Església de la Madeleine i Eros i Psique

Església de la Madeleine

Autor: Pierre Vignon, 1763-1828, continuada per J. Huvé 1829

Cronologia: 1806-1842

Tipologia: Església

Materials: Pedra amb aparell isòdom

Estil: Neoclàssic. Període Napoleònic. Estil Imperial.

Localització: Plaça de la Madeleine, davant la Rue Royale. París

ANÀLISI CONCEPTUAL: Originalment el projecte de Vignon, sota la supervisió de Napoleó Bonaparte, tenia una funció commemorativa, enaltidora dels exèrcits francesos. Napoleó va posar l'art al seu servei tal com ho feien els emperadors romans per tal de justificar i legitimar el seu poder. Les imponents columnes, així com el seu monumental aspecte exterior, són un bon exemple per confirmar el deix enlluernador de Napoleó a l'hora de crear un temple en honor al seu exèrcit. A partir de 1842, quan l'ús cívic es va traslladar a l'Arc de Triomf, va tenir una funció religiosa, com a església dedicada a Maria Magdalena. Els alts relleus del frontó representen el Judici Final. Al centre hi veiem a Crist entre dos àngels. A la dreta l'arcàngel Sant Miquel vencedor dels condemnats representats pels vicis. A l'altre costat es representa Maria Magdalena com a dona pecadora que s'ha penedit amb la intervenció de Crist. La seva imatge fou criticada per la seva "indumentària impúdica" segons els seus contemporanis.

ENTORN I INTEGRACIÓ URBANÍSTICA: Situada al costat de la Plaça de la Concorde. Gaudiu de les vistes més típiques de París.

ANÀLISI FORMAL:

Exterior:

Inspirat en el classicisme, es tracta d'un temple octàstil, perípter i a la façana principal presenta una doble fila de columnes corínties. El temple només és accessible per la gran escalinata de la façana principal, d'una escala de 28 graons que presideix l'accés al temple. Les columnes d'ordre corinti de 20 m d'alçada, tenen base, fust estriat i capitell amb fulles d'acant. L'entaulament corona l'edifici amb una coberta a dues aigües i sobre la nau una estructura voltada configurada per tres trams quadrats, és embellida amb tres cúpules sobre petxines. El fris i els frontons tenen esculpides escenes religioses. Destaca el frontispici de la façana principal, el qual mostra una representació del Judici Final, obra de l'escultor Henri Lemaire (1798-1880) acabat el 1833.

Interior:

L'espai interior és de planta rectangular d'una sola nau elevada. Es divideix en tres trams quadrats coronats per cúpules sobre petxines que no són visibles des de l'exterior, i que descansen sobre quatre parells de columnes corínties. Aquestes vuit columnes separen l'espai de la nau central, rematada per un absis semicircular, d'una galeria de circulació, darrera de la qual hi ha capelles cobertes per petites llunetes semicirculars. L'obra evoca un gegantesc panteó, més similar a unes termes romanes que a la tradicional disposició d'una església. Destaca la seva foscor, un tenebrisme que no és buscar, sinó la consequència de substituir les obertures laterals previstes, per frescos representatius de Maria Magdalena. Al final d'aquesta llarga nau voltada amb cúpules sobre petxines hi ha un absis decorat amb un fresc on Crist i la Madeleine són acompanyats per personalitats històriques del temps de Napoleó.

MODELS I INFLUÈNCIES: El neoclassicisme té com a referències directes el món clàssic grecoromà. Vignon es va inspirar en la Maison Carrée de Nimes, obra d'estil romà imperial de l'any 16 Ac, malgrat les seves dimensions monumentals, i que el pòrtic és octàstil enlloc d'hexàstil.

Eros i Psique

Autors: A. Canova

Cronologia: finals del s.XVIII

Estil: Neoclassicisme

Tipologia: Escultura exempta

Materials: Marbre

Tema: Mitològic

Localització: París

BIOGRAFIA: Escultor de més èxit de l'època. Va començar com picapedrer. Primeres obres aire viu i naturalista, ho va canviar a Roma (1781), a partir d'aquest va fer escultura clàssica grega. Va organitzar un taller on van treballar: Napoleó, Wellington o Caterina la Gran. 1815: delegat del papa per recuperació d'obres rebutjades per Napoleó.

ANÀLISI FORMAL

Veiem dues figures nues: una femenina i una masculina alada que s'abracen. És un grup escultòric exempt, fet de marbre esculpit amb cisell.

Composició: Composició oberta, destacada per les ales i les extremitats. Alhora, agafen una forma d'aspa (X), fent que es focalitzi la mirada al centre i quedi remarcat el punt més significatiu, el petó. La circumferència creada pels braços també realça el centre de l'escultura. És unifacial i massissa.

Superfície: Textura lisa, contorns molt polits. La il·luminació rellisca sobre la superfície.

Elements expressius: El tractament anatòmic està molt treballat. Les figures van nues i hi ha molt detallisme a les ales, donant-li un caràcter realista. Trobem un joc de mirades entre els dos personatges i una idealització d'ambdós, que alhora es treballen seguint l'equilibri i la proporció. El moviment és contingut, donat per la posició dels personatges. Sensualitat i serenitat.

ANÀLISI CONCEPTUAL: Història mitològica narrada per l'escriptor llatí Apuleu al llibre "L'ase d'or". Eros s'enamora de Psique. Castigada amb un son profund, del que no es podia despertar si Eros no la besava. Pensada per decorar la sala del Palau Napolità de Lord Cawdor, va arribar a mans de Napoleó, robada pel seu general Murat.

MODELS I INFLUÈNCIES:

Models: L'obra de Canova té com a referent el món clàssic.

Influències: Va exercir una gran influència sobre els integrants del moviment neoclàssic. A Espanya va ser seguit per alumnes de l'Acadèmia de Roma: Damià Campeny i Antoni Solà.