Enfocament comunicatiu i contextualització

El enfocament comunicatiu:

És una corrent filosòfica que va néixer als anys 70 sota la influència de les ciències del llenguatge i les seves idees sobre el llenguatge com a comunicació. Aquest enfocament suposa una ruptura amb els mètodes de base estructuralista, dominants fins als anys 70 per dues raons:

1. El concepte de llenguatge com a comunicació va més enllà de la mera construcció d'oracions correctes i incorpora elements pragmàtics, sociolingüístics i discursius, que estaven absents en el model didàctic de base estructuralista.
2. El enfocament comunicatiu no es postula com un mètode, sinó com una orientació general cap al desenvolupament de la competència comunicativa.

Widdowson: explica que per a realitzar el significat en l'ús real de la llengua necessitem posar en relació dos tipus de coneixement, el sistemàtic i l'esquemàtic. En quant al sistemàtic està relacionat amb el funcionament del sistema lingüístic, i l'esquemàtic, relacionat tant amb el coneixement del tema o àrea en qüestió, com amb les regles que regeixen la comunicació.

Michael A.K Halliday y Ruquaya Hasan: descriuen 4 contextes:

1. Situacional: segons els autors és la realitat extralingüística, inclou els participants i les seves relacions, el tipus d'activitat que tenen lloc i la organització simbòlica del text.
2. Cultural: és el medi institucional que dóna valor al text i delimita la seva interpretació; no només dóna la clau per a la comprensió de certs valors i usos lèxics, sinó que està en relació amb aspectes sociolingüístics i discursos de l'ús de la llengua en la comunicació.
3. Intratextual: el text és un context per si mateix; cada oració s'interpreta en relació amb les anteriors, o cada terme dins del conjunt de l'oració en la qual apareix.
4. Intertextual: cada text és context d'altres textos. L'humor que parodia l'actualitat política i social fa un ús continu de referències intertextuals, especialment en relació amb els mitjans de comunicació social.

Formes de realitzar la contextualització:

1. Utilitzar textos complets
2. Utilitzar organitzadors contextuals (imatges)
3. Posar en relació uns textos amb altres
4. La simulació (role-playing)

Tipus d'activitats segons William Llittlewood:

1. Activitats pre-comunicatives: es separen elements específics de coneixement o destreses parcials (microhabilitats) i es practiquen de forma separada. L'objectiu serà produir un llenguatge acceptable i demostrar un control de les formes lingüístiques. Podem diferenciar:
   • Act. estructurals: se centren en la manipulació d'elements i regles del sistema; tenen cabuda en l'enfocament comunicatiu, però amb una reorientació que fa la pràctica més significativa.
   • Act. cuasi-comunicatives: són activitats amb models contextualitzadors que serveixen de pautes per als aprenents, qui han de manipular el material encara de forma previsible (pràctica controlada).
2. Activitats comunicatives: l'aprenent ha d'integrar el seu coneixement i destreses pre-comunicatives per a involucrar-se en la pràctica global amb l'objectiu de comunicar significat. Hi ha:
   • Act. de comunicació funcional: col·loca l'aprenent en una situació donada en la qual ha de realitzar una tasca mitjançant l'ús comunicatiu de la llengua que aprèn.
   • Act. d'interacció social: l'aprenent ha de comunicar-se tenint en compte el context social en què es troba, és a dir, assumeix un paper determinant ja sigui autèntic o simulat (role-playing).