Doble Articulació, Funcions del Llenguatge i Nivells d'Anàlisi

Doble Articulació del Llenguatge

La teoria de la Doble Articulació del Llenguatge (Martinet) va establir la diferència entre el llenguatge humà i els altres sistemes de comunicació: els signes del llenguatge posseeixen una doble articulació mentre que la resta dels sistemes comunicatius només en té una. Aquesta doble articulació és la que confereix al llenguatge possibilitats infinites de construcció de missatges, exigint només un nombre reduït d’unitats. Aquest és un fenomen particular del significant, però que afecta el significat. Tot fragment està articulat sobre dos nivells diferents però superposats i simultanis, integrats per les unitats mínimes del significant. Podem distingir els monemes, que són les unitats mínimes amb significat i que podem classificar en:

• Lexemes: parts mínimes que tenen relació amb els semes que estudia la semàntica i tenen un significat lèxic.
• Morfemes: parts mínimes amb significat morfemàtic, com ara gènere, nombre, aspecte...

Funcions del Llenguatge: Bühler i Jakobson

Karl Bühler (1879-1963) en la seua Teoria del llenguatge identifica les següents funcions:

1. Funció expressiva o emotiva: apareix en actes comunicatius i mostra l’estat d’ànim de l'emissor. Els recursos més habituals són:
   • Fònics: entonació exclamativa, volum de veu, mots sil·labejats...
   • Morfològics: prefixos intensificadors.
2. Funció representativa, denotativa o referencial: l’emissor informa objectivament sobre el context, expressant continguts de forma objectiva al marge de les emocions. Apareix en els actes comunicatius. Recursos: ús d’oracions de tipus enunciatiu i el lèxic objectiu.
3. Funció apel·lativa o conativa: l’emissor influeix en la conducta del receptor. Recursos lingüístics: vocatius, imperatius, algunes interjeccions, entonació interrogativa. Exemples: textos publicitaris, sermons.

Roman Jakobson (1896-1982), partint del conjunt dels elements que intervenen en l’acte comunicatiu, va afegir altres funcions relacionades amb la resta d’elements:

• Funció poètica o estètica: es pretén embellir el missatge per mitjà de la selecció de vocabulari, ús d’elements com ara les figures retòriques, el ritme, la rima o d’altres. Predomina en missatges literaris, àmbit col·loquial o publicitat.
• Funció metalingüística: es dona quan el tema del missatge és el codi (el propi llenguatge). Apareix en diccionaris, gramàtiques i, en general, en els discursos acadèmics.

Nivells d'Anàlisi del Llenguatge

Nivell Semàntic

Estudia el significat, i la seua unitat mínima és el sema. Aquesta unitat mínima no posseeix significant i no pot anar aïllada, sinó unida a altres semes formant un semema: així, el semema ‘cadira’ està format pels semes ‘amb respatller’, ‘amb potes’, ‘per a una sola persona’, etc. Notem que el semema es realitza bàsicament per mitjà de la paraula. La disciplina que estudia aquest nivell és la Semàntica.

Nivell Fònic

Abasta les unitats més petites que poden distingir-se en la llengua (fonemes i sons). Les disciplines que estudien, respectivament, el fonema i el so, són la Fonologia i la Fonètica. Com hem vist al tema anterior “la fonologia estudia la forma del pla de l’expressió, que es manifesta a través dels fonemes, arxifonemes i trets. Tracta les realitats fòniques com ens abstractes i des d’un punt de vista funcional. Presta atenció als fonemes com a unitats funcionals i elements distintius mentre la fonètica descriu com es produeixen o es reben els sons en l’aparell fonador i com es representen en dependència amb l’anatomia, la fisiologia i l’acústica.

Nivell Morfològic

És el segon nivell d'estudi de la llengua. En ell s'estudia la forma de les paraules a partir de l'anàlisi dels seus constituents amb significat (lèxic o gramatical). Per tant, els fonemes (unitats sense significat) s'uneixen per construir paraules, que estan compostes per unitats amb significat (morfemes). La disciplina que estudia aquest nivell és la Morfologia. Estudia, per tant, unitats portadores de significació anomenades morfemes que poden ser arrels (com duc- que dóna lloc a producció, introducció, deducció...), desinències (com les de gènere, nombre, conjugació...) o afixos (poden anar davant, intro-, re-, pro- o darrere, -et, -íssim...)

Nivell Sintàctic

La sintaxi estudia les relacions entre les unitats lingüístiques menors al text i superiors a la paraula, tot observant les regles per les quals es combinen per a formar cada expressió. En aquest nivell s'estudien les combinacions de paraules per expressar idees mitjançant estructures complexes. Aquestes estructures poden tenir la forma d'una oració (si posseeix verb) o d'un sintagma. Un sintagma és un grup de paraules que exerceixen una mateixa funció dins d'un enunciat.

El Concepte de Fonema

El fonema és la imatge ideal i abstracta que generem en la ment quan emetem el so, és a dir, és un model teòric d’emissió fònica, pertany a la llengua i es realitza a través de la parla. El fonema és, per tant, un model, una unitat teòrica, pròpia de la llengua, que s’actualitza en diverses variants o aproximacions pràctiques pròpies de la parla. Aquestes variants pràctiques del fonema s’anomenen al·lòfons.

Relació entre Fonètica i Fonologia

Ambdues s’encarreguen de l’estudi d’aquesta imatge acústica en dos nivells diferents. El so es produeix per la vibració d’un cos i es transmet en ones a través d’un medi físic. No tots els sons que produïm formen part del sistema lingüístic, encara que en determinats contextos puguen tindre significació. Cal considerar des d’un doble punt de vista els sons propis del sistema lingüístic: l’observació de la substància (fonètica) o de la forma (fonologia). La Fonètica (so) estudia els sons com a substància física i en determina la distinció i les característiques. La Fonologia (fonema) estudia els sons com a formes que pretenen distingir significats.