Economia i Societat al Franquisme (1939-1959)

Conseqüències de la Guerra Civil (1939)

El 1939, Espanya era un país destrossat per la Guerra Civil, fet que va comportar l'enfonsament demogràfic. Es calcula que el conflicte va produir unes 550.000 víctimes i uns 400.000 exiliats. Part de la indústria, de l'agricultura, de les vies de comunicació i dels mitjans de transport havien sofert destrosses importants. A més, la producció havia caigut molt per davall del nivell d'abans de la guerra.

D'altra banda, per a la majoria de la població (obrers, pagesos i classe mitjana), la vida quotidiana venia marcada per la manca d'aliments, els salaris eren molt baixos i la seva capacitat adquisitiva era molt escassa. Això va fer que s'estengués la pobresa i fins i tot la misèria. Però alhora, van ser uns anys d'enriquiment fàcil per a certs jerarques, per a grups socials lligats al poder i per als especuladors que s'enriquien amb la manca de productes i amb els salaris baixos.

El descens de la producció i l'escassetat d'aliments van imposar el racionament. Per mitjà de la cartilla de racionament es repartien entre la població certs productes de primera necessitat. Igualment, un sistema de quotes distribuïa entre les indústries les primeres matèries o fonts d'energia (carbó, ferro, cotó, petroli...). El racionament va donar lloc al sorgiment de l'estraperlo i del mercat negre, per mitjà dels quals els especuladors venien els productes de manera clandestina a preus abusius. El racionament dels productes, els preus elevats en aquest mercat negre i els salaris tan reduïts van provocar la fam i la pobresa de bona part de la societat espanyola.

Política Econòmica: Intervencionisme i Autarquia

A la postguerra, la política econòmica del franquisme es va caracteritzar per un gran intervencionisme de l'Estat en la producció i distribució dels béns, la fixació dels preus, la reglamentació dels salaris i el control sobre el comerç exterior.

D'altra banda, el règim aspirava a l'autarquia econòmica, impulsada també per l'aïllament i el boicot internacional. Es pretenia l'autosuficiència i el foment de la producció nacional, és a dir, autobastar-se de la majoria dels productes i limitar al mínim les importacions a fi de no dependre de l'exterior.

Per fomentar el desenvolupament de la indústria es va crear l'Institut Nacional d'Indústria (INI) i es van fundar empreses públiques que s'ocupaven dels sectors que no eren rendibles per a la iniciativa privada, però que eren necessaris per a l'economia del país. A més, es va seguir una política proteccionista que gravava amb forts aranzels les importacions i limitava l'entrada de capital estranger.

Resultats de l'Autarquia: Estancament Econòmic

L'autarquia va ser un desastre per a l'economia espanyola, que va estar molts d'anys per recuperar el nivell anterior a la guerra. L'agricultura i la indústria van créixer molt lentament. El comerç amb l'exterior era mínim i l'escassetat de béns de consum va durar molts d'anys.

Per tant, el nivell de vida i la renda per càpita espanyola no van arribar a les xifres del 1936 fins al 1953. Es va haver d'esperar a la dècada del 1960 perquè el creixement de l'economia permetés la millora del nivell de la majoria dels espanyols.