El documental: Pioners i evolució del gènere

Pare Lorentz

Pare Lorentz, des d'un principi, estava interessat en temes relacionats amb la terra, però sempre sense voler deixar de costat el compromís social.
Abans de l'arribada de Pare Lorentz, als Estats Units, com a la resta del món, el documental de compromís social es desenvolupa a instàncies de l'aparició de moviments d'esquerra que, en el cas nord-americà, beuen no només de les fonts de l'Escola Documental Britànica i del cinema soviètic (especialment Vertov), sinó també de Flaherty.

L'interès per part del govern nord-americà cap a la producció documental és, però, un fenomen tardà. El cinema irromp com un mitjà d'informació i propaganda de la replanificació, però aquest suport institucional als documentalistes nord-americans no dóna fruits dignes d'atenció fins que, el 1936, Pare Lorentz realitza The Plow that Broke the Plains. El camí obert per aquesta pel·lícula suposa la sortida a la cruïlla en què havia caigut un documentalisme nord-americà en crisi. Lorentz, el 1938, ajudat pel govern de Roosevelt, realitza El riu.

John Grierson

Encunyar el terme "documental" va conduir el gènere a la seva majoria d'edat i va encendre la metxa del gir social que va viure en la dècada dels trenta. Sociòleg escocès que va posar les bases de la cèlebre Escola Documental Britànica.
Influït pel soviètic Dziga Vertov, va explorar el camp del documental des d'una rigorosa concepció sociològica. Un dels més importants impulsos al documental el va donar John Grierson, britànic, basant-se en les aportacions «realistes» del cinema soviètic com a instrument d'informació i formació. Grierson, a Drifters (1929), s'acosta al món de la pesca de l'arengada en una pel·lícula educativa en la qual no cal esperar trobar-se amb temes exòtics o cosmopolites, sinó incidències en aspectes socials. Grierson entenia que els documentals havien de tenir una funció social, pedagògica i d'educació cívica.

Avui és considerat el més important teòric del documental i la seva obra és vista com un antecedent del neorealisme italià i del Free Cinema anglès.

Les tècniques del món documental

El més important que es va verificar en la història del documental va ser la revolució tecnològica que va transcórrer en els anys 50 i 60, i que va consistir en la introducció i utilització de càmeres i so sincronitzat portàtils. Aquests invents van permetre la realització d'entrevistes al carrer (com veiem en la pel·lícula de Jean Rouch, Chronique d'un été). Aquest nou equipament, que va substituir l'ús del 35 mm, va permetre una major i diversificada producció de documentals al mateix temps que van fer que les noves estratègies creessin nous estils i que noves formes del gènere documental prenguessin vida.

Com definim el documental?

La història del cinema o la història del sistema Teoria – Història – Crítica és rica en debats múltiples que no s'han resolt, i que duren més o menys en el temps, algunes vegades productius.

Un dels debats que duren en el temps i que no s'han resolt és sobre l'oposició entre el que és el documental i el que és la ficció. Alguns diuen que tot el cinema és ficció, altres diuen que tot el cinema és documental.
Els anglesos intenten resoldre-ho parlant de no-ficció equivalent a no-narratiu.