Enginyeria i Arquitectura Romana: Vies, Aqüeductes i Habitatges

Enginyeria Romana: Aigua i Vies de Comunicació

Els romans foren grans enginyers i van aplicar les seves tècniques en la construcció de magnífiques obres públiques, com aqüeductes, ponts, carreteres, etc. Certament, els romans van adornar les ciutats amb els seus grans edificis, però el seu caràcter eminentment pràctic va fer que fossin innovadors en la construcció de camins i carreteres arreu de l’Imperi i en el transport d’un bé tan preuat ja en l’antiguitat com ara l’aigua.

El Proveïment d'Aigua a les Ciutats Romanes

Per solucionar els problemes de l’aigua, els romans solien construir les ciutats prop dels rius. També construïen pous per prendre les aigües subterrànies i cisternes per recollir l’aigua de la pluja. Però tots aquests sistemes només servien per a les ciutats que ja tenien aigua abundant a prop. Quan una ciutat no tenia prou recursos aqüífers a prop, aleshores calia anar a buscar l’aigua lluny. En aquest aspecte, els romans van aportar una gran innovació: els aqüeductes, que conduïen l’aigua des de les fonts on aquesta brollava fins a les ciutats.

L’aqüeducte no partia directament de la deu, sinó que prenia l’aigua que una cisterna o un petit embassament recollien de la font i d’allà la portava fins a les ciutats. La construcció d’un aqüeducte, per tant, havia de tenir una certa inclinació en tot el seu recorregut i havia de preveure superar els obstacles del terreny.

Estructura i Recorregut de l'Aqüeducte (Specus)

La canal coberta per on passava l’aigua (l'***specus***) era de pedra amb les parets impermeabilitzades, i feia dos metres d’alçada per un d’amplada. L'***specus*** estava cobert per una volta de mig punt, o bé per unes lloses planes. Quan el terreny ho permetia, l'***specus*** anava arran de terra.

Per superar els obstacles del terreny, els romans utilitzaven diverses tècniques:

• Quan hi havia alguna muntanya, es feien túnels per no interrompre l’aqüeducte.
• Quan s’havia de travessar una vall, es feia per damunt de ponts i murs.

En arribar a la ciutat, l'aqüeducte entrava per un lloc enlairat: unes arcades sostenien la canal i permetien la seva entrada per sobre de les muralles. Aquest seguit d’arcades fou una de les grans innovacions dels romans, i dóna als aqüeductes el seu aspecte més típic.

Distribució (Castellum Aquae) i Clavegueram

L’aqüeducte arribava a una torre d’aigua, el ***castellum aquae***, situada a la part alta de la ciutat, i des d’allà es distribuïa mitjançant tres canonades, seguint un ordre de prioritat per assegurar que mai no en manqués als llocs públics:

1. Primerament se subministrava aigua a les fonts públiques.
2. En segon lloc, a les termes públiques.
3. I en darrer lloc, a les cases privades.

Les canonades que sortien de la torre d’aigua eren generalment de plom, o bé de terrissa. També eren de plom les canonades de les cases que disposaven d’aigua corrent, i el seu consum era regulat per aixetes molt semblants a les actuals. Els romans també es van preocupar per la puresa de l’aigua, que s’aconseguia mitjançant la instal·lació de filtres i fent passar l’aigua per diferents dipòsits, on quedaven les restes d’impureses.

Tota aquesta gran quantitat d’aigua que consumia la ciutat romana s’eliminava gràcies a una xarxa de clavegueram. Les clavegueres (***cloacae***) eren uns túnels subterranis coberts amb voltes de mig punt i de grans dimensions, ja que hi podia passar una persona dreta. Però també n’hi havia que eren petits reguerols al mig del carrer tapats amb unes lloses. Anaven directament a un riu proper o al mar.

Les Vies de Comunicació Romanes

Els romans van ser els primers que van fer una planificació detallada de la xarxa de carreteres que necessitaven. Aquesta planificació tan ben pensada tenia una finalitat primordialment estratègica. A més de tenir aquesta finalitat estratègicomilitar, les vies romanes facilitaven la comunicació entre les diverses poblacions. Els romans distingien entre diferents tipus de carreteres, les més importants de les quals eren les següents:

Classificació dels Camins Romans

• Via: Camí força ample en el qual podien creuar-se dos vehicles. Durant el baix Imperi, aquest mot fou substituït per ***strata***.
• Actus: Camí que permetia el pas d’un sol vehicle o animal de càrrega.
• Iter: Camí per a vianants, cavalls o lliteres.

Tècnica de Construcció de les Vies

Per a la construcció de les vies seguien la tècnica següent: primerament traçaven el recorregut i excavaven dos petits solcs que recobrien amb dues fileres de pedres per delimitar l’amplada de la via. Excavaven un canal més profund entre les dues fileres de pedres i el recobrien per capes:

1. En primer lloc, amb pedres de mida mitjana sense res que les unís (***statumen***).
2. Seguidament, hi posaven sorra o grava barrejada amb morter (***rudus***).
3. Finalment, ho recobrien amb pedres esmicolades i premsades (***nucleus***) o, en les vies més importants, amb lloses de pedra ben aixecades (***stratum***).

El paviment quedava un xic elevat en el centre per evitar que la via s’inundés, i així l’aigua de la pluja lliscava cap als laterals i d’aquests a les clavegueres.

Fites, Hostals i la Xarxa Viària Principal

A les principals vies també podem trobar unes columnes de pedra en forma cilíndrica d’uns dos metres d’alçada anomenades mil·liaris (***miliarium***). Es col·locaven cada mil passos i s’hi indicava la distància recorreguda, o bé la distància fins al punt d’arribada de la via. Solien portar una inscripció amb el nom del constructor o del restaurador (sovint donava nom a la via) i la distància expressada en milles. Al fòrum de Roma trobem el mil·liari més famós, el ***miliarium aureum***, des d’on se suposava que partien totes les vies romanes. Cal dir, també, que al llarg de les vies més importants es trobaven les ***mansiones***, que equivalien als hostals actuals.

Quan els enginyers romans es disposaven a construir una via, traçaven el recorregut en línia recta, que es podia desviar per les irregularitats del terreny, però sempre tornava al traçat original. Però sovint hi havia obstacles, com ara un riu, que requerien un tractament especial. En aquest cas, calia construir un pont (***pons***) per travessar-lo.

La xarxa viària romana va arribar a abastar 85.000 km, dels quals una bona part es trobaven a la península ibèrica. La via més important era la que anava des dels Pirineus (porta d’entrada a Hispània) fins a Cadis. Feia tot el recorregut al costat del mar i va rebre el nom de ***Via Herculea***, però amb la reconstrucció promoguda per August va canviar el seu nom per ***Via Augusta***. També eren vies importants la que, partint de Tarragona i seguint el curs del riu Ebre, anava cap a Saragossa i des d’allà fins a Astorga (Lleó), i la que unia verticalment de nord a sud les terres càntabres amb la ciutat extremenya de Mèrida.

La Casa Romana: Tipologies d'Habitatge

Els romans classificaven els seus habitatges en tres tipus diferents. La ***domus*** era la casa unifamiliar i l'***insula***, els blocs de pisos on vivien diverses famílies. Aquests dos tipus d’habitatges estaven localitzats a les zones urbanes. En canvi, al camp hi havia la ***villa***, la casa de camp.

La Domus: Casa Unifamiliar Urbana

La típica casa romana era ocupada per una sola família. Estava orientada cap a l'interior, és a dir, l'aire i la llum entraven per les dues obertures del sostre, situades al centre de la casa, al voltant de les quals hi havia les altres habitacions. No hi havia finestres cap a l'exterior i només tenia un pis, normalment, amb una sèrie d'habitacions destinades a un ús determinat. A l'atri es desenvolupava la vida familiar i domèstica; a la part final de la casa hi havia un jardí. Lògicament, no totes les cases eren iguals.

Dependències de la Domus

Vestibulum et fauces

A l'entrada hi havia una porta (***ianua***) que no donava directament al carrer, sinó a un passadís abans de la porta (***vestibulum***) i un altre després de la porta (***fauces***). Un cop passada, hi podia haver l'habitació de l'esclau que feia de porter (***cella ostiarii***). També podia haver-hi una entrada secundària (***posticum***). A banda i banda de l'entrada hi havia les ***tabernae***, uns comerços als quals s'accedia des del carrer i que el propietari llogava a comerciants. Eren sales amb un taulell d’obra on s’exposava la mercaderia; al fons, hi havia la rebotiga. Tenien el sostre baix, per fer un sostre mort (***pergula***) de manera que es pogués fer un dormitori per al botiguer.

<dt>Atrium</dt>
<dd>Era el centre de la casa romana. Solia ser rectangular, amb una obertura al mig del sostre, l'***impluvium***, pel qual hi entraven l'aire, la llum i l'aigua de la pluja, que omplia una piscina, el ***compluvium***. Aquesta anava a parar també a una cisterna subterrània. També hi havia una capelleta dedicada als lars, déus protectors de la família i la llar.</dd>

<dt>Cubiculum</dt>
<dd>Habitació destinada a dormir. Eren al costat de l'atri o del peristil. No eren gaire grans i eren molt austeres, sense finestres i amb les parets pintades de colors.</dd>

<dt>Tablinium</dt>
<dd>Era una gran habitació situada a la paret de l’atri, davant de la porta d’entrada. Aquesta habitació era destinada al ***paterfamilias***, el despatx de l’amo de la casa.</dd>

<dt>Alae</dt>
<dd>Dos recintes que s'obrien als costats de l'atri, dels quals no se'n coneix l'ús.</dd>

<dt>Triclinium</dt>
<dd>A la ***domus*** es menjava a l'atri en un primer moment, però aviat van veure la necessitat de trobar una habitació específica per a aquest ús. Aquesta prengué el nom de ***triclinium*** pel llit on els romans s'estiraven per menjar. Era una peça amb tres llits adossats, un a cada paret, i al mig hi havia una taula on els esclaus deixaven els plats de menjar.</dd>

<dt>Culina</dt>
<dd>Una sala petita i modesta amb un fogó fet d'obra. Al costat hi havia els lavabos i el bany.</dd>

<dt>Andron</dt>
<dd>Passadís que comunicava l'atri i el peristil.</dd>

<dt>Peristil (Peristylium)</dt>
<dd>Pertanyia a la segona part de la casa, una part molt més rica i ornamentada, d'influència grega. Era un jardí voltejat per un pòrtic amb columnes; les habitacions que hi havia al seu voltant eren més il·luminades i boniques. Hi havia dormitoris, salons i sales d'estança.</dd>

L'Insula: Blocs de Pisos de Lloguer

La major part dels ciutadans vivien en les anomenades ***insulae***, blocs de pisos de lloguer, de tres o quatre pisos. Tenien balcons i finestres exteriors, per aprofitar així tot l'interior. Les habitacions no tenien un ús determinat, de manera que cada llogater els hi donava l'ús que considerava oportú.

Es construïen de fusta, per tant el perill d'incendi o esfondrament era molt gran. Un cop dins, hi havia escales que comunicaven els diferents pisos. No tenien aigua corrent, usaven latrines comunitàries.

La Villa: La Casa de Camp Benestant

Els romans més benestants podien tenir una casa de camp, anomenada ***villa***. Estava situada en un lloc amb bon clima, on la terra fos fèrtil, a prop de rius i mars, amb bones vistes. Aquesta casa de camp tenia dues parts ben diferenciades: la granja, dedicada als treballs de camp, i la residencial, amb les dependències dels treballadors i del senyor i la seva família (les àrees residencials es deien ***villa rústica*** i ***villa urbana*** respectivament).

Diferències entre Villa Rústica i Villa Urbana

La ***villa rústica*** constava d'una part destinada a les feines agropecuàries: hi havia dos corrals, cadascun amb un abeurador. Hi havia un edifici al voltant del pati interior on vivien els esclaus encarregats de les tasques domèstiques. Hi havia una cuina, un menjador i les habitacions, també el lavabo. Les altres construccions estaven destinades a les tasques de camp, i els magatzems es construïen en un edifici a part, tot i que aquests suposaven un risc d'incendi. Al costat de la ***villa rústica*** hi havia l'era (una mena de pati o jardí que encara es troba a les masies).

La ***villa urbana*** estava situada en un lloc amb bones vistes. Pensades per a ser un lloc de repòs, tenien totes les comoditats de les millors cases senyorials de Roma. S'hi entrava pel peristil i tenien moltes finestres per gaudir de l'aire i el paisatge. Els triclinis eren les sales més importants. Tenien diversos dormitoris, agrupats en un edifici separat. Hi havia habitacions per al repòs o l'estudi, com ara una ***bibliotheca***. Els banys tenien les comoditats de les termes públiques, amb una piscina per nedar a l'aire lliure. En tota la casa s'alçaven pòrtics amb columnes.