Ecologia de Comunitats: Organització, Diversitat i Successió

Organització de Comunitats

Concepte holista o organicista: Una comunitat és un superorganisme el funcionament i l'organització del qual només poden valorar-se quan se la considera com una entitat global. Concepte individualista: L'estructura i el funcionament d'una comunitat no expressa altra cosa que les interaccions de les espècies individuals que formen les associacions locals, i no reflecteixen cap tipus d'organització, deliberada o no, per sobre del nivell d'espècie. Riquesa local o Diversitat alfa: És la diversitat dins una àrea o ecosistema particular, generalment expressada com el número d'espècies en aquell ecosistema. Riquesa regional o Diversitat gamma: És el número d'espècies del conjunt regional que podrien colonitzar la comunitat, com a mínim des d'un punt de vista teòric. Diversitat beta: Comparació de diversitat entre diferents ecosistemes, normalment mesurat com el número d'espècies diferents entre ecosistemes.

Comunitats: Equilibri i No-Equilibri

Les explicacions basades en l'equilibri de la diversitat d'espècies assumeixen que les espècies coexisteixen en configuracions estables d'equilibri i emfatitzen les circumstàncies que augmenten el número d'espècies que poden coexistir.

Diversificació de Nínxols

• Complementarietat de nínxols:
• Especialització en la dieta
• Diferenciació morfològica
• Diferenciació dels nínxols en l'espai
• Diferenciació dels nínxols en el temps

Diversitat Explicada Des Del No-Equilibri

On es donen les condicions perquè les comunitats estiguin en equilibri?

• Heterogeneïtat ambiental (paradoxa de Plankton)
• "Storage effect" (respostes a l'entorn específiques per a cada espècie, covariància entre l'entorn i la competència, creixement poblacional tamponat)
• Models de loteria
• Coexistència mediada per l'explotador

Una comunitat només és estable quan la força de les interaccions (β) · el número d'espècies (S) x connectància (C) elevada a 1/2, és més petit que 1. (β(SC)^1/2 menor 1).

Teoria de l'Equilibri de MacArthur i Wilson

• La mida i l'aïllament de les illes són factors molt importants. El número d'espècies d'una illa depèn del balanç entre immigració i extinció.
• Aquest balanç és dinàmic, amb espècies que s'extingeixen contínuament, i que són reemplaçades per les mateixes o per d'altres.
• Les taxes d'immigració i d'extinció varien amb la mida i l'aïllament de l'illa.

Dinàmica i Successió

1. Premisses de l'Ecologia de Comunitats

1.2 Diferents Perspectives Sobre l'Organització de Comunitats

Organització per diversificació de nínxols:

• Comunitats tancades, saturades d'espècies i d'individus.
• Amb predomini dels processos de competència
• Relativament independents dels factors històrics.
• Resilients
• Tendents a l'equilibri.

Organització per dispersió:

• Comunitats obertes, poc saturades
• Amb predomini dels processos de dispersió i colonització
• Condicionades per la història prèvia
• No tendents a l'equilibri.

2. Successions

Successió

Procés de canvi direccional al llarg del temps ecològic. Modificacions en l'estructura, l'organització i la composició de les comunitats.

Accepcions:

• Successió degradativa: lligada a la desaparició progressiva d'un recurs.
• Successió autotròfica: implica un increment de la complexitat.
• Successió autogènica: promoguda pels organismes
• Successió al·logènica: promoguda pels canvis ambientals.

Successió primària: Substitució d'espècies i de tipus biològics a partir d'un medi inert. Cap llegat previ (banc de llavors, sòl, cicles de nutrients...). Successió secundària: Recuperació després d'una pertorbació. Substitució d'espècies i de tipus biològic. Llegat previ d'organismes (banc de llavors) i d'elements de l'ecosistema (sòl, cicles de nutrients, etc). Autosuccessió: Pocs canvis en l'estructura i composició de la comunitat. No hi ha substitució d'espècies, sinó recuperació dels stands preexistents. Ràpida recuperació del sistema. Concepte desenvolupat en comunitats mediterrànies pel foc.

Successió i Clímax

La concepció determinista de la successió porta implícita la idea de l'assoliment d'un estat final ideal, en equilibri amb el medi = clímax.

• Monoclimax o clímax climàtica (Clements, 1916-1936): Comunitat com a superorganisme. Successió mitjançant processos estrictament biòtics, de facilitació. Un únic estat final per a tota una regió climàtica.
• Policlímax (Tansley 1939): Variacions locals (subclímax) de la clímax, degudes a canvis en el clima, les condicions del sòl, la topografia, etc.
• Patrons climàtics (Whittaker 1953): La clímax no és discreta: diferents tipus de clímax formen un continuum al llarg dels gradients ambientals.