Església de la Madeleine: Història, Estil i Arquitectura Neoclàssica
Clasificado en Arte y Humanidades
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 2,32 KB
Església de la Madeleine
Autor: Pierre Alexandre Vignon (1763-1828) i Jean-Jacques Marie Huvé (1783-1852)
Estil: Exterior Neoclàssic / Interior: Neobarroc
Cronologia: 1806-1842
Material: Pedra
Sistema constructiu: Arquitravat i voltat
Tipologia: Religiosa
Localització: París (França)
Comitent: Napoleó Bonaparte (sobre un projecte anterior de Lluís XV)
Context Històric i Cultural
El primer projecte va ser iniciat en època de la monarquia absolutista de Lluís XV. El projecte que coneixem actualment es va iniciar en època posterior a la Revolució Francesa, sota el govern de Napoleó Bonaparte. La construcció es va perllongar fins l’any 1842, durant el regnat del rei Lluís Felip I d’Orleans.
L’època de Napoleó va ser una època de grans construccions i d’obres que intentaven identificar Napoleó amb els emperadors romans. Quan Napoleó va ser finalment derrotat, es va reinstaurar la monarquia amb el rei Carles X. L’any 1830, els dies 27, 28 i 29 de juliol hi va haver una sublevació popular coneguda com “Les tres glorioses”, contra el rei Carles X, que pretenia instaurar lleis repressores. A conseqüència de la revolta, Carles X va ser substituït per Lluís Felip I d’Orleans.
Estil i Arquitectes
L’any 1764, Lluís XV va encarregar la construcció d’una església. Entre 1790 i 1805, les obres es van interrompre, degut a la Revolució Francesa. El 1806, l’emperador Napoleó Bonaparte va fer reprendre l’obra però va fer transformar radicalment el projecte i fins i tot va fer enderrocar-ne part. El nou projecte dissenyat per Alexandre Vignon, va determinar el seu aspecte exterior. En morir Vignon (1828), l’església va ser continuada per Jean-Jacques Marie Huvé, a qui es deu l’interior del temple i on destaquen les tres cúpules.
Característiques Generals de l’Estil Neoclàssic
- Desenvolupat des de mitjans del segle XVIII fins a mitjans del XIX.
- Inspirat en l'art clàssic grecoromà (Estimulat pels descobriments realitzats a Pompeia i a Herculà) com a reacció a les exageracions del Barroc i l’artifici i la frivolitat del Rococó.