Escepticisme i dubte: Descartes i Plató

Escepticisme

L'actitud que adopta algú que dubta o descreu d'algú. Per tant, no creu en la certesa o en la validesa de les coses, això implica moltes vegades a no acceptar la realitat tal com ens la presenta o en contradir les creences instal·lades en la societat. En definitiva, és una tendència, una postura que ens porta a qüestionar diversos fets o situacions exigint proves o demostracions de manera d'evidència. Una persona escèptica, per exemple, no creu en els fantasmes ja que no existeixen les dades científiques que puguin demostrar-ho.

Absolutament indubtable

És la primera veritat (el jo) que es troba aplicant la primera regla, 'penso aleshores existeixo' - cogito ergo sum. Per tant, hi ha alguna cosa que pensa i dubta. Descartes posa l'exemple del troç de cera, quan s'acosta al foc es deforma, però sabem que és el mateix troç de cera, ho sabem mitjançant la raó (intel·lecte). Podem no estar segurs que efectivament hi hagi cera, dubtem encara de l'existència de les coses, però queda clar que jo sí penso en la cera i, per tant, existeix un jo que pensa (res cogitans) que significa la substància pensant.

Descartes-Plató

Una gran diferència molt important té a veure amb l'època en la qual van viure. Els dos filòsofs creuen que poden arribar a la veritat universal i final sempre que es posi en dubte la realitat. Els dos filòsofs creuen que de la mort del cos no se segueix la mort de l'ànima, és a dir, que l'ànima és immortal. Els dos filòsofs qüestionen els sentits, ja que creuen que si ens han enganyat una vegada poden tornar a fer-ho. Diuen que el cos i l'ànima no es troben al mateix món. Tant Plató com Descartes defensen les matemàtiques com a certes. Mentre que Descartes defensa la immortalitat personal de l'ànima, Plató creu en la reencarnació de l'ànima. Una altra diferència la trobem en el paradigma. Mentre que Plató defensa el paradigma de l'ésser, Descartes defensa la consciència. També hi ha diferències en el tema de l'ètica. Plató creu en una ètica elaborada, per una altra banda, Descartes creu en una ètica provisional, és a dir, no elaborada. El jo és el mitjà per arribar al coneixement segons Descartes, en canvi, Plató defensa que el coneixement depèn de les idees. Els dos filòsofs defensen l'innatisme, encara que Plató defensa la reminiscència i Descartes defensa que la idea està impresa a la ment des del nostre naixement.

Text: dubte

El camí del dubte

El seu nou projecte només vol acceptar allò que és totalment evident. Si hi ha dubte, hi ha error i falsedat. Per saber si una cosa és certa totalment, està disposat a dubtar de manera metòdica, és a dir, posar en dubte tot, inclús en el que creia:

1. Sentits: Enganyen i a vegades els resultats que ens donen no són certs, per tant totes les informacions que venen dels sentits són falses i no mereixen confiança absoluta.
2. Experiència del propi cos, raó: tot pot ser un somni.
3. Veritats matemàtiques.

Totes aquestes negacions les fa creant la hipòtesi del geni maligne: un suposat ésser sobrenatural a dins el seu subconscient que fa que cada cop que pensi, dubti i per tant que s'equivoci. Es tracta de descartar fins el més petit motiu de dubte, la primera certesa. Amb la hipòtesi del geni maligne hem anul·lat les dues fonts de coneixement, la raó i els sentits. Només la ciència pot trobar la veritat? Té una idea. Primera veritat que troba aplicant la primera regla: 'Penso, aleshores existeixo'. Cogito ergo sum (ontologia). Si dubto estic fent un acte a la meva ment i per això cal que hi hagi algú que ho faci, aquest sóc jo. Per molt que sigui fals perquè és dubtable, alhora és indubtable. Dubtar també dóna certesa, perquè ja algú que ho fa i això demostra l'existència d'alguna cosa. No es pot dubtar d'aquesta veritat, ja que el mateix fet de dubtar és una manifestació del pensament. No es pot confondre el cogito (autoconsciència) amb el contingut del pensament. Del fet que jo existeixi i pensi, no es dedueix que el que penso tingui una existència a fora (negació del propi cos). Per exemple, si jo penso que camino, he d'existir perquè penso, però puc no estar caminant i només estar-ho somniant.

Regla d'evidència

Les quatre regles:

• Evidència: Evitar la precipitació i els prejudicis, idees clares i distintes, obtenint uns primers principis absolutament evidents.
• Anàlisi: Anàlisi dels problemes complexos en més simples, fins que cada cosa sigui independent i tingui sentit.
• Síntesi deductiva: Deduint de més simple a més complex.
• Revisions: garantir la validesa del procés.