Escepticisme Cartesià i el Principi de Tancament: Respostes Filosòfiques

L'Argument de l'Escepticisme Cartesià i el Principi de Tancament

Diversos filòsofs contemporanis consideren que l'argument de l'escepticisme cartesià es basa en l'ús d'hipòtesis escèptiques combinades amb el Principi de Tancament. Aquí, pensem en una hipòtesi escèptica associada a una proposició 'p' i un subjecte 's'. Aquesta hipòtesi té la característica que, si fos veritable, implicaria dues conseqüències: primer, que S no coneixeria p; i segon, que S tampoc seria capaç de distingir aquesta situació d'una en la qual sí que coneix p. Un exemple clàssic és el geni maligne de Descartes, que té el poder d'enganyar qualsevol subjecte en gairebé qualsevol proposició. Per exemple, el geni maligne pot fer que el subjecte experimentés tenir les seves mans davant seu, fent-lo creure que realment hi ha mans allà. La creença podria ser veritable en l'experiència, però això no vol dir que S en tingui coneixement garantit.

Formalització de l'Argument Escèptic

Considerem "h" qualsevol proposició sobre el món extern que normalment consideraríem justificats per creure, per exemple, "això és una mà", i "SH" per a una hipòtesi escèptica relativa a "h", com ara "som cervells en cubetes":

1. P1. Si estic justificat per creure que h, aleshores estic justificat per creure que ~SH. (Si estic justificat per creure que "això és una mà", aleshores estic justificat per creure que "no som cervells en cubetes").
2. P2. No estic justificat per creure que ~SH. (No estic justificat per creure que "no som cervells en cubetes").

Per tant, no estic justificat per creure que h. (Per tant, no estic justificat per creure que "això és una mà").

P1 es dedueix del Principi de Tancament: "Si un subjecte S sap que h, i h comporta ~SH, aleshores S sap que ~SH". P2 es dedueix pel Principi de Subdeterminació: "Si és obvi per a un subjecte S que dues proposicions h i SH són contràries i S manca de raons que afavoreixin, en balanç, h sobre SH, aleshores S manca de raons per creure que h."

Una característica crucial de l'argument escèptic és que no depèn de l'ús d'una noció estricta de justificació. La justificació es podria presentar en graus, on el grau més baix és la mera plausibilitat i el més alt és la certesa absoluta.

Respostes a l'Argument Escèptic Cartesià

A mode d'il·lustració, presentarem l'argument a partir de l'argument del somni que presenta Descartes a la primera meditació:

1. Si saps que estàs assegut davant del foc, llavors saps que no estàs somiant que estàs assegut davant del foc.
2. Però no saps que no estàs somiant que estàs assegut davant del foc.

Aleshores, no saps que estàs assegut davant del foc. L'argument és lògicament vàlid. Es tracta d'un Modus Tollens que es recolza en la plausibilitat de les premisses. Les premisses (i) i (ii) d'aquest argument descansen en els dos principis epistèmics bàsics: el Principi de Tancament i el Principi de Subdeterminació. Per tant, l'única manera que tenim de rebutjar l'argument és rebutjant alguna de les premisses, i això ho podem fer argumentant en contra els arguments que les recolzen. És a dir:

• Negar la Premissa 1 (negar el Principi de Tancament).
• Negar la Premissa 2 (negar el Principi de Subdeterminació).

La Resposta de Dretske a l'Escepticisme

Comencem examinant P1 i el principi general de tancament (PT), del qual P1 és una instància. Recordeu que el principi de tancament diu que "Si p és veritable i implica q, aleshores q és veritable". El principi de tancament del coneixement mostra la impossibilitat de demostrar la falsedat de les hipòtesis escèptiques. Per a autors com ara Dretske o Nozick, la clau per fer front a l'escepticisme recau en rebutjar aquest principi. Dretske ofereix un exemple clàssic:

Suposem que el Joan és al zoològic. En arribar al corral marcat com a 'Zebra', veu un espècimen equí amb ratlles blanques i negres i forma la creença "Aquest animal és una zebra". Com que el Joan sap reconèixer una zebra a simple vista i no té raons per dubtar, sembla que es compleixen totes les condicions perquè el Joan sàpiga que aquest animal és una zebra. Suposem ara que Joan sap que la proposició "Aquest animal és una zebra" implica la proposició "Aquest animal no és una mula disfressada perquè sembli una zebra" (els dos exemplars de 'aquest' refereixen al mateix animal). En aquest cas, sembla menys plausible assumir que el Joan també sap que aquest animal no és una mula disfressada perquè sembli una zebra. Després de tot –assenyala Dretske– l'evidència visual que el Joan tenia per pensar que era una zebra ha estat efectivament neutralitzada; aquesta evidència visual és compatible amb el fet que el Joan estigui davant una mula hàbilment disfressada perquè sembli una zebra. Per tant, és possible que un sàpiga que aquest animal és una zebra, que a més sàpiga que la proposició "Aquest animal és una zebra" implica la proposició "Aquest animal no és una mula disfressada perquè sembli una zebra", però que no sàpiga que aquest animal no és una mula disfressada perquè sembli una zebra.

En aquest cas, PT quedaria així:

• Si "Aquest animal és una zebra" és veritable i implica que "Aquest animal no és una mula disfressada perquè sembli una zebra", aleshores "Aquest animal no és una mula disfressada perquè sembli una zebra" és veritable.
• (C1) Aquest animal és una zebra.
• (C2) Si aquest animal és una zebra, llavors aquest animal no és una mula disfressada perquè sembli una zebra.

Aleshores, aquest animal no és una mula disfressada perquè sembli una zebra. A partir d'aquí, Dretske assenyala que PT no sempre funciona de manera simple. Si el subjecte no té prou informació contextual o prou evidència per assegurar-se que el que està veient no és una mula disfressada, aleshores no té prou justificació per saber que l'animal és una zebra. Per a Dretske, amb aquesta informació no podem inferir de la proposició "aquest animal és una zebra" la proposició "aquest animal no és una mula disfressada perquè sembli una zebra".

L'argument de Dretske contra el principi de tancament se centra en la diferència entre saber alguna cosa de manera directa i indirecta. Segons Dretske, el coneixement ha de ser causalment apropiat. Si una persona sap que està veient una zebra perquè té evidència fiable i directa d'això, llavors aquesta persona també sap que està veient un animal amb ratlles, perquè aquesta propietat està involucrada causalment en l'acte de veure la zebra. No obstant això, si una persona no té accés a les característiques causals del que està observant (per exemple, si no sap que està veient una zebra genuïna a causa d'un context enganyós o imperfecte, com veure una zebra pintada), llavors no pot saber que està veient un animal amb ratlles, encara que lògicament hauria de ser capaç de saber-ho, segons el principi de tancament.

La Teoria del Coneixement de Nozick i Wright

Il·lustració alternativa del cas anterior: "p" la creença que tinc una mà davant meu. "q" la creença que no sóc un cervell en una cubeta sent estimulat artificialment per fer-me creure que tinc una mà davant meu.

Teoria del Coneixement de Nozick:

1. S té una creença veritable que p.
2. Si p fos falsa, S no creuria que p (sensibilitat).
3. Si, en condicions lleugerament diferents, p continués sent veritable, S creuria que p (adherència).

Suposem que tinc una creença veritable que p (tinc una mà davant meu). En les situacions contrafàctiques més properes en què p és falsa (per exemple, no tinc una mà davant meu), no creuré que p (sensibilitat). En situacions contrafàctiques properes en què tinc una mà davant meu, sí que creuré en p (adherència). La meva creença en p segueix la veritat de p i, per tant, compta com a coneixement.

Suposem que tinc una creença veritable que q. Si la creença de q fos falsa (i jo realment fos un cervell en una cubeta), continuaria creient (falsament) que no sóc un cervell en una cubeta (q). La creença de q, si bé és veritable, no concorda amb la veritat de q (se sosté quan q és veritable, però no quan q és falsa). És a dir, la creença que no sóc un cervell en una cubeta sent estimulat artificialment per fer-me creure que tinc una mà davant meu, no concorda amb la veritat que no sóc un cervell en una cubeta sent estimulat artificialment per fer-me creure que tinc una mà davant meu. Per això la creença que q no es considera coneixement. El punt clau és que en els mons possibles on Q no és veritable (on sí que ets un cervell en una cubeta), seguiries creient que Q (perquè estaries sent enganyat).

Com es relaciona això amb el Principi de Tancament? La proposició "tinc una mà davant meu" (p) implica que "no sóc un cervell en una cubeta" (q). Podem suposar que es pot deduir correctament q de p. Tot i així, atès que la creença que p concorda amb la veritat de p i es considera coneixement, i la creença que q no, el coneixement no es tanca sota la implicació coneguda. Es pot saber que p, i saber que p implica q (i arribar a creure això darrer en deduir-ho correctament del primer), i, tanmateix, no saber que q.

Recordem que P2 es dedueix pel Principi de Subdeterminació:

SUBDETERMINACIÓ: Si S sap que p i q són incompatibles, i a més l'evidència de S no afavoreix p sobre q, aleshores S manca de justificació per creure que p.

Assumirem que "Jo sé que hi ha una mà davant meu" és incompatible amb "sóc un cervell en una cubeta". Suposem, a més, que la meva evidència no afavoreix la primera proposició sobre la segona proposició. En aquest cas, SUBDETERMINACIÓ ens diu que Jo no tinc justificació per creure que hi ha una mà davant meu. Només cal aplicar SUBDETERMINACIÓ a les hipòtesis escèptiques per assolir la conclusió escèptica. Després de tot, SUBDETERMINACIÓ exigeix que, per tenir justificació per creure proposicions ordinàries sobre el món extern, cal comptar amb evidència que afavoreixi aquestes proposicions sobre les hipòtesis escèptiques. Tanmateix, és difícil veure com podríem tenir aquesta evidència.

Les "Frontisses" de Wittgenstein i l'Escepticisme Pirrònic

Per a Wright, les "frontisses" de Wittgenstein són els continguts d'actituds de confiança. Si confio que no sóc un cervell en una cubeta, aleshores em trobo en un estat doxàstic que és incompatible amb que suspengui el judici respecte d'aquesta hipòtesi. Per mi, és com si cregués que no sóc un cervell en una cubeta, però sense comptar amb cap evidència que parli en contra de tal hipòtesi escèptica. Tot i la seva manca de suport evidencial, les actituds de confiança permeten regular totes les activitats cognitives. Per exemple, la confiança en no ser un cervell en una cubeta determina si un subjecte compta amb evidència a favor d'una proposició, si es pot refiar d'una font epistèmica per respondre una pregunta, o si certa font epistèmica hauria de prevaldre sobre una altra font epistèmica. Atès que la confiança en no ser un cervell en una cubeta permet assolir certs objectius epistèmics, com maximitzar la formació de creences veritables, Wright pensa que és epistèmicament racional confiar que no som cervells en cubetes, encara que aquesta confiança no estigui basada en evidència. Wright introdueix el terme autorització per referir-se a aquest tipus de racionalitat epistèmica no evidencial. La proposta de Wright no és, però, gaire convincent.

Escepticisme Pirrònic

Segons l'Escepticisme Pirrònic, la suspensió del judici és l'única actitud raonable davant de qualsevol proposició, fins i tot davant la pròpia afirmació que "la suspensió del judici és l'única postura justificada". La idea central és que mantenir-se en suspensió permet assolir una mena de calma quan ens enfrontem a desacords que, en aparença, semblen insolubles. Els escèptics pirrònics posen en marxa diverses estratègies per aconseguir induir aquesta suspensió del judici. La seva rellevància en l'epistemologia contemporània es deu, en gran part, al conjunt de recursos que agrupa el que es coneix col·lectivament com els "trops d'Agripa". D'aquests, els tres més importants són el trop d'hipòtesi (o afirmació sense fonament), el trop de circularitat i el trop de regressió a l'infinit.

La manera com aquests trops actuen conjuntament és la següent: quan un dogmàtic, és a dir, algú que no s'identifica amb la postura escèptica, afirma que té raons per creure una proposició (anomenada p1), el pirrònic li demana que justifiqui p1. Si el dogmàtic es nega a aportar cap justificació, el pirrònic conclou que l'única opció raonable per a ell és suspendre el judici respecte a p1, ja que no s'ha ofert cap raó per acceptar la creença. Si, en canvi, el dogmàtic intenta donar suport a p1 presentant una altra proposició (p2), llavors es produeixen dues possibilitats: primer, si p2 resulta ser, de fet, la mateixa afirmació que p1, això il·lustra la impossibilitat de sustentar una creença amb si mateixa (el trop de circularitat) i, per tant, el pirrònic també optarà per suspendre el judici sobre p1; en el cas que p2 sigui diferent de p1, el pirrònic demanarà la justificació de p2. Així, o bé el dogmàtic no aportarà justificació alguna, o bé acabarà reiterant proposicions repetides o caient en una cadena interminable, el que il·lustra el trop de regressió infinita. En qualsevol d'aquestes situacions, el pirrònic conclou que suspendre el judici és l'única postura raonable. És important destacar que presentar un argument implica comprometre's amb la veritat de les pròpies premisses i conclusions. Però els escèptics pirrònics, en la seva postura, insisteixen en no adoptar cap compromís respecte a la veritat d'una proposició, sinó en mantenir la suspensió del judici. Així, encara que sembli contradictori, exposar un argument a favor de l'escepticisme pirrònic no desvirtua aquesta postura, ja que l'objectiu és que, si nosaltres no podem defensar-la completament, potser hauríem de considerar que també hem de suspendre el judici.

El Trilema d'Agripa

El Trilema d'Agripa es pot resumir de la següent manera:

1. Si una creença està justificada, llavors hauria de ser justificada ja sigui com a creença bàsica o com a creença que forma part d'una cadena inferencial.
2. Suposem que no hi ha creences bàsiques justificades.
3. Per tant, si una creença està justificada, aquesta ha de formar part d'una cadena inferencial.
4. Però, totes les cadenes inferencials presenten problemes: o contenen un nombre infinit de creences, o són circulars, o inclouen creences que no estan justificades.
5. És impossible tenir justificada una creença si depèn d'una cadena infinita.
6. Tampoc és possible que una creença es justifiqui a través d'una cadena circular.
7. I, finalment, no es pot justificar una creença si la cadena inferencial conté alguna creença injustificada.
8. Per tant, no hi ha creences justificades.

Les primeres dues premisses del trilema, que afirmen la necessitat d'una justificació inferencial i la inexistència de creences bàsiques, semblen suficientment sòlides donades les definicions prèvies. La resta del raonament s'assegura en què l'única estructura possible per a una cadena inferencial implica certs inconvenients. Moltes postures epistemològiques modernes s'han desenvolupat com a resposta a aquest trilema, tot i que les Premisses 2, 5, 6 i 7 han estat àmpliament debatudes i fins i tot rebutjades per alguns filòsofs en diferents moments. Amb aquesta reformulació s'intenta exposar de manera clara l'argument pirrònic i el Trilema d'Agripa de manera integrada, mostrant com la postura escèptica pirrònica utilitza rutes com els trops d'hipòtesi, circularitat i regressió infinita per sostenir que, davant d'un dubte constant, la suspensió del judici és l'única actitud justificada. Així mateix, es destaca la rellevància d'aquestes idees en la recerca de teories epistemològiques més coherents i en l'anàlisi crítica de la justificació del coneixement en un món complex i pluralista.

Respostes al Trilema d'Agripa

Rebutjar la Premissa 2: Fundacionalisme

La Premissa 2 afirma que "no hi ha creences bàsiques justificades". No obstant això, els defensors del fundacionalisme sostenen exactament el contrari: creuen que existeixen creences bàsiques que es justifiquen per si mateixes, sense haver de dependre de la relació inferencial amb altres creences. Segons aquesta visió, qualsevol creença justificada o bé és bàsica o es justifica en virtut de la seva connexió amb alguna creença ja justificada; és a dir, totes les creences justificades es poden reduir a tenir, almenys, una base que no requereix ser recolzada per altres creences. Per als fundacionalistes, un problema clau és com es justifiquen les creences bàsiques. Això planteja diverses qüestions:

• Primer, quins tipus de creences poden justificar una experiència? Aquí es distingeix entre una postura tradicional, que sosté que les creences bàsiques són les que se centren exclusivament en les experiències, i una postura moderada, que sosté que l'experiència pot justificar creences sobre el món extern.
• A continuació, cal plantejar com es relacionen les creences adquirides inferencialment amb les creences bàsiques per aconseguir que estiguin justificades. Hi ha dues variants dins del fundacionalisme: el deductivisme, que afirma que l'única manera d'obtenir justificació és a través d'una implicació lògica directa entre la creença bàsica i la creença derivada, i el no deductivisme, que permet altres formes de connexió justificatòria encara que aquestes relacions no siguin estrictament lògiques en sentit deductiu.

Finalment, sorgeix la pregunta de quina és la base per la qual les experiències justifiquen creences. S'han proposat tres alternatives: el primitivisme, que sosté que no es pot donar una explicació intel·ligible perquè hi ha un fet fonamental en què es basen els principis epistèmics; el no-primitivisme internalista, que afirma que la veracitat dels principis epistèmics és determinada pels fets sobre nosaltres mateixos, i el no-primitivisme externalista, que defensa que certes experiències justifiquen determinades creences perquè la seva obtenció està vinculada a fets externs independents d'aquests subjectes. Tant internalistes com externalistes critiquen els primitivistes alegant que aquests no tenen en compte tots els fets reals que afecten la justificació.

Rebutjar la Premissa 5: Infinitisme

La Premissa 5 del Trilema d'Agripa sosté que "cap creença està justificada en virtut de pertànyer a una cadena inferencial infinita". L'infinitisme, per contra, afirma que una cadena evidencial infinita pot, en principi, justificar els seus membres. Aquesta posició respon directament al Trilema d'Agripa intentant evitar els extrems del fundacionalisme (que requereix creences bàsiques) i del coherentisme (que donaria lloc a cadenes circulars).

D'una banda, una objecció inicial que se li presenta a l'infinitisme és que ningú no posseeix literalment un nombre infinit de creences. Els defensors de l'infinitisme contesten que no cal tenir creences reals en nombre infinit, sinó que es tracta de creences implícites, és a dir, disposicions del subjecte que permeten continuar construint la seva cadena inferencial quan es requereix, ja sigui per recepta pròpia o per influències externes. La plausibilitat d'aquesta resposta depèn d'una interpretació adequada del concepte de "creença implícita" i de si aquesta està realment disponible per al subjecte.

Un altre problema per a l'infinitisme és que la mera invocació d'una nova creença, per si mateixa, no té efecte justificatiu sobre la creença inicial. En altres paraules, si una sola creença injustificada no pot aportar justificació a la creença de partida, per què un conjunt infinit de creences injustificades podria generar-ne una justificada? Aquesta qüestió sembla contraddir el principi de justificació inferencial: si S està justificat per creure p aterrat en la seva creença de q, aleshores S hauria de poder justificar q. Però, si aïlladament una creença no justifica a si mateixa a partir d'una inferència, tampoc ho faria un conjunt infinit de creences. Per defensar l'infinitisme, els seus defensors, de la mateixa manera que els coherentistes, argumenten que la justificació pot sorgir simplement en virtut de les relacions entre creences. Tot i això, els infinitistes han de respondre a la mateixa objecció d'aïllament que es formula contra el coherentisme, és a dir, explicar per què una cadena infinita de raons no pot ser menys justificativa que una cadena finita o una cadena amb creences bàsiques.

Rebutjar la Premissa 3: Coherentisme

La Premissa 3 del Trilema d'Agripa sosté que, si una creença està justificada, llavors aquesta justificació s'obté perquè la creença forma part d'una cadena inferencial; en altres paraules, la justificació d'una creença depèn de la seva relació inferencial amb altres creences. No obstant això, els coherentistes rebutgen aquesta premissa des d'una perspectiva que qüestiona dues idees clau.

En primer lloc, ells no accepten que la justificació sigui una relació asimètrica entre creences: si una creença p₁ justifica una altra creença p₂, això no implica necessàriament que p₂ no pugui justificar p₁. En segon lloc, els coherentistes rebutgen la noció que la unitat de justificació resideix en la creença individual. Segons ells, el que està realment justificat no és una creença aïllada, sinó tot el sistema de creences del qual forma part; és a dir, una creença només té justificació quan s'integra en un sistema coherent. La idea central en la visió coherentista és comparativa: un sistema de creences B₁ es considera millor justificat que un altre sistema B₂ si, en comparació, B₁ mostra un grau més elevat de coherència interna. Així, en lloc d'avançar justificacions individualistes, la justificació es concep com una propietat de la interrelació de totes les creences d'un sistema.

Un problema crucial que sorgeix per als coherentistes és explicar quines condicions han de complir les relacions entre creences perquè un sistema arribi a tenir un major grau de coherència que un altre. La principal objecció que se'ls fa és la denominada "objecció d'aïllament". Segons aquesta crítica, un sistema aparentment molt coherent podria, tot i això, no estar connectat amb la realitat; és a dir, tot i que les creences es recolzen mútuament de manera consistent, si la xarxa de creences no està vinculada amb l'evidència externa, la seva coherència interna no serveix per demostrar que les creences són veritables o adequadament justificades. Un exemple clar en aquest context és el dels terraplanistes. A més de disposar d'un conjunt de creences que es dedueix de la seva pròpia lògica interna (la qual poden considerar completament coherent), aquests defensors sovint rebutgen qualsevol evidència externa que contradiu la seva visió, catalogant-la com un engany del sistema. Així, tot i que la seva xarxa de creences pugui resultar perfectament coherent des d'un punt de vista intern, això no implica que estigui connectada amb els fets reals ni amb l'evidència proporcionada per la percepció o altres mètodes de verificació.

Rebutjar la Premissa 7: Positisme

La Premissa 7 del Trilema d'Agripa sosté que "cap creença està justificada en virtut de pertànyer a una cadena inferencial que conté creences injustificades." La postura que anomenarem "positisme", la qual es remunta a algunes idees exposades en Sobre la Certesa de Wittgenstein (1969), defensa que les cadenes inferencials han d'acabar en creences que, en si mateixes, no poden dir-se que estiguin justificades. Aquesta visió comparteix diverses característiques amb el fundacionalisme, ja que ambdues posicions coincideixen en la necessitat que les cadenes inferencials siguin finites i no circulars. Però mentre que el fundacionalisme sosté que els punts de partida de les cadenes inferencials són creences justificades per alguna cosa externa (és a dir, tenen una justificació que no depèn d'altres creences dins la cadena), el positisme afirma que aquests punts de partida són creences que, per la seva naturalesa, no tenen justificació; són, per dir-ho d'una altra manera, postulats que hem d'acceptar sense intentar justificar-los.

Aquestes dues postures, per molt que tinguin estructures similars —ja que ambdues rebutgen la possibilitat d'una cadena infinita o circular de justificació—, difereixen en la manera com interpreten la justificació dels punts de partida. La qüestió central que es planteja al positivista és, primer, identificar quines creences es poden considerar com a postulacions, és a dir, creences que no estan justificades per res més. Segons aquesta visió, la identificació d'aquestes creences pot dependre del temps i de la societat; per exemple, durant un llarg període la proposició "ningú ha estat a la Lluna" podria haver estat considerada una postulació, ja que els membres d'aquesta societat no sentien la necessitat de justificar-la, encara que amb el temps aquesta idea ja no sigui acceptada. Altres epistemòlegs argumenten que la correcta postulació requereix una referència a alguna veritat objectiva sobre quines creences s'han de pressuposar per justificar-ne d'altres. Un exemple d'aquesta idea pot ser la creença en primera persona que "no estic sent enganyat per un dimoni maligne", que seria el punt de partida que permet assegurar, de manera mínima, una connexió amb la realitat.

La segona qüestió que sorgeix per als positistes és com s'han de relacionar aquestes creences postulades (que no són justificades per si mateixes) amb les creences inferencials que s'afegeixen per justificar altres creences. La resposta a aquesta pregunta sol ser molt similar a la que donen els fundacionalistes, en sentit que s'ha de determinar de quina manera les relacions inferencials poden enriquir la justificació global sense necessitat d'una justificació externa de les creences postulades. Finalment, la tercera qüestió és: per què certes creences es presenten com a postulacions i són acceptades sense justificació? Els positistes responen que això es deu, en part, a un fet social: perquè en un moment determinat un subsector adequat d'una societat considera que certes creences han de ser acceptades sense necessitat de justificació addicional, o bé perquè cada acte justificatiu que fem pressuposa, inherentment, que aquesta creença és veritable. Aquesta resposta posa de relleu com els punts de partida no es dedueixen de criteris estrictament lògics o evidencials, sinó que reflecteixen també les pràctiques socials i culturals de l'epistemologia.