El Dualisme Cartesià: Les Tres Substàncies de René Descartes

La Noció de Substància en la Filosofia Cartesiana

En la filosofia de René Descartes, la realitat queda estructurada a partir de la noció de substància. Una substància és allò que existeix de manera independent i que no necessita cap altra cosa per existir. A partir del seu projecte de fonamentar el coneixement sobre bases absolutament segures, Descartes distingeix tres tipus de substància:

• La res cogitans (substància pensant)
• La res extensa (substància material)
• La res infinita (Déu)

Aquesta triple divisió permet explicar la realitat, el coneixement i la relació entre Déu, l’ésser humà i el món.

Res Cogitans: La Substància Pensant i el Cogito

La res cogitans és la substància pensant i constitueix el nucli de la filosofia cartesiana. Descartes arriba a la seva descoberta a través del dubte metòdic, quan decideix rebutjar provisionalment tots els coneixements que no siguin absolutament evidents.

El Dubte Metòdic i la Certesa del Cogito

Descartes dubta dels sentits perquè sovint enganyen, dubta de l’experiència perquè pot ser un somni i fins i tot dubta de les veritats matemàtiques mitjançant la hipòtesi del geni maligne. Tanmateix, enmig d’aquest dubte radical, Descartes descobreix una veritat que no pot ser posada en qüestió: el fet mateix de dubtar. Dubtar és una forma de pensar, i pensar pressuposa existir.

D’aquesta manera formula el famós cogito, segons el qual, «mentre penso, existeixo». Aquesta veritat és intuïtiva, clara i distinta, i es converteix en el primer principi absolutament segur del coneixement.

Naturalesa i Essència de la Res Cogitans

A partir del cogito, Descartes es pregunta quina és la naturalesa d’aquest “jo” que existeix amb certesa. Arriba a la conclusió que no pot definir-se com un cos, ja que de l’existència del cos i del món material es pot dubtar, però no del pensament. El jo és, per tant, una cosa que pensa, una res cogitans.

L’essència d’aquesta substància és el pensament, que inclou totes les activitats mentals com:

• Dubtar
• Comprendre
• Afirmar o negar
• Voler
• Imaginar
• Sentir

La res cogitans és una realitat immaterial i espiritual, que no ocupa espai ni està sotmesa a les lleis físiques. A més, és autosuficient, ja que pot existir sense el cos. Aquesta separació radical entre el pensament i la matèria és una de les característiques fonamentals del dualisme cartesià.

Jerarquia de les Formes de Pensament

Dins de la res cogitans, Descartes distingeix diferents formes de pensament:

1. L’enteniment o pensament pur: És la facultat fonamental i essencial del subjecte pensant. Permet concebre idees clares i distintes, com les idees matemàtiques, i és la base del coneixement necessari i evident.
2. La imaginació: És la capacitat de representar imatges mentals, però és limitada i no pot concebre totes les possibilitats d’una realitat (com es veu en l’exemple del quiliògon).
3. La sensació: És la facultat mitjançant la qual el subjecte rep impressions dels sentits.

Tant la imaginació com la sensació no són essencials per a l’existència del cogito, ja que el subjecte podria existir sense elles, però sí que depenen de la res cogitans per existir. Aquesta jerarquia mostra la superioritat del pensament pur respecte a les altres formes de coneixement.

Res Extensa: La Substància Material i el Mecanicisme

La res extensa és la substància material, és a dir, tot allò que no pensa. Descartes defineix l’essència de la matèria com l’extensió, entesa com el fet d’ocupar un espai i tenir dimensions mesurables.

L'Extensió com a Essència de la Matèria

Les qualitats sensibles, com el color, l’olor, el gust o el so, no formen part de l’essència de la realitat material, ja que depenen del subjecte que percep i poden variar. En canvi, l’extensió és una propietat objectiva i constant, comuna a tots els cossos materials. Gràcies a això, la res extensa pot ser coneguda científicament mitjançant les matemàtiques, especialment la geometria, que permet descriure figures, moviments i relacions espacials.

El Cos Humà i els Animals com a Màquines

La realitat material funciona segons lleis mecàniques i deterministes, com una gran màquina. Descartes concep la natura com un sistema regit per causes eficients, sense finalitats ni intencions, fet que dona lloc al mecanicisme cartesià. En aquest context, el cos humà, considerat únicament com a cos, també pertany a la res extensa i funciona com una màquina sotmesa a les lleis físiques. Els animals, segons Descartes, són simples autòmats, màquines complexes que no tenen ànima ni consciència. Aquesta concepció reforça la separació radical entre la realitat material i la realitat pensant.

Res Infinita: Déu, Garant de la Veritat

La res infinita és la substància infinita, perfecta i eterna, és a dir, Déu. En el sistema cartesià, Déu ocupa un lloc fonamental, ja que sense ell no seria possible garantir la veritat del coneixement.

Les Proves de l'Existència de Déu

Descartes arriba a demostrar l’existència de Déu a partir de l’anàlisi de la idea d’infinit i perfecció que troba en la seva ment. Utilitza dos arguments principals:

1. Argument de la Causalitat: Una realitat finita i imperfecta (el jo) no pot ser causa d’una idea que representa una realitat infinita i perfectíssima. Per tant, aquesta idea ha d’haver estat posada en la ment humana per un ésser realment infinit i perfecte, que és Déu.
2. Argument Ontològic: L’existència és inseparable de la idea de Déu, igual que la suma dels angles és inseparable de la idea de triangle.

El Paper de Déu en el Sistema Cartesià

Déu, com a res infinita, és omnipotent, omniscient, immutable i absolutament perfecte. Aquesta perfecció implica que Déu no pot ser enganyador, ja que l’engany seria una imperfecció. Gràcies a això, Descartes pot eliminar definitivament la hipòtesi del geni maligne i afirmar que totes les idees que el subjecte percep de manera clara i distinta són veritables.

Així, Déu es converteix en el garant de la veritat i en el principi últim sobre el qual es fonamenta tot el saber. A més, Déu és la causa de l’existència tant de la res cogitans com de la res extensa, i fa possible la relació entre aquestes dues substàncies oposades.

Conclusió: El Llegat del Racionalisme Cartesià

En conclusió, la filosofia de Descartes estableix una divisió clara de la realitat en tres substàncies:

• La res cogitans, que és el subjecte pensant i fonament del coneixement.
• La res extensa, que és la realitat material, coneguda matemàticament.
• La res infinita, que és Déu, principi i garantia de la veritat.

Aquesta estructura constitueix el nucli del racionalisme cartesià i marca profundament el desenvolupament de la filosofia moderna.