Eros i Psique de Canova: Anàlisi Neoclàssica i Mite

Anàlisi Formal i Tècnica

Canova expressa en aquesta escultura el rigor de l'art neoclàssic i mostra l'ideal de bellesa masculí i femení de l'època. Compositivament, els dos cossos juvenils tracen una aspa, formada per les ales del déu grec, el centre de la qual passa pels llavis dels amants. Aquest instant fugaç del petó Canova l'enquadra en un cercle format pels braços de Psique, que abraça el cap del seu estimat, i els d'Eros, que encerclen i estrenyen el cap i el cos de la seva estimada. L'escultor aconsegueix així que l'espectador, inconscientment, centri la mirada i l'atenció en aquest punt focal. Acabada l'obra, Canova la va polir amb pedra volcànica i la va banyar amb calç i àcid per transformar la duresa del marbre en una textura suau i delicada. L'obra no està policromada, perquè en el Neoclassicisme es considerava, erròniament, que a la Grècia clàssica es valorava la puresa blanca del marbre.

El Mite d'Eros i Psique

Aquesta escultura reflecteix el final de la història mitològica narrada per l'escriptor llatí Apuleu a l'Ase d'or, l'única novel·la llatina completa que es conserva. Eros, déu de l'amor, es va enamorar de Psique, la bella i capritxosa filla d'un rei d'Àsia. Per seduir-la, Eros va construir un palau on es trobaven cada nit sense que Psique sabés qui era el seu amant. Psique li va acostar un llum mentre dormia. Eros es va despertar i, veient que havien descobert la seva identitat, va fugir. Desolada, Psique va recórrer a un oracle de Venus, que li va posar tres condicions per recuperar el seu amor. L'última consistia a recollir el flascó de Prosèrpina que contenia el secret de la bellesa. Psique va destapar el flascó i va ser castigada a quedar sumida en un son del qual no es despertaria fins que Eros la besés. La paraula psique ve del grec i fa al·lusió a la força vital, l'ànima. La intensitat del moment triat fa que el gest d'un petó es converteixi en imatge paradigmàtica de l'amor.

Influències i Llegat Artístic

Des d'un punt de vista monogràfic i formal, l'obra de Canova té com a referent el món clàssic que ell havia estudiat a través de l'estatuària clàssica de les col·leccions italianes. Però també s'ha d'analitzar com una reacció estètica contra els excessos del decorativisme Rococó. L'obra de Canova va exercir una gran influència sobre els integrants del moviment neoclàssic. A Espanya el seu ideari artístic el van seguir alguns alumnes pensionats a l'Acadèmia de Roma, entre els quals els catalans Damià Campeny i Antoni Solà.