Escola Mallorquina: Característiques i Generacions

Escola Mallorquina

L'any 1906 apareix la revista Mitjorn, que es pot considerar el primer senyal d'identitat d'unes noves promocions d'escriptors que es designen amb el terme «Escola Mallorquina». Aquesta denominació ha estat objecte de definicions diverses: uns l'entenen en sentit ampli; d'altres, en canvi, consideren que es tracta d'un corrent molt concret, que abasta sobretot el gènere poètic i recull l'aportació de dues generacions d'escriptors, la de 1906 i la de 1917. Nosaltres la utilitzarem exclusivament en aquest segon sentit. Així doncs, anomenam ‘Escola Mallorquina’ el grup d’escriptors encapçalats per Miquel Costa i Llobera. L’òrgan de difusió literària d’aquest grup va ser la revista La Nostra Terra.

Característiques

La situació política de les Balears és molt diferent de la catalana, la qual cosa fa absolutament inviable una actuació cultural com la que aleshores té lloc al Principat. Aquí no es produeix un fenomen com la Lliga Regionalista, ni hi ha cap institució autonòmica com la Mancomunitat. En això, per tant, Noucentisme i Escola Mallorquina són absolutament diferents, per no dir oposats, ja que són resultat de dos contextos que no tenen res en comú, la qual cosa no significa que, pel que fa a les idees estètiques, no hi hagi unes coincidències.

Les principals característiques són:

1. Se segueixen tots els models literaris d’empremta clàssica i classicista, i també els autors romàntics francesos.
2. Hi trobam versos mesurats i amb una gran musicalitat.
3. Oposició frontal a la teoria espontània de Maragall.
4. Es presenten composicions amb rerefons mediterranis i marcats per l’humanisme clàssic. Paisatges que volen ser un cant a la natura.
5. Josep M. Llompart parla d’aquests trets:
   • Insularitat
   • Fidelitat
   • Formalisme
   • Paisatgística
   • Humanisme
   • Idealisme

Generacions de l'Escola Mallorquina

Tradicionalment, la historiografia literària ha dividit l'Escola Mallorquina en dues «generacions»:

• La primera està integrada per Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber i Miquel Ferrà (1885-1947).
• La segona, per Miquel Forteza, Joan Pons i Marquès i Guillem Colom.