L'Erectèon d'Atenes: Arquitectura, Història i Simbolisme

Interpretació i Significat de l'Erectèon

L’Erectèon era un temple dedicat a Atena, Posidó, Cècrops i Erecteu —mític rei atenenc de qui deriva el nom—, considerat aquest últim el fundador de les Panatenees, les festivitats més importants d’Atenes, que se celebraven en honor de la deessa Atena.

Mitologia de la Fundació d'Atenes

Segons la mitologia grega, Zeus va proposar una competició divina per escollir el déu protector de la ciutat. Hi van participar:

• Posidó, que va clavar el seu trident a la roca i en va fer brollar aigua salada.
• Atena, que va fer néixer una olivera d’entre les roques.

Cècrops, primer rei de l’Àtica, va donar la victòria a la deessa, en honor de la qual la polis va adoptar el nom d’Atenes.

Les Cariàtides: Història i Simbolisme

Les figures femenines del pòrtic sud reben el nom de cariàtides, en memòria de les dones de Cària (a l’Àsia Menor), agafades com a esclaves pels grecs per haver ajudat els perses durant les Guerres Mèdiques (499-449 aC), i guarden el lloc on es troba la tomba de Cècrops.

Estil Arquitectònic i Característiques de l'Erectèon

Considerat un dels temples més complexos i refinats de l'antiga Grècia.

Característiques Arquitectòniques i Composició

Presenta dimensions reduïdes respecte al Partenó i un caràcter poc unitari. La causa d’això foren les dificultats que imposava la topografia irregular i les restes dels vells santuaris (Cècrops, Erecteu). Mnèsicles va donar una lliçó de composició d’un edifici complex, integrat per diversos cossos en diferents plans, on es va trobar amb més dificultats que en la construcció dels Propíleus, que també va ser complicada. L’Erectèon és un edifici sense simetria, amb canvis constants en el sistema de proporcions i en el llenguatge formal, però amb un excel·lent resultat final.

L'Estil Jònic Evolucionat de l'Erectèon

És d’estil jònic evolucionat (respecte a altres temples), com el de Nike Àptera. Les seves característiques inclouen:

• Columnes més primes.
• Entaulaments i frontons més lleugers.
• Ornamentació més refinada que s’havia vist mai:
  • Llindars i marcs de portes de marbre treballat imitant el treball de fusteria.
  • Motllures i sanefes fetes com si fossin de marfil.
  • Figures de marbre blanc que ressaltaven sobre un fons de pedra fosca.

Aquest fris feia poc més de mig metre i va anticipar la tècnica del mosaic.