Església de la Madeleine, París: Arquitectura Neoclàssica

Església de la Madeleine: Dades Clau

• Arquitectes: Pierre Alexandre Vignon i Jean Jacques Marie Huvé
• Període de construcció: 1806-1842
• Tipologia: Església
• Material: Pedra
• Estil: Neoclàssic-Barroc
• Localització: París, França

Biografia dels Arquitectes

L'actual església fou construïda per Pierre Alexandre Vignon, un dels principals arquitectes neoclàssics de França. Va estudiar arquitectura l'any 1805 i col·laborà amb Jean Thomas Thibault en la construcció del Castell de Malmaison per a Josefina, esposa de Napoleó. L'any 1806, Napoleó li encarregà un temple laic dedicat a la glòria dels soldats, que esdevingué l'embrió de l'Església de la Madeleine.

Amb la seva mort, l'església fou continuada per Jean Jacques Marie Huvé, responsable de l'interior del temple. Destaquen les tres cúpules i el fet que va seguir amb l'estil barroc.

Descripció Formal

L'església s'eleva sobre un podi. La seva tipologia es correspon amb la d'un temple perípter monòpter de planta rectangular.

El pòrtic octàstil està presidit per columnes corínties de 20 m d'alçada, molt esveltes. Damunt de les quals hi ha un entaulament amb tres platabandes, un fris amb decoració en relleu i la inscripció D.O.M. S.U.B. I.N.V.O.C. S.M. MAGDALENAE, i un frontó triangular amb ornamentació escultòrica de Henri Lemaire. El sostre es tanca amb una coberta de dos aiguavessos.

L'interior de l'edifici s'estructura en una única nau amb un absis semicircular al presbiteri. Es divideix en tres trams quadrats coronats per cúpules sobre petxines, que descansen damunt quatre parells de columnes corínties, que separen l'espai de la nau central d'una galeria de circulació.

Entorn i Integració

Es troba al centre de París, en un dels eixos urbanístics principals de la ciutat. Separa els Champs-Élysées i el Jardin des Tuileries a la riba del Sena.

Funció i Significat

Era una església, però arran de la Revolució Francesa, fou transformada en Temple de la Revolució. Amb l'arribada al poder de Napoleó Bonaparte, passà a tenir una funció commemorativa. El 1842, recuperà la funció religiosa originària.

Models i Influències

Va prendre com a referència directa la cultura de la Grècia i la Roma antigues, especialment la tipologia del temple clàssic. Vignon prengué com a model el Temple de la Maison Carrée de Nimes.