Dret privat europeu: Harmonització i codificació

Dret privat europeu

Origen i fonts

El dret privat europeu neix de la iniciativa de les institucions de la UE. Es compon de normes (disposicions normatives de la UE, directives, reglaments, comunicacions...) i treballs acadèmics (sense caràcter normatiu, són opinions elaborades a través de treballs de dret comparat que condensen una sèrie de regles generals). Els reglaments són directament aplicables en els diferents estats, mentre que les directives s'han de transposar a la legislació nacional.

Dret privat nacional i europeu

Paral·lelament als codis civils nacionals, existeixen disposicions de l'àmbit del dret privat regulades per diferents estats i que no es troben contingudes en aquests codis. Aquestes matèries també són regulades per la UE, que promou la creació d'un dret privat europeu per garantir la seguretat jurídica, la consecució d'un mercat únic i les llibertats comunitàries. La diversitat normativa dels diferents estats pot suposar un problema per a la unitat econòmica del mercat únic. Dues solucions possibles: un pla negatiu (que la normativa elimini els obstacles al funcionament del mercat) o un pla positiu (mitjançant la promulgació de directives).

Tècniques d'harmonització

Les tècniques per harmonitzar el dret privat europeu són:

• Ratificació de convenis internacionals
• Elaboració de regles de soft law (per donar pautes interpretatives al TJUE i per a la modernització de les legislacions dels estats)
• Adopció de lleis model (propostes de regulació en una matèria determinada que les institucions internacionals posen a disposició dels estats)
• Interpretació dels tribunals (en concret, el TJUE, per assegurar que el dret europeu s'apliqui uniformement en tots els estats membres i que no s'apliqui cap legislació nacional que el contradigui)
• Activitat de la ciència jurídica (dirigida a crear una ciència jurídica europea comuna, amb la finalitat d'un ordre jurídic comú. Es fa estudiant els fonaments comuns als diferents estats membres i mitjançant la tasca del dret comparat)

Circulació de models

La circulació de models és un fenomen en virtut del qual una solució o regla pròpia d'un determinat ordre jurídic es trasllada a un altre mitjançant l'acció de les institucions comunitàries. Extracomunitària: s'incorporen institucions alienes als estats europeus. Intracomunitària: respecte als reglaments i directives.

Codificació del dret privat europeu

El Parlament Europeu, el 1989, va recomanar iniciar treballs per codificar el dret privat amb la finalitat de aconseguir un mercat únic. Es proposava la promulgació d'un codi civil europeu que abarqués totes les matèries pròpies d'un codi civil. El 2003, una comunicació proposava un mètode de creació d'aquest codi mitjançant l'estudi de directives, reglaments, jurisprudència del TJUE, convenis, etc., amb la finalitat de trobar els principis comuns del dret de contractes. La proposta era trobar aquests principis comuns a través de l'anàlisi de la normativa existent. A partir d'aquí es deduirien els principis que constituirien el nucli comunitari. Comunicacions posteriors van indicar la possibilitat de treballar en un instrument opcional. Ja no es parlava d'una norma d'aplicació a tots els estats, sinó que els estats podrien decidir adoptar-lo o no, també en matèria de dret contractual. Es va formar un marc contractual de referència amb la finalitat de disposar d'un conjunt coherent basat en normes bàsiques comunes i una terminologia harmonitzadora. Una part important defineix conceptes com contracte, anulabilitat, etc., per solucionar els problemes que comporten la traducció dels termes jurídics. Una comunicació del 2004 va dir que no es pretenia promulgar un codi obligatori, sinó que hi hagués aquest instrument opcional. Aquest marc de referència s'ha publicat com a treball acadèmic i ha influït en la modernització de les legislacions dels estats membres en matèria contractual. Diferents grups d'estudi a nivell europeu, com el Lando i l'Acquis group, han treballat en aquest àmbit.