Èpoques Clau de la Grècia Antiga i Anàlisi del Panteó Romà

Èpoques Fonamentals de la Grècia Antiga

Època Arcaica: Cronologia (aprox. 800 – 500 aC)

Durant l'època arcaica de Grècia (aproximadament del segle VIII al VI aC) es van formar les primeres polis, com Atenes i Esparta, i van aparèixer les lleis escrites i la democràcia atenenca. També s’hi van celebrar els primers Jocs Olímpics (776 aC).

Art i Societat Arcaica

• L'escultura d'aquest període era rígida, frontal i idealitzada, amb una clara influència egípcia.
• La societat va passar progressivament d’un estil de vida camperol a una vida ciutadana, amb un augment de la importància del comerç i de la moneda.
• Això va afavorir l’ascens de la classe mercantil per damunt de l’aristocràcia terratinent.
• Les tirannies que van sorgir al segle VII van representar la transició cap a la democràcia i van convertir les corts dels tirans en centres culturals destacats.
• L’art reflectia aquests canvis polítics i socials, allunyant-se del seu valor màgic o religiós per convertir-se en una activitat autònoma, centrada en la bellesa, l’harmonia i la representació de la realitat.
• L’aristocràcia va començar a invertir en la ciutat i en el mecenatge artístic, i Olímpia es va consolidar com un espai de trobada i d’afirmació cultural comuna entre les polis gregues.

Època Clàssica: Cronologia (aprox. 500 – 323 aC)

L’època clàssica de Grècia (del 500 al 323 aC) representa el moment de màxim esplendor polític, cultural i artístic, especialment a Atenes després de les Guerres Mèdiques contra Pèrsia.

Desenvolupament Polític i Cultural

• Després de la victòria, Atenes va dominar la Lliga de Delos, acumulant poder i riquesa, cosa que va afavorir el seu desenvolupament com a centre comercial i cultural principal del món grec.
• Sota el lideratge de Pèricles, es va consolidar una democràcia limitada per als ciutadans lliures, es van emprendre grans obres com la reconstrucció de l’Acròpolis i es van promoure festes i activitats religioses.
• La rivalitat amb Esparta va desembocar en la Guerra del Peloponès (431–404 aC), un conflicte llarg i destructiu que va afeblir totes les polis gregues.
• En aquest període també va florir la filosofia amb figures com Sòcrates, Plató i Aristòtil, i la ciència amb pensadors com Hipòcrates i Demòcrit.
• L’art va assolir el seu punt àlgid, buscant l’harmonia, la proporció i la bellesa ideal com a expressió de la perfecció humana i de l’equilibri entre cos i esperit.

Època Hel·lenística: Cronologia (aprox. 323 – 31 aC)

L’època hel·lenística (del 323 al 30 aC) comença amb la mort d’Alexandre el Gran i s’estén fins a la conquesta de Grècia per part de Roma.

Expansió i Canvi Artístic

• La cultura grega es va expandir per tot l’Orient Mitjà i el Mediterrani, barrejant-se amb elements orientals i donant lloc a una civilització cosmopolita i diversa.
• Les grans ciutats, com Alexandria, Pèrgam o Antioquia, es van convertir en importants centres de cultura, ciència i comerç.
• Políticament, el vast imperi d’Alexandre es va dividir entre els seus generals, fundant monarquies hel·lenístiques.
• En l’àmbit artístic, l’art va evolucionar cap a formes més expressives i dinàmiques: les escultures mostraven emocions, moviment i realisme, allunyant-se de la serenitat ideal de l’època clàssica.
• En filosofia, corrents com l’estoïcisme i l’epicureisme van buscar respostes personals en un món cada cop més complex i inestable.

COMENTARI D'OBRA ARQUITECTÒNICA: PANTEÓ D'AGRIPA (ROMA)

Identificació i Classificació de l'Obra

L'obra és un temple de culte pagà, realitzat entre els anys 118 i 128 dC, durant l'Imperi Romà sota el mandat de l'emperador Adrià. L'autoria s'atribueix a l'arquitecte Apol·lodor de Damasc, si bé no hi ha certesa absoluta. Va ser encarregat i finançat per Adrià com a reconstrucció del temple original d'Agripa, destruït per un incendi. L'edifici es localitza al Camp de Mart, a Roma.

Anàlisi Formal i Estilística

Es tracta d'un edifici format per dues parts ben diferenciades:

1. Un pòrtic d'entrada rectangular d'inspiració grega, octàstil i perípter, amb setze columnes monolítiques de granit egipci i un frontó triangular sense decoració.
2. Una gran cel·la circular coberta per una cúpula semiesfèrica de 43,30 metres de diàmetre.

La transició entre ambdós cossos es resol mitjançant una estructura cúbica anomenada pròpilon. L'espai interior està articulat a través de vuit nínxols o fornícules alternades, amb revestiment de marbre i ornamentació a base de columnes i pilastres corínties. La il·luminació és zenital, procedent d'un òcul central de 8,92 metres de diàmetre.

Tècniques Constructives i Materials

La cúpula, construïda amb formigó romà alleugerit amb materials volcànics, està decorada amb cinc fileres de cassetons que disminueixen de mida amb l'alçada. Els materials emprats són el formigó (opus caementicium), maó, granit egipci i marbre. La tècnica constructiva inclou arcs de descàrrega amagats als murs i un sistema d'alleugeriment de càrregues mitjançant pilars i semi-cúpules.

Valors Plàstics

L'edifici transmet una sensació d'harmonia i equilibri gràcies a la seva proporció perfecta: l'alçada interior coincideix amb el diàmetre, la qual cosa permet inscriure una esfera ideal en el seu interior. L'exterior és auster i monumental, mentre que l'interior resulta espectacular i còsmic, amb una llum natural que canvia al llarg del dia.

Interpretació i Contextualització

El Panteó va ser concebut com a temple dedicat a tots els déus (panteó), amb una forta càrrega simbòlica i cosmogònica. La cúpula representa la volta celeste, els cassetons poden relacionar-se amb les esferes planetàries, i l'òcul simbolitza el Sol. A més de la seva funció religiosa, l'edifici servia per a la legitimació política de l'emperador.

Importància Històrica

Contextualitzat en l'època d'Adrià, el Panteó reflecteix l'esplendor de l'Imperi Romà i la seva capacitat tècnica. Entre els seus antecedents figuren els tholoi grecs, però la seva veritable importància rau en la influència que va exercir en l'arquitectura posterior: des de les cúpules renaixentistes de Brunelleschi fins al Barroc de Bernini o el Neoclassicisme del Panteó de París. L'edifici és, a més, un testimoni excepcional de la pervivència de l'art romà, gràcies a la seva reconversió en església cristiana el 609, que en va garantir la conservació. L'arquitecte Apol·lodor de Damasc va ser un enginyer i constructor d'origen sirià al servei de l'emperador, conegut per les seues innovacions estructurals.