Escriptura, Competència Literària i Ensenyament de Llengües

1. Procés d'Escriptura: Passos a Seguir

En el procés d'escriptura cal seguir uns passos que es poden resumir de la forma següent: en primer lloc, hem de tenir aptitud, habilitat i actitud per a escriure. És evident que caldrà conèixer la gramàtica i el lèxic, però també hem de saber utilitzar-los en cada moment.

El primer que s'ha de fer és agafar un full en blanc i pensar què volem escriure, sense tenir pressa, reflexionar sobre el que volem dir i fer, quins pensaments, idees, o tema volem transmetre o comentar. També hem de preguntar-nos a quines persones va dirigit el nostre escrit.

Per a aquesta tasca tenim eines que podem utilitzar com són: la pluja d'idees (apuntar tot el que se'ns acudeixi sense tenir en compte l'ordre i la gramàtica). Per això, hi ha tècniques, com per exemple el cub, que és estudiar les sis cares possibles d'un tema a partir de sis punts de vista diferents, i l'estrella, fer-nos preguntes rellevants sobre el tema (qui?, on?, quan?, per què?, etc.).

Una vegada que tenim totes les idees sobre el paper, s'han d'ordenar. Podem utilitzar els mapes conceptuals, és a dir, organitzar les idees de forma que les més importants quedin ben diferenciades i veure com es relacionen unes amb altres. També val qualsevol tipus d'esquema, com l'esquema decimal o l'estructura jeràrquica del text, etc.

A continuació, amb aquestes idees desenvolupem l'escrit, esborrant tot el que faci falta. No tinguem peresa de reescriure el text una i altra vegada, fem tot el que calgui perquè quedem contents i satisfets amb el nostre escrit. Ara bé, a l'hora d'escriure pensem en la nostra audiència, escrivim per a ells i facilitem-los la tasca de comprendre'ns, assegurant-nos que ens entendran i usant mots que compartim.

Com s'ha dit, deixem la gramàtica per al final. D'entrada, hem de concentrar-nos en el que volem dir, el significat. No val la pena dedicar-nos als detalls formals a l'inici de la feina, és una pèrdua de temps. El més important és el significat global del text, l'estructura, ordenar i aclarir les idees, fer més entenedor el nostre missatge.

Un cop acabat l'escrit, hem de fixar-nos en els paràgrafs, que estiguin ordenats, que comencin amb una frase principal, que s'iniciï un nou subtema i que es conclogui el mateix. Després, que cada frase tingui sentit dins dels paràgrafs. Repassem la prosa, frase per frase, que sigui entenedora i llegible, busquem economia i claredat en el text. Cuidem també la imatge de l'escrit, que sigui polida, posem subtítols, números, enllaços, etc.

Per a concloure, revisem una altra vegada l'escrit i deixem-lo llegir a una altra persona perquè el jutgi. Quatre ulls sempre veuen més que dos, i preguntem-li què li ha semblat, si hem aconseguit transmetre el que volíem. Encara no és tard, tot el que puguem corregir, millor.

2. La Competència Literària

L'ensenyament de la llengua i la literatura ha de fomentar en les persones competències en contraposició a l'aglutinació enorme de sabers, els quals en alguns moments adquireixen el qualificatiu d'inservibles. L'efecte de fomentar l'adquisició i el desenvolupament d'aquestes competències té una positiva repercussió psicològica, en alliberar la ment d'informació i permetre connexions cerebrals més fluïdes.

Podríem definir la competència literària com la capacitat per a llegir i interpretar textos literaris en el seu context i per a crear textos propis d'intenció literària. No penseu que es tracta d'una àrea privativa de la llengua i la literatura, sinó que és present en totes les àrees: matemàtiques, física, química, etc. Es tracta d'un procés continu de la percepció de les coses, de comunicació i de sensibilitat que es manifesta des dels primers anys de la vida fins a la mort.

D'altra banda, la competència literària depèn també de com d'específics siguin els textos, i de la relació amb el lector. El procés a seguir és el següent: inicialment, fer una lectura del text i després adquirir-ne la comprensió completa. Per això, és molt important la competència enciclopèdica del lector, els coneixements generals i culturals que té. Això li farà comprendre millor i més fàcilment el text.

Al marge d'això, la relació que crea el lector amb el text és fonamental, es forma un vincle de plaer. Quan el lector aconsegueix aquest plaer demostrarà la competència literària que té. El plaer estètic és quan tu domines la matèria aplicada al text, l'entens tot i gaudeixes llegint; això és plaer o gaudir de la lectura.

A més, no es tracta únicament d'aconseguir persones competents en l'àmbit de l'escola, sinó també en àmbits familiars, humans, experiències viscudes, etc.

Per a concloure, exposaré un consell que em va dir un professor del curs d'adaptació pedagògica respecte a com iniciar els infants a la lectura. Ell deia que, abans de tot, hem de veure què li agrada a cada infant: a un li agradaran temes relacionats amb l'esport, a altres amb la màgia, a altres amb superherois, etc. Després de veure tots els gustos, per a cada un, agafar un llibre que tracti del mateix tema que l'infant tingui devoció i entusiasme per llegir i aprendre coses. Únicament així l'infant no s'avorrirà amb la lectura. L'únic inconvenient de tot això és que és molta feina per al professor, ha de buscar molts llibres i és necessari molt de temps, però amb il·lusió es pot aconseguir.

3. Història de l'Ensenyament de les Llengües

L'evolució de l'ensenyament de les llengües es pot seqüenciar en cinc grans etapes:

1. Sumer, 5000 a.C.: Primer Ensenyament d'una Llengua Viva

En aquesta primera etapa, l'alumne rep un ensenyament basat en la memorització i centrat en el vocabulari més que en l'aprenentatge de les regles gramaticals.

2. Egipte i Grècia: Ensenyament de Llengües Mortes

Per a l'estudi del vocabulari, els escolars disposaven de dues columnes: a l'esquerra, en grec clàssic, els mots homèrics, i la traducció en la llengua de l'època a la dreta. L'alumne intentava esbrinar les construccions sintàctiques, el valor dels casos i traduïa les formes poètiques. Fins i tot s'utilitzaven diccionaris alfabètics de la llengua clàssica.

3. De l'Antiguitat Romana al Renaixement: Llengües Vives

L'infant romà de les famílies aristocràtiques era confiat a un esclau grec (paedagogus) que s'encarregava d'ensenyar-li la llengua grega.

A l'escola primària, el mestre progressava de la part al tot. L'aprenentatge de la lectura i l'escriptura començava (tant en grec com en llatí) pel coneixement de l'alfabet, de les combinacions de lletres, de les síl·labes tancades, etc. Els alumnes llegien frases curtes d'un vers o dos.

4. Del Segle XVI al XIX: del Llatí a les Llengües Vives

Els primers manuals de llengües vives són igualment bilingües, calcats sobre els models antics, manuals grecollatins. Encara al llarg del segle XIX, s'ensenyarà fent recurs al mètode gramàtica-traducció (o més concretament, traducció directa i inversa).

Cal destacar Montaigne, que explica la seva insistència en l'ensenyament de llengües estrangeres mitjançant un contacte directe amb parlants natius per a iniciar-se en les seves mentalitats, costums i cultura. El contacte s'ha de fer des de l'edat més tendra.

5. El Mètode Gramàtica-Traducció

El mètode explicava la gramàtica partint de la deducció (primer s'explica la regla gramatical, després l'aplicació de casos particulars en forma de frases curtes que la il·lustren) i amb pràctiques de tema (passar de la llengua materna a la llengua segona) com a exercici de traducció.

L'objectiu fonamental és fer que l'alumne sigui capaç de llegir les obres literàries en la llengua segona i pugui traduir textos d'una llengua a l'altra.