amb el sistema lingüístic (això és: subjectiu + abstracte)
• d) Sistema lingüístic: conjunt de formes lingüístiques (això és: objectiu + abstracte)

Hjemslev

Esquema (llenguatge com a forma pura), norma (llenguatge com a forma material per a la realització social) i ús (conjunt d'hàbits adoptats per una societat) pertanyen a la llengua. L'acte (ús individual de la facultat de llenguatge) pertany a la parla.

Coseriu

Distingeix en el llenguatge un aspecte psíquic i un altre lingüístic. Dins d'aquest últim trobem:

• Parla: actes lingüístics en el mateix moment de la seva producció
• Norma: comportament lingüístic social que es considera normatiu
• Sistema: norma com a part de la parla comuna d'una col·lectivitat

Chomsky

Distingeix el llenguatge en:

• Competència: mecanismes que serveixen per a passar la informació de les estructures profundes a les estructures superficials d'una llengua mitjançant gramàtiques.
• Actuació: ús real que es fa de la llengua en situacions concretes.

Totes aquestes propostes revelen dues concepcions:

• Transcedent: la llengua com un comportament individual
• Immanent: estudia la llengua per si mateixa

3. Variació Intraidiomàtica: Tipus i Característiques

La variació intraidiomàtica analitza el llenguatge des del punt de vista social. Dins d'una mateixa llengua trobem:

• Individuals (idiolectes): són aquelles que responen a la llengua d'una sola persona.
• Socials (sociolectes): aquelles que es diferencien en virtut dels factors socials.
• Situacionals (fasolectes): aquelles produïdes per grups grans de parla amb estils diferents.
• Geogràfiques (dialectes): aquelles que es deriven d'espais geogràfics diferents.

Varietats Individuals

Cada persona té la seva forma de parlar. Es tracta d'idiolectes.

Varietats Diastràtiques

Es tracta de sociolectes i representen diferents espais socioculturals d'una comunitat. Factors: edat, sexe, nivell econòmic.

Varietats Diatòpiques

Diferència entre llengües i dialectes.

Varietats Diafàsiques

Cada conjunt de parlants definit per les seves variables socioculturals disposa d'un grup de registres diferents als d'altre grup.

4. Variació Interidiomàtica: Classificació de Llengües

En la classificació interidiomàtica utilitzem dos criteris:

• Genètic: agrupar les famílies segons la seva procedència.
• Tipològic: classifica les llengües en funció de les seves propietats estructurals.

Tipologia Lingüística

En la tipologia podem parlar de llengües:

• Aïllants: empren paraules invariables amb regles sintàctiques molt estrictes a l'ordre de paraules. Ex: xinès.
• Aglutinants: les paraules es formen per diversos morfemes, però amb límits molt clars. Ex: el turc.
• Flexives: les diferents categories gramaticals s'inclouen en un morfema que no es pot segmentar. Ex: l'alemany, el grec, l'espanyol.
• Polisintètiques: combinació en una sola unitat de morfemes i paraules d'una oració. Ex: el basc, l'esquimal.

Mètode Genètic de Classificació

El mètode genètic classifica les llengües en:

• La reconstrucció de la protollengua: es fonamenta en la comparació de les llengües amb l'objectiu de trobar les seves correspondències sistemàtiques.
• La comparació multilateral: consisteix en la comparació d'elements lèxics d'un major nombre de llengües d'una regió.
• El lèxico-estadística: compara el vocabulari bàsic de dues o més llengües amb la finalitat de determinar la seva separació.

5. L'Escriptura i els seus Sistemes

Es tracta del gir més decisiu en l'evolució de la comunicació humana. L'aparició de l'escriptura va fer que l'ésser humà pogués dedicar els seus esforços a pensar sobre la llengua i el llenguatge. Comença a documentar-se a partir del 6000 i el 5000 a.C. a Mesopotàmia, Egipte i la Xina.

Els primers sistemes van ser de caràcters:

• Pictogràfic: representa per mitjà de dibuixos els objectes que així ho permeten.
• Ideogràfic: empra la combinació de diversos pictogrames per a representar el que no es pot dibuixar.
• Jeroglífic: variant del sistema ideogràfic; no es representen les paraules amb signes fonètics o alfabètics, sinó el significat de les paraules amb figures o símbols.

Trobem també:

• Un sistema sil·làbic: que reflecteix l'aspecte fònic de la llengua escrita.
• Un sistema consonàntic: que es caracteritza per l'absència de signes per a les vocals.
• El sistema alfabètic: que és un conjunt de símbols escrits que representen sons.

Els Sumeris i l'Escriptura Cuneïforme

Entre el 3500 i el 3000 a.C., va sorgir el sistema d'escriptura més antic, el cuneïforme. Aquesta rep el seu nom per la forma de cunya que adopten els signes escrits.

Egipte i els Jeroglífics

Els primers jeroglífics daten del 3100 a.C. Escrivien amb una canya petita sobre papir. Contenien 3 classes de símbols: ideogrames, fonogrames i determinants. Les inscripcions podien fer-se verticalment i horitzontalment, i s'escrivia d'esquerra a dreta. Destaca la Pedra Rosetta.

El Xinès i el Hanzi

Llengua més antiga amb tradició escrita sobre os (oracles). Es remunta al 1400 a.C. L'escriptura es diu Hanzi i es tracta d'ideogrames amb significats diferents. Va tenir el seu origen 3000 anys a.C.

Els Fenicis i l'Alfabet

L'any 1000 a.C. els fenicis van desenvolupar el sistema sil·làbic complet. Constava de 22 o 25 caràcters, sense vocals. Era el primer tipus d'escriptura fonètica.

Els Grecs

Van adoptar la variant fenícia de 22 consonants i van afegir dos signes. Després del 500 a.C. s'escrivia d'esquerra a dreta. Els romans van agafar l'alfabet transformant-lo en el bàsic per a totes les llengües.