Escriptura Teatral Catalana: Evolució i Autors Clau

ESCRIPTURA TEATRAL ACTUAL

A partir del 1975, la feina i la funció de l’autor teatral es van diluir; els protagonistes eren ara els directors, la imatge i les tècniques de treball col·lectiu. En aquest context, grups com Els Joglars es consolidaven, i aparegueren altres que es fundaren més tard, com La Fura dels Baus, qui protagonitzà la part més innovadora del teatre de grup.

Cap a finals dels 80, aquest estat de coses va començar a canviar. Amb l’anomenat fenomen de “recuperació del text”, la paraula es revaloritza per la seua capacitat d’abstracció. En l’escena catalana aquesta renovació fou protagonitzada per l’evolució de Benet i Jornet. La seua obra té el mèrit de saber connectar amb les noves formes d’escriptura, esdevenint l’únic punt de referència autòcton per als nous dramaturgs.

La recuperació del dramaturg està marcada per l’emergència d’un nou tipus d’autor teatral, un autor que s’implica plenament en el procés narratiu desdoblant-se en intèrpret o director. Un exemple és Carles Alberola.

Concloent, un dels fenòmens que més ha contribuït a la difusió del teatre català és la capacitat d’adaptació a espectacles diversos. Autors com Benet i Jornet escriuen musicals i guions per a sèries televisives o comèdies.

BENET I JORNET

Benet i Jornet fou un autor que volia fer un teatre diferent en la dècada dels seixanta. Les seues primeres obres tenien una base realista que fou progressivament reformulada a través de l’experimentació formal.

Produí una ruptura amb l’anterior ja que oferia una nova proposta teatral que incorporava elements de diferents gèneres de consum.

En Berenàveu a les fosques assimilava les tècniques brechtianes per analitzar críticament la realitat de la postguerra. Més tard, publica La desaparició de Wendy, on apareixen elements dels seus primers textos però en un context adult. Paral·lelament, publica obres com Supertot adreçades a un públic més ampli i comença una prolífica carrera com a creador de guions per a sèries televisives.

Amb ‘Desig’ inicia la seua última fase de producció dramàtica. Aquesta configura un cicle on l’autor reflexiona sobre els temes més personals. A més, el seu interés pels gèneres populars l’han portat a fer un teatre melodramàtic, un model que ha recreat i parodiat repetidament.

Concloent, en Salamandra, una de les seues últimes obres, dibuixa un retrat de la seua personalitat artística de doble fil com a creador de melodrames per a televisió i, alhora, com a dramaturg compromés políticament i socialment.