Economia Espanyola (S. XIX): Dèficit, Deute i Reformes

Una Hisenda en Dèficit Permanent

Els problemes fiscals, heretats de l’Antic Règim, van derivar d’un sistema poc capaç de gravar la riquesa, on noblesa i Església estaven exemptes d’impostos. A finals del segle XVIII, l’increment de despeses i la caiguda d’ingressos es van afrontar amb deute públic (vals reials). La Constitució del 1812 va proposar impostos universals, però la guerra napoleònica i el retorn de l’absolutisme ho van impedir.

La pèrdua de les colònies va eliminar ingressos clau, agreujant el dèficit. La primera guerra carlina va endarrerir una reforma profunda i es va recórrer a mesures com la desamortització i els emprèstits, sense èxit definitiu.

La Necessària Reforma Fiscal

El govern liberal moderat va impulsar el 1845 la Reforma Mon-Santillán per eliminar exempcions fiscals, augmentar la recaptació i unificar l’estructura impositiva. Es van crear dos nous impostos:

• Contribució territorial (immobles, conreus i bestiar).
• Contribució industrial.

També es va instaurar un impost indirecte sobre el consum de subsistències, que va generar protestes. Malgrat la reforma, els ingressos van continuar sent insuficients per cobrir les despeses creixents, agreujat pel frau fiscal i la manca de capacitat tècnica de l’Estat. Això va fer la reforma socialment injusta i va limitar les polítiques de despesa pública per a les classes populars.

La Persistència de l’Endeutament

La baixa capacitat de recaptació d’impostos al segle XIX va portar a recórrer al dèficit públic i a l’emissió de deute. Entre 1850 i 1890, el 27% de les despeses estatals es van destinar al pagament d’interessos, perpetuant el dèficit i obligant a buscar crèdit exterior.

La baixa confiança internacional va agreujar les condicions dels préstecs, i sovint els mercats financers (com París i Londres) van rebutjar valors espanyols. L’Estat va utilitzar inversió privada per finançar-se i va fer concessions a grups estrangers, especialment francesos i anglesos, que van acabar controlant gran part de l’economia espanyola, creant un model econòmic dependent de l’exterior.

Modernització Monetària i Bancària

Al segle XIX, Espanya tenia diversos sistemes monetaris fins a la Llei de reforma monetària de 1848, que va establir el ral com a unitat bàsica i, el 1868, la pesseta.

Els primers bancs van coexistir amb institucions de l’Antic Règim. El Banco de San Carlos (1782) va ser seguit pel Banco Español de San Fernando (1829). La Borsa de Comerç de Madrid va ser creada el 1831, i entre 1854-1864, la banca espanyola va créixer amb noves societats de crèdit. La Llei de bancs (1856) va modernitzar el sistema bancari i va transformar el Banco de San Fernando en el Banco de España. La industrialització basca va impulsar el naixement del Banco de Bilbao i el Banco de Vizcaya.