Elements de la Comunicació i Variació Lingüística

Clasificado en Formación y Orientación Laboral

Escrito el en catalán con un tamaño de 4,57 KB

Text i comunicació

L'acte comunicatiu consisteix en un procés intencionat i complex entre un parlant (emissor) i un oient (receptor) que estableixen contacte a partir d'un propòsit comunicatiu en un context determinat per les coordenades espai-temps.

El tema

És d'allò que tracta el text, l'assumpte de la conversa.

La intenció

  • És el propòsit que dóna lloc a l'acte comunicatiu.
  • Els propòsits són múltiples i variats: informar, influir, regular la vida social, felicitar algú...
  • Es classifiquen en objectius o subjectius. La distància o participació de l'emissor en determina el grau d'objectivitat o subjectivitat.

El canal

  • És el mitjà pel qual es transmet el missatge.
  • Es classifica en oral i escrit.
  • El canal activa dues maneres ben diferents de comunicar-se (oral i escrit, mirar quadre p. 127).

La deixi

  • Fenomen comunicatiu relacionat fonamentalment amb el canal oral.
  • Conjunt de marques lingüístiques presents en un text que revelen la presència dels tres elements bàsics de l'acte comunicatiu: les persones, el temps i l'espai de l'enunciació.

El context

Pot representar:

  • Context físic: conjunt d'elements de l'entorn que són presents quan es produeix la comunicació.
  • Context d'ús: indret on es produeix la comunicació atenent la formalitat de la situació:
    • Àmbit privat: comunicació entre persones conegudes en un àmbit informal.
    • Àmbit públic: comunicació en àmbits formals.
  • Context sociocultural.

Els interlocutors: emissor i receptor

  • L'emissor i el receptor són els protagonistes de l'acte comunicatiu.
  • Es caracteritzen segons: trets personals (edat, sexe...), grau de relació (major o menor coneixença i familiaritat), rol que exerceixen en la comunicació (amic, alumne, professor...).
  • Segons el tipus de relació que s'estableix entre emissor i receptor, parlem de textos amb formalitat alta o formalitat baixa.

La figura de l'emissor

  • El subjecte parlant, que és qui produeix el text, l'autor.
  • El locutor, que és qui se'n fa responsable, qui l'assumeix.

La participació de l'emissor en el text

La intenció, objectiva o subjectiva, de l'emissor es reflecteix en el text a partir d'un conjunt de marques lingüístiques que posen de manifest la seva presència o absència.

La veu de l'emissor i les altres figures del discurs

Aquestes veus s'anomenen enunciadors. Les funcions que acompleixen són:

  • Fer intervenir un altre punt de vista.
  • Apropiar-se d'allò que diu algú de prestigi per donar suport a l'argumentació.
  • Criticar i desqualificar algú.
  • Ironitzar.
  • Negar una afirmació.
  • Fer una petició de manera directa.

L'ús lingüístic: la variació

La variació s'associa a dos factors:

  • Els grups humans
    • Espai: zones del territori. Varietats geogràfiques. Dialectes.
    • Temps: varietats històriques.
    • Grup social, generacional, segons el sexe, la procedència.
  • Les situacions: segons el context comunicatiu (tema, propòsit, canal, espai, relació), usen un o altre registre lingüístic. Són les funcions socials de la llengua, que garanteixen els recursos comunicatius més útils per a cada situació.

Els registres lingüístics

El concepte de registre lingüístic fa referència a l'ús que fem de la llengua segons la situació de comunicació en què ens trobem. El context de comunicació decideix la tria d'un o altre registre.

Els registres informals són propis de la interacció social, de la quotidianitat, s'associen a temes generals en els quals preval la subjectivitat, l'espontaneïtat, la manca d'elaboració i planificació. No segueixen moltes vegades la norma gramatical.

Els registres formals es presenten en textos en què preval l'elaboració, l'organització i la planificació prèvies; solen vehicular-se a través del canal escrit.

Entradas relacionadas: