Eros i Psique: una obra neoclàssica de Canova

Eros i Psique

Descripció formal

Canova mostra en aquesta escultura l'ideal de bellesa femení i masculí de l'época i el rigor de l'art neoclàssic.

Compositivament, els dos cossos formen una aspa determinada per les ales del déu grec. Entre aquestes ales es troben els llavis dels dos amants. Podem veure que aquests llavis estan també envoltats pels braços de Psique, que abraça el cap del seu estimat i els de Eros, que agafen el cap i el cos de la seva estimada. Aquest fet, fa que l'espectador centri l'atenció en aquest punt central.

És una obra amb molta tendresa i això es pot apreciar sobretot en el tractament del material acturat (transforma la duresa del marbre en una textura suau). Això ho aconsegueix polint la figura i banyant-la posteriorment en calç i àcid, cosa que fa que aquesta tingui una intensa sensació de realisme anatòmic.

Aquesta obra no està policromada, ja que creien erròniament, que a la Grècia clàssica es valorava la puresa blanca del marbre.

Temàtica

Reflecteix el final de la història mitològica narrada per Apuleu al llibre L'Ase d'or:

Eros (déu de l'amor) s'enamora de Psique (bella i capritxosa filla d'un rei) i per seduirla construeix un palau. En aquest palau, els dos amants es troben cada nit, però Eros mai es deixava veure el rostre. Una nit, Psique sentí curiositat i s'acostà amb una llàntia per veure-li el rostre, amb la mala sort, que una gota d'oli caigué a sobre d'Eros. Aquest, al veure que la seva identitat havia estat descoberta, fugí. Psique, desolada va recórrer a un oracle de Venus, que per tal de poder recuperar el seu amor, li va imposar tres condicions. Una d'aquestes, era recollir l'atuell de Prosèrpina que contenia el secret de la bellesa. Psique, encuriosida l'obri i fou castigada en un son profund del qual només podria despertar si Eros la besava.

L'intensitat del moment, converteix el gest d'un petó en una imatge paradigmàtica de l'amor. L'escultura va ser robada primerament pel general Murat i va arribar finalment a mans de Napoleó.

Models i influències

L'obra de Canova té com a referent el món clàssic, el qual ell havia estudiat a través de l'estatuària clàssica de les col·leccions italians, en particular les col·leccions del Campidoglio. Tanmateix, aquesta obra també s'ha d'analitzar com una reacció estètica contra els excessos del decorativisme rococó.

Aquesta obra va tenir una gran influència en els integrants del moviment neoclàssic degut a la fama i prestigi que va aconseguir. Cal ressaltar que la seva particular sensibilitat, va anticipar un dels conceptes de l'escultura moderna.

A Espanya, el seu ideari artístic va ser seguit per alguns alumnes a l'Acadèmia de Roma, com per exemple: Damià Campeny i Antoni Solà.

Biografia de l'autor

Antonio Canova va ser l'escultor amb més èxit del Neoclassicisme. La seva carrera va començar com a picapedrer i va començar a dedicar-se a l'escultura quan va traslladar-se a Venècia l'any 1781. En un principi, les seves obres eren vives i naturalistes, però quan va arribar a Roma l'any 1781, la seva obra va adquirir un estil molt influenciat per l'escultura clàssica antiga.

La fama que havia guanyat després d'obtenir un encàrrec important del papa Climent XIV, el va fer muntar un taller. Des d'aquest taller, va treballar per als personatges més notables de l'època (Napoleó, el duc de Wellington o Caterina la Gran de Rússia).

Cànova va treballar molt per a la cort pontifícia i al 1825, va actuar com a delegat del papa per a la recuperació de les obres d'art saquejades per Napoleó.

Al 1826, el papa nomenà a Canova marquès d'Ischia i poc després es retirà a Possagno.

Totes les seves obres van ser molt elaborades tot i que van ser menyspreats durant l'època romàntica perquè eren considerades fredes i estàtiques.