Envelliment: Teories, Síndromes Geriàtriques i Salut en la Vellesa

L’envelliment és un procés natural, continu i inevitable de deteriorament de les funcions fisiològiques, que culmina amb la mort.

Teories Explicatives de l'Envelliment

• Teoria del rellotge biològic: Planteja que existeix un «gen de l’envelliment» que s’activaria en un moment determinat i desencadenaria tots els processos degeneratius propis d’aquesta etapa del cicle vital.
• Teoria de l’esgotament del material genètic: Proposa que el material genètic es desgasta amb el pas del temps, amb repercussions directes sobre l’organisme.
• Teoria dels radicals lliures: D’acord amb aquest enfocament, l’envelliment provoca un desgast o un mal funcionament en els sistemes d’eliminació dels radicals lliures (productes de rebuig tòxics per a l’organisme), que s’acumulen i provoquen danys irreparables a les cèl·lules.
• Teoria autoimmune: Explica que l’edat provoca fallades en els sistemes de defensa de l’organisme, que perden la capacitat de protegir-lo davant virus i bacteris. Al mateix temps, es produeixen reaccions a l’organisme perquè no es reconeixen substàncies pròpies.
• Teoria del col·lagen: Segons aquesta teoria, el col·lagen (substància fonamental per a la formació i el suport de tots els teixits) i el seu deteriorament serien a la base de la involució que experimentem quan envellim.

L'Envelliment Actiu segons l'OMS

L’OMS defineix l’envelliment actiu com un procés en el qual les persones grans optimitzen les oportunitats de salut, participació i seguretat, a fi de millorar o mantenir la seva qualitat de vida a mesura que envelleixen.

Grans Síndromes Geriàtriques

S’anomenen grans síndromes geriàtriques un conjunt de signes i símptomes patològics, de gran prevalença en les persones grans, que solen actuar com a desencadenants de la dependència.

Les grans síndromes geriàtriques més freqüents són les següents:

• Síndrome de la immobilitat: Es defineix com la disminució o pèrdua, generalment involuntària, de la capacitat de transferència o desplaçament, a causa de problemes físics, funcionals o psicosocials.
• Síndrome de la incontinència urinària: Consisteix en la pèrdua involuntària d’orina. És molt freqüent en persones grans, sobretot en les dones, a partir dels 65 anys.
• Síndrome de la incontinència fecal: És la pèrdua de control de les evacuacions.
• Síndrome de restrenyiment: Es caracteritza per una baixa freqüència en la defecació i un esforç excessiu per dur-la a terme. És reversible mitjançant l’exercici físic regular i la dieta amb alt contingut en fibra.
• La síndrome demencial: Es defineix com un deteriorament progressiu de les funcions mentals superiors respecte a un nivell previ.
• La síndrome de depressió: Es caracteritza per un estat de tristesa permanent, desmotivació i baixa autoestima.
• La síndrome confusional aguda o delirium: Suposa la disminució de la capacitat d’atendre estímuls externs. No és permanent, ja que s’alternen períodes d’una aparent lucidesa mental amb uns altres de deteriorament cognitiu evident.
• La síndrome d’inestabilitat i caigudes: Les caigudes són freqüents en les persones grans i les seves conseqüències són fatals: fractures de fèmur, de maluc, immobilitzacions, etc.
• La síndrome d’insomni: Es concreta en la dificultat per dormir, tant per agafar el son com per mantenir un son de qualitat.
• Síndrome del dolor: Dos terços de les persones més grans de 65 anys presenten dolor gairebé diàriament. Cal tenir en compte que el dolor té un component emocional important que depèn de l’individu mateix.

Malalties Més Freqüents en Persones Grans

• Malalties cardiovasculars i cerebrovasculars: Són malalties del sistema cardiocirculatori que en molts casos es manifesten sobtadament en forma d’accident vascular. Les conseqüències d’un accident vascular dependran de la zona cerebral afectada, però poden tenir incidència en el llenguatge (afàsia), en la mobilitat del cos, en la sensibilitat de les extremitats, en la incontinència urinària o en el deteriorament cognitiu (demència vascular).
• La malaltia de Parkinson.
• Malalties osteoarticulars: Les més importants en la vellesa són l’osteoporosi i l’artrosi.
  • Osteoporosi: Afecta el teixit ossi, i per això repercuteix en la fragilitat dels ossos. És una de les causes principals de les caigudes, que poden provocar fractures greus.
  • Artrosi: Afecta sobretot les articulacions de sustentació del cos: malucs, peus, genolls, columna vertebral, etc., però també les mans. En molts casos, limita la mobilitat.
• La diabetis mellitus: Consisteix en una secreció insuficient d’insulina, que provoca l’elevació dels nivells de glucosa a la sang i, amb això, diversos canvis metabòlics i vasculars.
• La malaltia d’Alzheimer.