Edat Mitjana, filosofia i revolució científica

Edat Mitjana i context cultural

Edat Mitjana

Després dels grecs i romans, varen tenir lloc dos fenòmens: l'aparició d'una religió dominant a la cultura europea occidental, el cristianisme; i la revolució científica a partir de finals del segle XVI.

Cristianisme

El cristianisme és una religió que sorgeix del judaisme i té la voluntat de reconciliar el concepte de Déu amb el déu dels filòsofs grecs. Aquest Déu que presenta el cristianisme no es pot relacionar amb la idea del bé o el primer motor.

Les diferències entre aquestes dues concepcions són que el Déu cristià és personal – no és físicament humà però sí que té vida interior, emocions i pot castigar – i, a més, és un Déu creador, perquè crea l'univers des del no-res (ex nihilo). En canvi, segons molts grecs l'univers és etern i, per tant, no té un començament ni un final i el temps és cíclic. En el cas dels cristians, el temps és lineal perquè l'univers té un començament —la creació— i tindrà un final o destrucció —l'Apocalipsi.

El pecat i la caiguda

Segons la tradició cristiana, el primer esdeveniment important és l'expulsió del paradís pel fet de menjar el fruit de l'arbre de la ciència del bé i del mal. Menjar el fruit, segons la serp, és voler ser com Déu, i aquest és el primer pecat: desafiar Déu. Abans de menjar-lo els humans eren ignorants i innocents (paradís); després ja saben distingir entre el bé i el mal i poden conèixer.

Els llibres següents del llibre sagrat tracten sobre la població jueva i apareixen diversos profetes que intenten restablir la relació entre la humanitat i Déu, però aquests intents fracassen.

Jesús

Jesús

Fins que arriba el profeta definitiu, Jesús, que és un profeta apocalíptic que considera que la fi de tot és pròxima: el regne de Déu és a prop. Pel que fa a la seva ètica, aporta novetats: proposa un nou manament, el de l'amor (amb un caràcter pacifista), i defensa que s'han d'estimar els uns als altres com ell els va estimar.

Aquest profeta va ser crucificat pels romans perquè era una molèstia per a ells, però va ressuscitar al tercer dia. El seu missatge estava dirigit principalment als jueus i no va fundar una nova religió ni va voler modificar les lleis de Moisès.

Sant Pau

Sant Pau

Sant Pau era un ciutadà romà i jueu que inicialment s'oposava als seguidors de Jesús, però va tenir una conversió que va provocar un canvi d'actitud: va passar de ser perseguidor a ser un promotor del cristianisme. A més, defensa que per ser seguidor de Jesús no és necessari ser jueu; considera que el missatge de Jesús va dirigit a tota la humanitat. Sant Pau converteix una religió ètnica en una religió universalista. També, a diferència de Jesús, defensa que l'Apocalipsi arribarà, però no de forma imminent.

El cristianisme es converteix en una religió important perquè l'Imperi romà la va convertir en religió oficial i, així, es va adoptar en tot l'imperi. Des d'aquest moment i fins a la separació entre Església i Estat a la Revolució Francesa, el cristianisme domina l'Europa occidental.

Filosofia medieval i autors destacats

Els autors destacats de la filosofia medieval es poden agrupar en autors d'influència platònica —teòlegs i filòsofs influïts per Plató i els neoplàtònics— i en autors d'influència aristotèlica, els quals, gràcies als àrabs, van reintroduir els escrits d'Aristòtil a Europa.

Sant Agustí

Sant Agustí

Va néixer a l'actual Algèria; era ciutadà romà amb mare cristiana però el seu pare no ho era. Durant els primers anys no seguí una conducta cristiana i portava una vida dissoluta. Quan va arribar a la tercera dècada de vida es va convertir al cristianisme.

Té una extensa obra, però destaca una de les primeres autobiografies: Confessions. A la seva obra tracta dos temes: l'origen del mal —perquè Déu es suposa bondat absoluta, creador i omnipotent— i la predestinació.

Sobre l'origen del mal, Sant Agustí distingeix dos tipus: el mal físic, de naturalesa material (catàstrofes, malalties), i el mal moral, que té causa humana. L'explicació de l'origen del mal moral parteix de la llibertat humana: Déu podia crear un ésser incapaz de fer el mal, però aquest no seria lliure. La llibertat, tot i permetre el mal, és millor perquè apropa l'ésser humà a Déu i el fa únic respecte a altres espècies; ontològicament, la llibertat humana és superior.

El mal físic és necessari perquè Déu va crear una realitat diferent de la seva pròpia perfecció. Si la creació fos perfecta no tindria mal, però la perfecció és un atribut de Déu; per tant la creació ha de ser diferent i imperfecta perquè sigui veritable creació i no una mera extensió de Déu.

Sobre la predestinació, si Déu és omnipotent i omniscient, sap el que faran els humans en el futur; això posa en qüestió la llibertat humana. Sant Agustí conclou que la salvació depèn de la gràcia de Déu. La fe és un regal de Déu i, si és autèntica, la salvació és segura.

L'Església catòlica, en canvi, no accepta la predestinació en la forma rigorosa d'Agustí i defensa que l'ésser humà és lliure d'elecció i que les obres tenen un paper en la salvació. No serà fins a Martí Luter que es recuperarà de forma destacada el pensament augustià sobre la predestinació.

Sant Anselm

Sant Anselm

Concretament Sant Anselm de Canterbury és conegut per haver presentat una demostració racional de l'existència de Déu: l'argument ontològic. La demostració es basa en premisses que condueixen a la conclusió següent.

Definició de Déu: Déu és un ésser absolutament perfecte. La idea de divinitat com a perfecció prové de la tradició grega (Plató i Aristòtil). L'existència és una perfecció: una cosa que té un conjunt de perfeccions i existeix és més perfecta que una cosa que no existeix. La conclusió és que Déu existeix per definició; la perfecció absoluta existeix necessàriament. Aquesta és una demostració a priori, prèvia a l'experiència i purament racional.

Sant Tomàs d'Aquino

Sant Tomàs d'Aquino

Filòsof i teòleg del segle XIII, influït per Aristòtil, que proporciona una teologia que servirà de base per a l'Església catòlica. Defensa que la fe i la raó —o la filosofia— són dos àmbits d'investigació diferents i independents.

Existeixen veritats obtingudes per la revelació que no es poden demostrar racionalment i veritats racionals obtingudes per la raó. Aquests dos àmbits poden intersectar: l'existència de Déu és una veritat que, segons Sant Tomàs, pertany als dos àmbits: s'obté per revelació i es pot demostrar racionalment. Sant Tomàs rebutja l'argument ontològic d'Agustí com a prova a priori i proposa proves a posteriori (després de l'experiència), conegudes com les cinc vies tomistes.

1. Causa final: tots els éssers tendeixen a actualitzar les seves potencialitats i segueixen una finalitat o telos que només pot ser assolida per una causa metafísica que existeix per si mateixa; aquesta causa és Déu, la causa final que mou sense ser moguda.
2. Causes agents o eficients: tot esdeveniment té una causa eficient. Per evitar una regressió infinita, ha d'existir una primera causa agent que sigui causa però no efecte d'una altra; aquesta primera causa és Déu.
3. De la contingència: hi ha éssers contingents que podrien no existir. No és possible que tot sigui estrictament contingente; per tant, ha d'existir un ésser necessari que existeix per si mateix.
4. Graus de perfecció: a la realitat observem diferents graus de perfecció. Si existeixen graus, hem d'admetre l'existència d'una perfecció absoluta, que és Déu.
5. Argument cosmològic: l'univers és un tot ordenat i harmònic. Aquest ordre no pot ser resultat de la casualitat; cal una ment ordenadora que expliqui l'ordre i l'harmonia observats.

Aquests arguments no demostren que l'univers hagi estat creat per Déu en el sentit de la creació revelada; la creació del món és, en gran mesura, un article de fe que no es pot demostrar racionalment. En aquestes proves s'observa la influència del pensament clàssic.

Revolució científica

Revolució científica

Amb la publicació del llibre d'astronomia de Copèrnic s'inicia un canvi important, ja que introdueix la idea heliocèntrica heretada d'alguns astrònoms grecs.

Copèrnic i Galileu

Galileu va ser un dels primers a recolzar les idees de Copèrnic. A més, introdueix la idea de les lleis de la natura com equacions entre magnituds. Estudia els diferents moviments i intenta expressar-los matemàticament.

Gràcies als avanços en òptica descobreix que altres planetes tenen satèl·lits, que els cometes no viatgen a velocitat constant i que els planetes no són esferes perfectes, dades que contradiuen el sistema aristotèlic.

Kepler

Johannes Kepler, mitjançant observacions, va descobrir que les òrbites que descriuen els planetes no eren circulars sinó el·líptiques, cosa que implica que el Sol no està en el centre sinó en un dels dos focus. Amb la seva segona llei descriu la variació de la velocitat dels planetes al llarg de l'òrbita: la velocitat depèn de la posició en l'òrbita. El model de Kepler simplifica i supera alguns aspectes del model aristotèlic i li dóna credibilitat.

Amb la teoria de Galileu que afirma que les estrelles estan a llargues distàncies i que no existeixen les esferes cristal·lines, s'arriba a la conclusió que l'univers no té límit i és immens. Això dificulta la ubicació d'un primer motor dins d'un espai finit i genera tensions amb la cosmologia aristotèlica.

Es proposa la idea d'un univers panteista en què Déu és tot i, per tant, Déu és l'univers. Aquesta teoria metafísica concep Déu com a totalitat, però planteja el problema de si Déu està present en les coses o si Déu i les coses són idèntics.

Isaac Newton

Isaac Newton és considerat el pare de la física moderna. A Principis matemàtics de la filosofia natural introdueix els conceptes bàsics de la mecànica. El títol mostra que la distinció entre filosofia i ciència és tardana.

Newton inicia el procés de qüestionament del model aristotèlic unificant l'explicació del moviment planetari i del moviment a la superfície terrestre. La primera part del llibre s'anomena Axiomes mecànics. Un axioma és una veritat evident que no requereix demostració, un principi a partir del qual es dedueixen altres lleis. La mecànica de Newton es basa en axiomes: la primera llei o principi d'inèrcia, la segona llei (F = ma) i la llei de la gravitació universal. Newton no explica per què les forces existeixen; sí que mostra que tots els objectes segueixen les mateixes lleis.»

Descartes

Descartes (1596-1650)

Destaca com a matemàtic i físic i és l'inventor de la geometria analítica. La seva obra més coneguda en prosa és Discurs del mètode, introducció a un tractat d'òptica i meteorologia. En filosofia, la seva obra destacada és Meditacions metafísiques.

Descartes defensa la centralitat de les matemàtiques: només en les matemàtiques trobem certeses completes. L'objectiu és estendre aquest mètode demostratiu a altres àmbits del coneixement humà. La deducció parteix de premisses considerades veritables; si les premisses són certes, també ho serà la conclusió.

Per trobar un axioma indubtable cal dubtar de tot allò dubtable mitjançant el dubte metòdic. Les informacions dels sentits ens enganyen sovint (refracció, miratges), i per això no poden servir com a punt de partida del mètode demostratiu.

El dubte metòdic i el cogito

Descartes explica que tampoc podem distingir amb seguretat entre somni i vigília. Podem dubtar de les percepcions i, fins i tot, imaginar un geni maligne que enganyi els raonaments, fet que conduiria a l'escepticisme. Tot i això, hi ha una veritat indubtable: el fet mateix de dubtar. D'aquí neix la famosa conclusió Penso, per tant existeixo (Penso, per tant existeixo). Estem segurs que som éssers que pensen, però no podem estar segurs de la fiabilitat absoluta de les informacions sensorials ni de l'existència del cos.

Aquesta seguretat permet considerar-nos éssers pensants; la interacció entre pensament i cos esdevé problemàtica per la diferència de naturalesa entre ambdós. Descartes distingeix tres tipus de substància: la pensant, la corporal i la substància infinita (Déu). La substància pensant no ocupa espai però sí temps; la substància extensa ocupa espai i canvia en el temps; la substància infinita no ocupa ni espai ni temps.

Problemes de la classificació cartesiana

Problemes de la classificació

1. Relació entre substàncies corporals i pensants: alguns esdeveniments mentals tenen efectes corporals (actes voluntaris), però també hi ha esdeveniments corporals que provoquen esdeveniments mentals. Aquesta relació és complicada perquè el pensament és temporal i la substància corporal és espai-temporal; com pot el pensament provocar efectes corporals? Descartes i seguidors van resoldre-ho, de forma discutible, proposant que la glàndula pineal és el lloc de trobada i intercanvi entre ambdues substàncies.

2. Relació entre la substància infinita i les altres substàncies finites: si existeix una substància infinita, pot existir-ne una altra? Si la substància infinita coexistís amb altres substàncies això posaria en qüestió la seva infinitud. A partir d'aquestes consideracions Baruch Spinoza arriba a la conclusió que només pot haver-hi una substància infinita i que les substàncies finites són expressions o modes d'aquesta única substància.

Spinoza i el panteisme

Aquesta conclusió dóna lloc a la idea del panteisme: Déu és tot. Segons aquesta visió, pensament i extensió serien dues maneres de veure la mateixa substància infinita; per això existeix una relació estreta entre ambdues. Tanmateix, aquesta solució tampoc resol tots els conflictes: existeix identitat i no-identitat entre Déu i les coses, i es planteja la qüestió de si Déu es pot distingir de la resta de la realitat.