Epicurisme, Estoïcisme i Cristianisme: Filosofies Antigues

Epicurisme: La Recerca del Plaer Racional

El fundador de l'epicurisme va ser Epicur de Samos. Aquesta filosofia defensa una física basada en l'atomisme, on els cossos estan formats per àtoms i els esdeveniments succeeixen a l'atzar, sense un ordre lògic preestablert. Epicur va ser el primer a proposar una teoria del coneixement empírica, fonamentada en l'experiència i les sensacions.

Segons l'epicurisme, la capacitat de viure bé depèn de nosaltres mateixos, no de les circumstàncies externes. Aquestes últimes haurien de tenir un impacte mínim en la nostra vida. L'objectiu és assolir l'estat d'ataràxia, un estat d'impertorbabilitat que s'aconsegueix mitjançant un treball intern.

Com assolir l'ataràxia?

• Reduir les necessitats al mínim.
• Eliminar la por i el dolor.
• Eliminar la dependència dels altres.

Com eliminar la dependència?

Eliminant les relacions amoroses, però potenciant les d'amistat.

A més, cal allunyar-se al màxim de la política. El poder i les institucions polítiques no són d'interès per a l'epicureisme, que busca el plaer i la felicitat de manera racional.

Estoïcisme: Acceptació del Destí i la Raó

El fundador de l'estoïcisme va ser Zenó. Alguns dels estoics més importants van ser romans, com Epictet (un esclau), Sèneca i l'emperador Marc Aureli.

El plantejament cosmològic de l'estoïcisme és contrari a l'atomisme. Els estoics creuen que tot té una lògica i una raó de ser ordenadora, és a dir, que tot passa perquè ha de passar (destí). Tot s'ha d'entendre de manera global.

Hem de conformar-nos i acceptar que el que passa respon a una necessitat: la raó.

Diferenciar entre el que podem i no podem canviar

• Coses que podem canviar:
  • El que considerem important, el nostre deure individual.
• Coses que no podem canviar:
  • Aquelles que no depenen de nosaltres, les quals hem d'acceptar.

Acceptar de bon grat allò que no podem canviar demostra una actitud racional. Els estoics parlen de l'apatheia, que és el contrari a la recerca del plaer. L'apatheia consisteix a intentar assolir un estat interior on les coses ens afectin el mínim possible.

Filosofia i Cristianisme: Influències Mútues

El cristianisme va sorgir com una secta religiosa dins de l'Imperi Romà, un grup de persones que vivien amb normes diferents. Els Pares de l'Església van reflexionar sobre la filosofia.

Inicialment, hi havia una postura contrària a la filosofia, considerant-la incompatible amb la paraula de Déu. No obstant això, per primera vegada es va plantejar la possibilitat d'utilitzar la filosofia per argumentar el cristianisme. La religió va intentar no només exposar la veritat de les seves creences, sinó també argumentar-les a partir de la filosofia.

Influències de la filosofia en el cristianisme

• Dualisme: El cristianisme va aprofitar el concepte d'ànima eterna dins d'un cos mortal, afirmant que l'únic etern és Déu.
• Providència: El concepte de destí de l'estoïcisme es va transformar en la idea de providència, segons la qual tot passa perquè Déu ho vol.
• Lliure albir: La filosofia va influir en el cristianisme amb el concepte de lliure albir, entenent la llibertat com a capacitat de decisió. Així, qui actua malament ho fa per decisió pròpia, encara que sigui pecat.