Enterrament a Ornans: Anàlisi i Context de l'Obra de Courbet

Enterrament a Ornans (1849-1850)

Obra de Gustave Courbet (Ornans, 1819 - La Tour-de-Peilz, 1877). Actualment al Musée d'Orsay (París). Estil: Realisme. Tècnica: Oli sobre tela.

Context Històric i Social de l'Obra

Enterrament a Ornans, realitzat per Courbet el 1850, s'emmarca en un període crucial tant en la història de França com en la història de l'art modern. Lluís Felip I de França va ser deposat el 1848, i a l'any següent, Lluís Napoleó Bonaparte, futur Napoleó III, va ser escollit president de la República.

El 1850, durant la Revolució Industrial, els impulsos espirituals dels romàntics esdevenen obsolets davant del ràpid desenvolupament de les tècniques de producció i el sorgiment d'una nova societat. Es formen aleshores dues classes socials paral·leles amb aspiracions contràries:

• La burgesia es converteix en la classe dominant i tendeix a imposar la seva política i moral.
• La classe obrera cerca d'expressar les seves demandes.

En aquest context, intel·lectuals com Karl Marx i Pierre-Joseph Proudhon (amic de Courbet, el retrat del qual va pintar el 1865) van començar a desenvolupar els fonaments de la doctrina socialista.

Els artistes no sempre es van alinear amb la classe treballadora i la seva lluita (Courbet, per exemple, només participarà amb la Comuna de París el 1871), però sí que es van posicionar en contra de la burgesia, que rebutjava les noves formes de l'art. L'artista veritablement innovador tendeix a aïllar-se i marginar-se. Després de la forma de vida bohèmia i lliure dels artistes romàntics, a la fi del segle XIX va aparèixer la imatge de l'artista maleït, que ja no està al servei de les institucions i dels poderosos com abans, i que només és entès per una petita elit intel·lectual i artística.

Descripció Formal de "Enterrament a Ornans"

Courbet disposa un retrat col·lectiu de personatges de diferents classes socials en el moment de l'oració fúnebre que precedeix el davallament del fèretre a la sepultura. Aquesta, situada a la part baixa de la tela, envaeix l'espai de l'espectador.

Al voltant es congreguen, sense cap mena de jerarquia, totes les figures, de mida natural i distribuïdes horitzontalment a la manera de fris. L'únic element que s'aixeca per sobre d'aquesta composició democràtica és el Santcrist, que trenca la uniformitat del paisatge igualment horitzontal del fons. En aquesta franja superior hi domina la línia horitzontal dels penya-segats.

Aquest fet no només contrasta amb la verticalitat del Santcrist i de les persones que assisteixen a l'enterrament, sinó que, alhora, serveix al pintor per aconseguir que l'espectador fixi més l'atenció en l'acció principal, perquè, en lloc de crear un altre element distorsionador, tanca visualment la composició.

La llum tènue de l'alba és suficient per provocar contrastos interessants mitjançant clarobscurs que donen més corporeïtat a les figures. La gamma cromàtica de la pintura és reduïda, i destaca el vermell dels dos personatges del centre.

El blanc és present en elements determinats, com els vestits dels clergues de l'esquerra, les còfies de les dones de la dreta o el gos, que contribueixen a crear focus de llum. El negre, color predominant en el quadre, reforça el caràcter dramàtic de l'escena.