Ergonomia en el gabinet bucodental

Ergonomia

L’ergonomia és la disciplina que tracta d’optimitzar l’eficàcia, la seguretat i la comoditat en l’entorn laboral. Etimològicament, la paraula ergonomia prové del grec ergon, que significa activitat, treball, i nomos, principis, llei.

S’aplica per disseny i per adaptar el lloc de treball al dentista, al personal auxiliar i al pacient, amb la finalitat d’evitar problemes de salut i d’augmentar l’eficiència.

Objectius de l’ergonomia dental

• Augmentar l’eficàcia de l’equip professional desenvolupant tècniques que redueixin la fatiga física.

• Organitzar i planificar els procediments a realitzar amb la finalitat d’augmentar l’eficàcia del professional dental.

• Disminuir la fatiga mental evitant situacions d’estrès que poden produir tensió i donar lloc a un menor rendiment en el treball i a una disminució en la seva salut.

• Minimitzar el risc de malalties professionals, que en el camp odontològic estan relacionades amb patologies posturals que afecten el sistema vascular i el sistema músculo-esquelètic.

• Millorar el benestar i el rendiment del treball augmentant el confort. Les relacions agradables en un treball coordinat i organitzat contribueixen a una major eficàcia de l’equip professional.

Àrees de treball en el gabinet bucodental

L’Organització Internacional d’Estandardització (ISO) representa aquestes zones o àrees de treball en l’esfera d’un rellotge, situant el cap del pacient en el centre de l’esfera i els seus peus a les 6.00 hores.

Seguint aquesta premissa, classifiquem l’àrea de treball en les següents zones:

• Zona del dentista. Es col·locaria entre les 8.00 i les 12.00 hores.

• Zona del personal auxiliar. És la compresa entre la 1.00 i les 4.00 hores de l’esfera del rellotge. En aquesta zona, es col·loca el material i l’instrumental per traspassar al dentista.

• Zona de transferència de material i instrumental. Seria la zona compresa entre les 4.00 i les 8.00 hores.

• Zona compartida pels dos components de l’equip dental. És la zona compresa entre les 12.00 i la 1.00 hores i s’estableix, durant curts períodes de temps, una zona compartida per tots dos, depenent de la tècnica que utilitzi el dentista.

• Zona de materials i instrumental. Situada entre les 4.00 i les 8.00 hores per facilitar l’accés a l’instrumental pel dentista i el personal auxiliar. Aquesta maniobra contribueix a facilitar el treball i aconseguir una major eficiència en la tècnica odontològica.

Postura equilibrada

Es defineix com la postura en què el dentista realitza els procediments amb major precisió i menor fatiga física, amb moviments d’escassa amplitud.

Les característiques de la postura equilibrada de referència són:

• Cap en la posició més relaxada possible.

• Espatlles i braços relaxats en posició vertical.

• Avantbraços formant un angle entre 45º i 90º amb les mans.

• Canell alineat amb l’avantbraç.

• Esquena mantenint la curvatura natural de la columna vertebral.

• Cuixes separades inclinades lleugerament cap avall.

• Peus lleugerament separats i recolzats completament al terra.

Els membres de l’equip de treball realitzaran les tècniques asseguts, sempre que sigui possible. Per això, la butaca ha de ser anatòmica i els tamborets amb rodes que possibilitin el desplaçament en l’àrea de treball. Així mateix, han de tenir mecanismes que permetin el seu ascens i descens.

Postura ergonòmica del dentista

El dentista mantindrà la postura equilibrada de referència. És important que el cap no es trobi forçat per no produir una hipertensió. Es recomana una distància mínima de 40 cm entre el cap de l’operador i el del pacient. Els colzes es col·loquen el més enganxats possible al cos i els avantbraços formant un angle de 90º entre si. La columna vertebral romandrà en posició dreta.

Postura ergonòmica del personal auxiliar

Un cop posicionat el dentista, el personal auxiliar adoptarà una posició més elevada que aquest (aproximadament 15 cm) i s’asseurà en el tamboret dental, de forma que els seus peus estiguin recolzats a terra o al suport del tamboret i la seva esquena al respatller. Si el tamboret no tingués respatller, haurà de mantenir l’esquena el més dreta possible. Per col·locar el tamboret a l’alçada adequada de treball, el personal auxiliar se situarà de peu al costat i elevarà la cadira fins que arribi a l’alçada del cap del seu peroné.

Postura ergonòmica del pacient

El pacient es col·loca en la butaca dental en posició de decúbit supí a l’alçada que el professional indiqui, per dur a terme la tècnica odontològica de la manera més ergonòmica possible. Si durant l’acte odontològic es precisa variar la posició, s’avisarà prèviament el pacient, tant si els moviments són d’ascens o descens del seient de la butaca o exclusius del reposacaps.

Moviments que es realitzen durant els procediments odontològics

Moviments de classe I. Es mobilitzen exclusivament els dits de la mà.

Moviments de classe II. Mobilització dels dits i el canell.

Moviments de classe III. Moviments dels dits, canell i colze.

Moviments de classe IV. Moviments del braç des de l’espatlla.

Moviments de classe V. Moviments del braç i l’esquena.

Els moviments de les tres primeres classes són els més recomanats per a l’equip de treball perquè produeixen menys fatiga i es realitzen en un temps menor.

Codificació numèrica dels dits de la mà

El sistema de codificació dels dits de la mà ens facilita la representació de la tècnica de traspàs de moviments.

A cada dit de la mà li correspon un codi numèric preestablert. Assignem el núm1 al polze, el 2 a l'index, el 3 al mitjà, el 4 a l'anular i el 5 al dit petit. Aquesta terminologia facilita nombrar la manera adequada d’agafar l’instrumental dental.

Transferència d'instrumental

El dentista té un costat actiu – costat dret per als dretans – i un costat passiu – costat esquerre –, una mà dominant amb la qual realitza les tècniques i una mà no dominant. El personal auxiliar té un costat actiu – esquerre – i un de passiu – dret.

Els instruments dentals tenen una o diverses parts actives (és a dir, la part amb què es realitza la funció per a la qual han estat dissenyats) i altres que no ho són, com per exemple el mànec, la part posterior de l’instrument, etc.

Existeixen diverses formes d’agafar un instrument:

Llapisser. L’instrument se subjecta amb el capciró dels dits 1, 2 i 3.

Llapisser modificat. L’instrument se subjecta amb el capciró dels dits 1 i 2, recolzant la tija en el dit 3 o en un punt més baix del mànec.

Palmar. L’instrument se situa en el palmell de la mà per recollir o per lliurar.

Tisora. L’instrument es retira de la mà del dentista amb els dits 4 i 5, com es mostra a la Figura 2.9.

La primera precaució a tenir en compte és que l’instrumental no ha de traspassar-se a l’alçada dels ulls del pacient, ni ha de ser mostrat a l’abast de la seva vista tot el material o instrumental capaç de provocar-li tensió o temor.

L’auxiliar agafa l’instrument de la safata amb la mà esquerra i el diposita a la mà dreta de l’operador. L’instrumental es col·loca a la safata, situada al costat dominant del dentista, en l’ordre en què han de ser utilitzats.