Les quatre edats de la humanitat

Les quatre edat de la humanitat

La primera edat va ser la d'or (tots molt bons, civilitzats i meravellosos), després la de plata (van baixar la seva qualitat; s'estableixen les estacions), la de bronze (més cruel i propensa a la guerra, però no criminal) i, finalment, la de ferro (tot era maldat).

Deucalió i Pirra

Parella de germans al estar sols, van plorar molt i van decidir anar al temple de la deessa Temis a pregar-li que creés més humans; la deïtat els diu que han de posar-se d'esquena, amb les túniques, i llançar cap enrere els ossos de la mare terra (les pedres). Pirra primer diu que no es fia, però al final ho fan i de cada pedra surt un ésser humà nou.

Metamorfosi Dafne

Després de matar la Pitó, Apol·lo va riure de Cupido perquè era un nen i no havia de portar arc. Aquest, enfadat, llança un dard d'or a Apol·lo perquè s'enamori de la nimfa Dafne, i a ella li llança un altre de plom perquè fugi d'ell. Apol·lo la persegueix i quan la va agafar la nimfa implora al seu pare ajuda, acabant convertida en llorer; Apol·lo fa llavors aquest arbre seu i el relaciona amb la victòria.

Narcís

Narcís fill del déu del riu Cefís i de la nimfa Liríope. Era molt bell, tant donzelles com nois s'enamoraven de Narcís, però ell rebutjava les seves insinuacions. Entre les joves ferides pel seu amor estava la nimfa Eco, que havia disgustat a Hera i aquesta l'havia condemnada a repetir les últimes paraules del que se li digués. Eco va ser, per tant, incapaç de parlar-li a Narcís del seu amor, però un dia, quan Narcís estava caminant pel bosc, va acabar apartant-se dels seus companys. Eco va sortir d'entre els arbres amb els braços oberts. Narcís cruelment es va negar a acceptar l'amor d'Eco; ella estava tan trista que es va ocultar en una cova i allí es va consumir fins que res va quedar d'ella excepte la seva veu. Un jove menyspreat desig que narcís estimés també alguna cosa que mai pogués aconseguir, Ramnusia, la deessa de la venjança, escolto els precs i va fer que s'apassionés de la seva pròpia imatge reflectida en una font. En una contemplació absorta, incapaç d'apartar-se de la seva imatge, va acabar morint a prop de les aigües que li reflectien. Al lloc on el seu cos havia caigut es va trobar una flor.

Píram i Tisbe

Són dos joves amants. Els seus pares residien cases properes i de nens es van enamorar, però els van prohibir casar-se. Els amants mantenen xiuxiuejants converses a través d'una esquerda del mur que separa les seves cases. Finalment, decideixen trobar-se en la tomba de Ninus, sota una morera blanca. Tisbe, que arriba abans, veu a una lleona amb les gargamelles ensangonades de la seva última caça. En fugir, la donzella perd el vel, que el lleó esquinça amb la seva boca tacada de sang. Quan arriba Príam i veu el vel, creu que Tisbe ha mort i es clava l'espasa pel costat. La sang que brolla de la seva ferida taca les mores blanques. Tisbe el troba moribund i ella també decideix clavar-se un punyal. Des de llavors les mores són liles.

Hermafrodit

Hermafrodit era fill d'Hermes i Afrodita. Un dia, va trobar una font en un dels seus viatges, en la qual hi havia una nimfa, Salmacis. Ella li va intentar seduir però ell es va negar. La nimfa es va allunyar simulant tristesa i es va amagar. Va veure que el seu estimat decidia donar-se un bany a la font i ràpidament el va atrapar dins de l'aigua. Al final, a causa del abraçada tan forta i al fet que Salmacis dir als déus que mai es separarien, els seus cossos es van unir. Des de llavors, tot home que toqui aquestes aigües adquirirà atributs femenins.

Perseu i Andròmeda

Perseu tenia unes sabates amb ales, anava volant per la costa quan va veure a Andròmeda encadenada (càstig de la seva mare, perquè era molt guapa).

Filemó i Baucis

Un dia Júpiter i Mercuri van ser, amb forma de mortal, a un poble, a la recerca d'aixopluc. Tan sols una parella d'avis pobre els va admetre a casa. Malgrat la seva extrema pobresa, els van oferir tot el que van poder, i els déus els van premiar salvant de la inundació completa que va patir el poblat. La seva casa es va transformar en un temple, i allà van estar com a sacerdots tots dos, fins a la seva mort (al mateix temps), quan es van convertir en arbres.