Empirisme i Racionalisme: Locke, Hume i Descartes

Locke: Origen i Límit del Coneixement

Locke es pregunta com podem tenir coneixement veritable.

Origen del Coneixement

És l’experiència, és a dir, només podem conèixer allò que hem percebut, experimentat o viscut.

Límit del Coneixement

Estan definits per les nostres pròpies experiències. No podem saber o entendre coses que no hem experimentat.

Empirisme vs. Racionalisme

• Empirisme (Locke): El coneixement prové de l’experiència.
• Racionalisme (Descartes): El coneixement prové de la raó, és a dir, la ment humana té idees innates que no necessiten experiència per existir.

Crítica a les Idees Innates

Descartes sosté que existeixen idees que són innates. Locke s’oposa a aquesta idea i argumenta que si les idees fossin realment innates, haurien de ser universals. Això implica que tothom hauria de tenir accés a aquestes idees (perfecció o infinit) sense excepció:

• Infants: No tenen la maduresa intel·lectual ni experiència per desenvolupar-les.
• Formació filosòfica: Sense una educació especialitzada les persones no poden arribar a comprendre-les.
• Persones amb capacitats intel·lectuals limitades: Hi ha individus amb limitacions mentals que mai desenvolupen aquestes idees.

Locke pressuposa que les idees innates són qüestió de temps i demostra que les idees innates són adventícies, ja que vénen de l’experiència.

Origen Fisiològic de les Idees

Les idees provenen de l'experiència perquè els cossos projecten sobre nosaltres unes partícules captades pels sentits, generant sensacions i percepcions. Si nosaltres no tenim idees de manera natural és perquè la nostra ment és un full en blanc, i per això no podem tenir idees innates. Aquest full en blanc (tabula rasa) s’omplirà a partir de l’experiència. Així doncs, les idees tenen un origen físic.

Tipus d'Idees i Coneixement

• Idees Simples: Idees més bàsiques, que provenen directament de la percepció. No es poden descompondre en idees més petites.
  • Sensació: Provenen del món exterior a través dels sentits (gust, color, olor).
  • Reflexió: Provenen del món interior, la percepció interna dels nostres processos mentals (pensar, voler, dubtar).
• Idees Complexes: Resultat de combinar idees simples, es generen mitjançant el treball actiu de la ment.
  • Sensació: Elements del món exterior percebuts amb els sentits.
  • Reflexió: Experiències internes que són producte d'una combinació de sensacions i reflexions.

Crítica a la Idea de Substància

• Crítica a la Substància Primera (Entitat): Nosaltres no tenim percepcions de les substàncies, tenim percepcions particulars, que vénen suportades per un substrat. Nosaltres suposem que el conjunt d’aquestes percepcions correspon a alguna cosa. Per tant, nosaltres no podem observar la substància primera de la cosa, únicament les percepcions particulars de la cosa. Així doncs, mai podrem garantir la substància primera en tant que entitat.
• Crítica a la Substància Segona (Essència): Fa referència a les característiques que defineixen la cosa, és a dir, la definició de la cosa. Així doncs, si l’entitat no existeix, aquesta definició únicament podrà ser un acord o convenció social.

Locke i Hume: Semblances i Diferències

Semblances

• Locke i Hume són empiristes: l’origen i el límit del coneixement és l’experiència.
• Igual que Locke, Hume segueix un mètode psicologista: analitza els processos de coneixement.

Diferències: Percepcions

Hume pensa que Locke és imprecís a l’hora d’utilitzar els termes d’idees i percepcions i diu que:

• Percepcions: Tot el coneixement que prové de l’experiència (Impressions i Idees).
  • Impressions: Són les sensacions, continguts que provenen de manera immediata de l’experiència. Aquestes impressions s’ofereixen amb una força i vivacitat major que les idees.
  • Idees: Són còpies delimitades de les nostres impressions, continguts de coneixement que provenen de manera mediata de l’experiència. Perquè la idea sigui una idea veritable ha de complir el principi de còpia, és a dir, no podem tenir una idea que sigui certa si no va associada a una impressió.

Facultats Actives: Memòria i Imaginació

Hume identifica dues facultats actives que ens permeten treballar amb les idees:

• Memòria: Conserva les impressions passades i connecta les idees entre elles.
• Imaginació: Projecta idees que ens permeten planificar.

Aquestes facultats treballen conjuntament per donar sentit a la realitat i estructurar-la (la memòria guarda i relaciona, la imaginació projecta i reestructura).

Lleis d'Associació d'Idees

Hume observa que les idees no es connecten de manera aleatòria, sinó que segueixen un patró suau i natural. Igual que en física, on les forces segueixen lleis, Hume creu que hi ha lleis universals d’associació d’idees.

• Llei de Semblança: Connectem idees per la seva similitud.
• Llei de Contigüitat Espaciotemporal: Recordem idees que han passat en el mateix espai o temps.
• Llei de Causalitat: Vinculem una idea com a causa i una altra com a efecte gràcies a la repetició.

Tipus de Coneixement segons Hume

• Relació entre Idees: Coneixement que es basa únicament en les operacions de la ment i la connexió entre idees. No depèn de les impressions ni de l’experiència directa, sinó de la manera com les idees es relacionen de forma necessària. Aquest es guia pel principi de no contradicció, on una afirmació no pot ser certa i falsa alhora. Les relacions són necessàries i universals. Aquest coneixement no amplia el contingut del coneixement, només clarifica o valida relacions preexistents entre idees, per tant, queda limitat. Proporciona coneixements molt segurs, clars i distintius, però no ens diuen res sobre el món físic, per tant, queda validat.
• Qüestions de Fet: Coneixements basats en l’experiència i impressions directes del món real. A diferència de la relació entre idees, aquests coneixements són contingents. Aquests coneixements no compleixen el principi de no contradicció. Així doncs, les ciències empíriques (biologia, química, física...) no em donen una necessitat, ja que no compleixen aquest principi. Aquests coneixements són resultat de la repetició de l'hàbit o del costum. Aquests coneixements ens donen una creença, no un coneixement de caràcter científic.

Els hàbits i coneixements són molt pràctics per a la vida útil, ja que d'aquests coneixements sorgeixen tots els nostres coneixements i serveixen per desenvolupar la nostra vida pràctica.

La Diferència Clau: Necessitat

La diferència entre els dos coneixements és la necessitat.

Metafísica Cartesiana: Déu i la Realitat

Arguments per Demostrar l'Existència de Déu

• Argument de la Causalitat: Qüestiona el principi del subjecte que té les idees de perfecció i d’infinit. Si el subjecte té aquestes idees i ell no és perfecte, hi ha d’haver una causa de les seves idees. Aquesta cosa únicament podrà ser Déu com a cosa perfecta i eterna. Per tant, hem d'estudiar l'arbre genealògic del subjecte per veure si els seus avantpassats són perfectes, determinant així que no ho són i, per tant, la causa perfecta del subjecte pensant ha de ser Déu (com a ésser perfecte i infinit).
• Argument Ontològic: Es basa en les proves de demostració d’Anselm de Canterbury (S. XII). L’autor, per determinar l’existència de Déu, se suporta en un sil·logisme, que és l’estructura que ha de tenir un raonament per a ser vàlid, donada la premissa major (P.M.) si es dona la premissa menor (P.m.) i aquestes dues donen la conclusió. És un raonament vàlid perquè està buit de contingut.

Validació de l'Existència de Déu

• P.M: Tots els éssers humans tenen una idea de Déu.
• P.m: La idea de Déu suposa que estem parlant d’un ésser perfecte, per tant, quan pensem amb la idea de Déu, aquesta correspon a un ésser perfecte i una perfecció en ser una divinitat.
• Conclusió: Déu ha d'existir.

Descartes, a partir d’aquest argument, intenta demostrar l’existència de Déu a partir de les seves característiques essencials. Descartes diu que Déu és l’únic ésser en el qual la seva essència segueix necessàriament de la seva existència. Déu és infinit i les altres coses són finites. Descartes ha aconseguit demostrar l’existència de Déu únicament a partir de la raó, per això són proves a priori, ja que no necessiten ni la fe ni l'experiència. Per tant, diem que allò que és important i suposa una revolució en l’època és que des del cogito ergo sum (primera veritat), Descartes ha pogut legitimar l’existència de Déu, sent aquesta la segona veritat. És el subjecte pensant el que justifica i fonamenta la figura de Déu.

Principis de Déu

• Déu sempre buscarà fer el bé en la creació i mai enganyarà, llavors si Déu és bondadós, la figura del geni maligne és producte de la imaginació de l'ésser.
• Déu és veraç, les idees adventícies han de ser verdaderes o referir-se a una realitat exterior existent.

La Característica Principal del Món Exterior

Descartes diu que el món exterior ha de tenir una característica que ha de seguir el mateix criteri de claredat que les altres. A més, tenim les matemàtiques com a model de ciència, aleshores nosaltres podem considerar que totes les coses de la realitat exterior es poden representar en l'eix de coordenades. Tot allò a la realitat es pot representar matemàticament, en espai geomètric.

La Tercera Veritat: l'Extensió (Res Extensa)

Aleshores la tercera veritat és l’extensió, és allò que tenen en comú totes les coses de la realitat, totes aquestes ocupen un espai geomètric. La tercera veritat és res extensa, una cosa que té extensió, és una qualitat o característica que tenen les coses de la realitat.

Qualitats Primeres i Secundàries

• Qualitats Primeres: Fan referència a l’extensió.
• Qualitats Secundàries: Fan referència a característiques superficials de la cosa. Aquestes no existeixen per a Descartes, ja que són percepcions de la realitat, per tant, no són essència de la cosa.

Substàncies, Atributs i Modes

Substància = veritat, per tant, ha de ser una realitat que no necessita d'una altra per existir.

Déu NO necessita cap altra realitat per existir. Déu és una substància infinita, ja que és absoluta, és tota la realitat. Déu s'expressa en tant que substància com uns atributs, que són les qualitats que necessàriament trobarem en Déu. Dues substàncies que componen la realitat: pensant i extensa.

Substàncies Finites: Res Cogitans i Res Extensa

Aquestes dues substàncies són substàncies finites, perquè la seva existència depèn de Déu, que és l'única substància que existeix per necessitat. Són substàncies per analogia amb la substància infinita que és Déu, perquè la substància pensant és independent de l’extensa per ser definida i l’extensa és independent de la pensant per ser definida.

Per què considerem que són substàncies Res Cogitans i Res Extensa?

Perquè si comparem les dues substàncies amb Déu, aquestes són independents. La substància pensant en la seva definició és independent de l'extensa i l'extensa és independent de la pensant.

La substància pensant tindrà per atribut el pensament; en el cas de la substància extensa, l’atribut serà l’extensió. La qualitat que caracteritza la res extensa és única i exclusivament de manera necessària allò que ocupa una extensió.

Els modes són les maneres en les quals s’expressa l’atribut.

Modes de la Substància Pensant

• Voluntat: Fa referència a la capacitat de decidir i d’obrar.
• Enteniment: Fa referència a la capacitat de comprendre la realitat.

En aquesta dicotomia, Descartes trencarà l'ontologia moral.

Modes de la Substància Extensa

• Magnitud
• Duració
• Moviment

Aquests són les maneres de mesurar fent referència a les qualitats primeres.

Dualisme Antropològic

L'ésser humà és un conjunt d'ànima i cos. L’ànima serà el principi de vida, però únicament dels éssers dotats de raó. L’ànima = raó. L’ànima, en tant que principi vital, correspon a l’ésser humà perquè és equivalent a la facultat de raonar.

El Mecanicisme

El principi de moviment en la realitat s'explica pel mecanicisme: llei que explica el món exterior. El cos és una res extensa, i per això té una magnitud, dimensió... En tant que totes les coses extenses ocupen un espai geomètric, la nostra corporalitat, per tant, som igual a altres corporalitats (com una taula). El principi del moviment suposa un determinisme a nosaltres; en la nostra corporalitat estem lligats a les lleis del món exterior. Descartes és el primer a treure el principi del moviment com una de les característiques de l’ànima. També és el primer a dir que l'animal, com a raó dictamina que els animals no tenen ànima i per tant són màquines, únicament són corporalitats i operen instintivament com a màquines.

L’ànima per a Descartes és immortal, ja que està separada de la corporalitat.

L’ésser humà, per tant, pot garantir la seva voluntat i l’enteniment, ja que decidir i obrar ho fa la meva ànima. Així doncs, si aquests modes, en tant que res cogitans, són independents de la realitat.

La Glàndula Pineal: Punt d'Unió

Per què si som un ésser amb dues substàncies independents entre si, com pot ser que l'ésser junt totes dues en un mateix individu? A partir d’allò que tenim en comú amb els animals, la glàndula pineal (al cap) és el lloc on s’uneix l’ànima i el cos, és el punt d’unió entre les dues substàncies.

Moral Cartesiana

Nomenada al Discurs del Mètode, la moral són les regles de la conducta. Busca una moral de caràcter matemàtic, fonamentada per la raó, buscant la felicitat de l'individu. Hi ha 4 regles.

Crítiques de Hume a la Metafísica

Crítica a la Raó com a Fonament en Descartes

Hume critica a Descartes en la utilització de la raó com a fonament. Diu Hume que Descartes, per poder arribar a aquest nivell de coneixement, necessitarà desenvolupar el dubte metòdic. En el dubte metòdic, Descartes dubtarà de les fonts de coneixements, on acaba obtenint el cogito ergo sum, expressant aquesta idea com un pensament de manera indubtable. Analitzant així les següents fonts de coneixement: sentits, realitat, crítica dels raonaments matemàtics i les ciències empíriques amb la figura del geni maligne les menysprea, fins que el geni maligne ens fa dubtar fins i tot del dubte metòdic.

Hume critica a Descartes per no seguir el seu principi, ja que després de dubtar de la raó, aquesta no pot ser una evidència de realitat. A més, Hume diu que quan Descartes arriba al cogito, determina l’existència de Déu dient que és veraç i bondadós, eliminant així el geni maligne. Així doncs, si Descartes és conscient que el geni maligne ha de ser eliminat per argumentar la raó, ell mateix menysprea la seva pròpia realitat de la raó.

Hume diu que tota aquesta argumentació és circular i irreal. Així doncs, la raó no pot ser la base del coneixement. Per tant, Hume demostra que la raó no ha de ser el principi del coneixement; diu que ha de ser el principi de còpia o l’experiència.

Crítica a la Idea de Substància

És la mateixa que la de Locke, però més precisa. En la crítica a la substància segona (essència), el nom que nosaltres donem a la cosa li dona la seva definició. Aquest fenomen es coneix com a nominalisme.

Crítica a la Idea de Causa o de Causalitat

Aquesta crítica desmunta la concepció clàssica i redefineix la causalitat com una qüestió de creença i hàbit, no de connexió necessària.

Valor Tradicional del Principi de Causalitat

Abans de Hume, el principi de causalitat es considerava fonamental en filosofia perquè proporcionava una explicació coherent de la realitat i del coneixement.

• Ontologia: La causalitat garantia una estructura necessària en els fenòmens de la natura: tot efecte té una causa i aquesta relació és inherent i necessària.
• Gnoseologia: A través del principi de causalitat, s'aplicava una "necessitat" a les relacions entre els esdeveniments del món, equivalent al principi de no contradicció en la lògica i les matemàtiques.

Aquest valor "necessari" atribuït a la causalitat feia que fos un pilar per entendre la connexió entre esdeveniments i per construir coneixement fiable.

L'Anàlisi de Hume: Exemple Boles de Billar

Hume il·lustra la seva crítica a través d'un exemple senzill: dues boles de billar, A i B.

Quan la bola A es mou i xoca contra la bola B, aquesta última es desplaça. Instintivament atribuïm a A la "causa" del moviment de B. Aquesta connexió de causa-efecte sembla necessària perquè s'ha observat repetidament que quan A colpeja B, aquesta es mou.

Però, segons Hume, quan analitzem aquest fenomen en detall:

1. Tenim diverses impressions sensorials: el moviment de A, el moviment de B, el moment del contacte entre elles.
2. Però no tenim cap impressió directa de la connexió necessària entre el moviment de A i el de B. Aquesta "connexió necessària" és una addició de la nostra ment, no una realitat observada.

La Connexió Necessària és una Il·lusió

La idea de connexió necessària no es deriva de les impressions sensorials. Això implica que:

• No podem observar la causalitat com una propietat objectiva del món; només percebem una successió d'esdeveniments.
• La idea de connexió necessària prové de l'hàbit o la costum: la repetició constant d'un fenomen (el moviment de B després del xoc de A) genera una expectativa que associem erròniament amb una necessitat.

Per tant, la causalitat no és una propietat de la realitat sinó una construcció mental basada en la regularitat i la memòria.

El Principi de Causalitat com a Creença

El principi de causalitat no té una base objectiva ni necessària. És només una creença fundada en:

• Imaginació: Repetim mentalment l'associació entre causa i efecte, i això consolida la nostra expectativa.
• Memòria: Recordem casos similars i extrapolem al futur. Però no podem garantir que el futur seguirà el mateix patró que el passat, perquè no tenim cap impressió directa ni cap evidència d'aquesta regularitat. Per tant, el coneixement causal és incert i relatiu.

Això significa que el principi de causalitat deixa de ser fonament de l’ontologia i de l'epistemologia i es descobreix que el nostre coneixement per a la vida pràctica és únicament una creença, per tant, no tenim seguretat de res.

Crítica a la Idea de Déu

La idea de Déu, idea de món i idea de jo, són les tres idees fonamentals de la metafísica. Hume ataca directament la metafísica, ja que per a ell és una ciència menor. Respecte a la crítica, tenim dos arguments:

1. Idea de Déu: Nosaltres d’aquesta idea no tenim impressions, per tant, és el resultat de la formació d’una idea complexa a partir d’idees simples.
2. Principi de Causalitat: Critica el principi de causalitat. Diu que en la tradició filosòfica hi ha hagut alguns autors com Descartes o Locke que han fet servir el principi de la causalitat per demostrar Déu.

Arguments Tradicionals Criticats

• Locke: Ens diu que en els tipus de coneixement que tenim n'hi ha un que és de caràcter demostratiu, i aquest coneixement demostratiu el que fa és connectar un contingut del coneixement amb un altre contingut del coneixement. Per tant, Locke diu que si nosaltres continuem aquesta cadena de coneixement, trobaríem que sempre hi ha una causa final o última causa de coneixement (molt semblant a allò que deia Tomàs d’Aquino). Així doncs, depèn que el perquè de les coses es dona gràcies a Déu. Per tant, Locke està fent servir la causa-efecte i, per tant, no té validesa.
• Descartes: Utilitza 3 tipus d’arguments per demostrar Déu:
  • Gnoseològic: Defensa que les idees innates han de tenir una causa. Hume critica aquest punt afirmant que no existeix connexió necessària causa i efecte.
  • Causalitat: Afirma que la idea de perfecció i infinit no pot provenir d’un ésser imperfecte com els humans. Aquesta idea ha de tenir com a causa un ésser perfecte: Déu. Hume rebutja aquesta inferència, ja que no hi ha una base empírica que validi la causalitat necessària entre idea i origen perfecte.
  • Ontològic: Un ésser perfecte ha d'existir necessàriament, perquè l'existència forma part de la perfecció. Hume rebutja aquest argument perquè es basa exclusivament en la raó, i Descartes utilitza un mètode racional que Hume considera invàlid per establir afirmacions ontològiques.

Crítica a la Idea de Món

No tenim impressions directes del món, només disposem d'impressions o percepcions particulars. Aquestes impressions se sumen per formar la idea del món, però no tenim una impressió global o sencera d'ell, la qual cosa fa que no puguem afirmar amb certesa l’existència de la realitat material. Així, el món és una idea complexa construïda a partir de les nostres impressions particulars. La crítica es fonamenta en el concepte d’impressió. Les impressions són les percepcions immediates que rebem dels nostres sentits. Si no tenim impressions directes de la realitat material com un tot, no podem acceptar que aquesta existeixi de manera objectiva. Tenim certesa només dels fenòmens, no de les causes d’aquests (principi de causalitat). No disposem d'impressions de la relació causal entre la realitat material i les nostres percepcions, i això invalida la idea que puguem conèixer com la realitat provoca els nostres fenòmens. La relació de causa i efecte és una associació que la nostra ment estableix a partir de l’hàbit, no una veritat objectiva.

Crítica a la Idea de Jo

Hume aborda la idea del "jo" amb una perspectiva crítica que desafia les nocions anteriors proposades per filòsofs. Mentre que Descartes considerava el "jo" com una intuïció clara i distintiva, expressada a través de la famosa frase "Cogito, ergo sum", Hume rebutja aquesta concepció. Per a Descartes, el "jo" era una veritat evident en la qual podíem confiar, una essència permanent i immutable. D’altra banda, Locke considerava que el "jo" era el resultat de la suma d’idees de reflexió que configuraven la consciència.

Hume, en canvi, defensa que la idea del "jo" no pot ser considerada una intuïció clara. Per a ell, el "jo" és una ficció creada per la ment. Hume argumenta que, tot i que podem parlar del "jo", no tenim una impressió fixa que pugui fonamentar aquesta idea. En lloc d'això, ell proposa que el "jo" sorgeix de la meva imaginació i la meva memòria.

Un dels conceptes clau en la crítica de Hume és la noció d’intuïció. Tant si considerem aquesta intuïció com a cogito (la idea de Descartes) com a consciència (la perspectiva de Locke), Hume sosté que és essencialment una impressió. Les impressions són les percepcions immediates que rebem a través dels nostres sentits i són invariables. Això implica que el "jo" no és una entitat constant; en realitat, és una construcció que la nostra ment utilitza per agrupar les experiències i les impressions que tenim.

A partir d’aquesta anàlisi, Hume conclou que el "jo" no és una entitat fixa, sinó més aviat un conjunt d’impressions que es van acumulant amb el temps. Com a tal, el "jo" és una ficció, una manera de donar sentit a les diverses experiències que vivim, però sense una base real que el sustenti.

L'Emotivisme Moral de David Hume

David Hume, en la seva defensa de l'emotivisme moral, presenta una visió subjectiva i relativista de la moralitat basada en les emocions humanes. Aquesta teoria suposa una ruptura amb les perspectives que consideren els valors morals com a objectius i universals, argumentant que són una creació humana arrelada en els nostres sentiments.

Principis de l'Emotivisme Moral

1. Les accions són moralment neutres per si mateixes: Segons Hume, les accions no tenen valors morals intrínsecs. Per exemple, un acte com matar no és moralment bo ni dolent en si mateix. La moralitat no es troba en la naturalesa de les accions, sinó en la resposta emocional que aquestes generen en els individus.
2. El paper de les emocions: Les emocions són l'origen dels judicis morals. Les accions es consideren bones o dolentes en funció de les emocions que susciten, com l'aprovació (associada a sentiments positius) o la reprovació (associada a sentiments negatius). Així, l'experiència emocional subjacent determina el valor moral atribuït a una acció.
3. Relativitat cultural i social: Les reaccions emocionals no són universals ni innates, sinó que estan condicionades per factors culturals i socials. Això implica que els valors morals poden variar significativament d'una cultura a una altra o fins i tot entre individus dins d'una mateixa societat.
4. Utilitat social com a criteri moral: Tot i que els sentiments subjectius són la base de la moralitat, Hume destaca que una acció és sovint aprovada o reprovada en funció de la seva utilitat social. Una acció que contribueix al bé comú o al benestar social serà percebuda com a moralment bona, mentre que una que provoqui perjudicis serà considerada dolenta.

Reflexions sobre l'Emotivisme Moral

• Aquesta teoria posa de manifest la subjectivitat de la moralitat i destaca el paper fonamental dels sentiments en la construcció dels valors ètics.
• També subratlla la importància de la cultura i la societat en la formació de les normes morals, suggerint que aquestes són dinàmiques i canviants.
• No obstant això, l'emotivisme moral planteja qüestions sobre com establir criteris comuns de justícia o moralitat en societats diverses, on les emocions i els valors poden entrar en conflicte.

En resum, per a Hume, la moralitat no es basa en una realitat objectiva, sinó en l'experiència emocional humana, modelada per contextos culturals i la seva relació amb el bé comú. Aquesta perspectiva contribueix a una comprensió més flexible i dinàmica dels valors morals.