Escola Mallorquina: Poesia, Noucentisme i Figures Clau

L'Escola Mallorquina: Context i Objectius

L’Escola Mallorquina és un corrent literari sorgit a les Illes Balears a finals del segle XIX i inicis del segle XX, que es pot considerar paral·lel i complementari al Noucentisme català. Neix en un context de recuperació de la llengua i la cultura catalanes en un territori que vol participar en el projecte de modernització cultural impulsat des de Catalunya.

Aquest moviment va tenir com a objectiu principal dignificar la literatura catalana a través de la recerca de l’equilibri formal, la claredat expressiva i l’elevació moral i espiritual.

Principis Estètics i Ideològics

Els escriptors de l’Escola Mallorquina defensaven una poesia clàssica i serena, allunyada de l’exaltació romàntica i del sentimentalisme modernista. Les seves principals apostes estètiques eren:

• Una estètica inspirada en els models grecollatins i renaixentistes.
• L'ús d'un llenguatge culte i una gran cura formal.
• Una poesia arrelada al paisatge i la cultura de Mallorca, però amb voluntat d’universalitat i perfecció artística.

Figures Clau de l'Escola Mallorquina

Joan Alcover: De la Tragèdia a la Reflexió

Un dels grans noms del moviment és Joan Alcover, que va evolucionar des d’un primer moment romàntic i sentimental cap a una poesia més sòbria i reflexiva. Aquesta transformació es veu clarament després de les tragèdies personals que va viure, especialment la mort de la seva filla.

Això el portà a defensar una poesia que combinés sentiment i intel·ligència, expressada amb un to mesurat i accessible. Aquesta estètica la va teoritzar en el discurs “Humanització de l’art” (1904), on defensa una poesia que arribi a tothom, sense perdre qualitat literària. La seva obra més destacada és “Cap al tard” (1909), un recull de poemes madurs, plens de tristesa serena i de reflexió sobre la vida i la mort.

Miquel Costa i Llobera: Classicisme i Paisatge

Miquel Costa i Llobera és l’altra gran figura de l’Escola Mallorquina. Fou un poeta amb una gran formació clàssica i religiosa, que va destacar per la seva capacitat de combinar l’estètica clàssica amb la contemplació del paisatge mallorquí.

La seva obra més emblemàtica és “Horacianes” (1906), on adapta els models de la lírica llatina, especialment d’Horaci, a la realitat de Mallorca, creant una poesia intel·lectual, harmònica i plena de simbolisme. També és molt conegut el poema “El pi de Formentor”, que mostra l’exaltació del paisatge com a element gairebé sagrat.