Espanya segle XIX: reforma agrària, industrialització i conflictes socials

1. L'agricultura: entre la reforma i l'estancament

Objectius de l'Estat liberal

Durant la primera meitat del segle XIX es va produir la reforma agrària liberal. Va ser part del procés de substitució de l'Antic Règim per la societat capitalista. L'Estat liberal tenia diversos objectius: volia modificar les fórmules de propietat de la terra, transformant propietats feudals en propietats capitalistes lliures i individuals. També pretenia crear una classe mitjana de nous compradors, que volien beneficis ràpids sense arriscar-se a fer grans inversions, compromesos amb el liberalisme polític i econòmic. També esperava modernitzar i mecanitzar les explotacions per augmentar la productivitat, així com alliberar braços per a la indústria. Un altre objectiu era augmentar les rendes agràries per convertir els llauradors en consumidors de productes industrials i reduir el poder de l'Església i la noblesa al camp.

Mesures adoptades per aconseguir els objectius

Reformes agràries anteriors al 1833 (Corts de Cadis i Trienni Liberal)

• Llei d'abolició del règim de senyories.
• Llei de desvinculació.
• Privatització de terres comunals.
• Llei que incorpora a l'Estat els béns dels monestirs i els convents dissolts per les Corts.

Regència M.ª Cristina (1833-1840) i d'Espartero (1840-1843)

• Restabliment de les lleis de 1820-1823.
• Decret que converteix en propietat particular les terres ermes.
• Dissolució dels ordres religiosos.
• Desamortització de Mendizábal.

Bienni progressista (1854-1856)

• Desamortització de Pascual Madoz.

Sexenni democràtic (1868-1874)

• Llei de mines (desamortització del subsòl).

Conseqüències

La conseqüència més important va ser la ruptura de terres abans incultes, fet que va augmentar la producció agrària, repercutint en una millor alimentació de la població i incrementant el cultiu de taronja, creïlla, dacsa... així com l'exportació de la vinya i la millora de la venda internacional de l'oli d'oliva andalús. La terra es va transformar en una mercaderia que podia ser venuda i comprada, consolidant la propietat privada i ajudant a pal·liar els problemes de la Hisenda pública. No obstant això, la ramaderia va patir un retrocés per la major ruptura de terres, la supressió dels privilegis de la Mesta i la davallada de l'exportació de llana per l'aparició de la indústria cotonera.

Límits de la reforma agrària liberal

Les parcel·les van quedar a mans d'antics propietaris o de nous inversors, que no solien ser els cultivadors directes. La modernització de les tècniques de cultiu va ser parcial i limitada respecte a la resta d'Europa. L'orografia, el sòl i el clima no eren favorables per a l'augment de la productivitat, i l'estructura de la propietat no fomentava les millores tècniques: en el cas dels minifundis la producció era destinada a l'autoconsum (fet que va provocar l'emigració de molts llauradors) i, en el cas dels latifundis, hi havia propietaris que no van invertir en les millores tècniques ja que buscaven beneficis ràpids, cosa que va frenar la innovació agrícola. Després de la reforma liberal molts llauradors es van convertir en arrendataris o assalariats d'un propietari privat, sense cap dret sobre la terra; a més, molts pobles van ser privats de les propietats comunals.

3. Els inicis de la industrialització

El sector tèxtil català

L'expansió de la indústria moderna a l'Espanya del segle XIX va començar a Catalunya amb el sector cotoner. Aquesta indústria va tenir una gran importància ja que, des d'un principi, es va dedicar a produir per al mercat i no per a l'autoconsum.

La indústria cotona a Catalunya

La manufactura dedicada a la producció d'indianes, empresaris disposats a invertir i capitals procedents de l'agricultura i el comerç van impulsar l'inici de la indústria moderna a Catalunya. Els primers canvis van començar amb la introducció de les màquines de filar angleses, encara que no es va consolidar definitivament la indústria fins al 1802, quan Espanya va prohibir l'entrada de cotó filat. A partir de 1830 la indústria tèxtil va progressar a bon ritme. La mecanització va rebre un impuls amb la màquina de vapor, sobretot per l'escassa mà d'obra i la disminució notable dels costos.

Els límits de la indústria tèxtil

El desenvolupament de la indústria tèxtil va haver d'enfrontar-se a dues limitacions importants:

• Escassetat de carbó: la mineria catalana era limitada i hi havia dificultats de transport per proveir-se d'hulla asturiana. Aquesta mancança va estimular la proliferació de colònies industrials, situades a la riba dels rius per aprofitar l'energia hidràulica.
• Feblesa del mercat espanyol: format per camperols pobres, tenia una demanda molt dèbil i lligada a les fluctuacions de la producció agrària. Això va comportar que les indústries tèxtils exigissin al govern mesures proteccionistes per poder competir amb els teixits estrangers.

La fase de creixement de la indústria tèxtil, que va començar als anys trenta, només es va interrompre durant la guerra de Secessió dels Estats Units (1861-1865), que va frenar l'exportació de cotó. A partir de 1874 va començar una nova fase expansiva marcada per la mecanització dels teixits, la renovació de l'estructura industrial i l'aparició de nombroses colònies industrials. No obstant això, les quantitats absolutes eren molt petites en comparació amb la resta d'Europa; per això el volum del sector cotoner català només va poder industrialitzar Catalunya.

4. Mineria i siderúrgia

L'expansió de la mineria

La Llei de mines (1868) va permetre la liberalització del sector i la lliurança de concessions d'explotació a nombroses companyies, sobretot estrangeres. Això s'explica per l'augment de la demanda internacional, el progrés en les tècniques d'explotació i l'endeutament crònic de la Hisenda espanyola. Els jaciments miners més importants van ser la mineria del carbó a Astúries i la mineria del ferro al País Basc. També hi havia jaciments de plom al sud peninsular (Linares i La Carolina), de coure a Riotinto (Huelva), de mercuri a Almadén (Ciudad Real) i jaciments de zinc a Reocín (Cantàbria). La major part del mineral extret va ser exportat, representant aquestes exportacions gairebé un terç de les totals espanyoles entre 1899 i 1908.

Carbó i ferro

La màquina de vapor va afavorir la demanda de carbó i el desenvolupament de la siderúrgia. Astúries seria el principal jaciment per l'abundància del combustible (hulla) i la facilitat d'accés marítim, malgrat que l'hulla asturiana era de baixa qualitat. L'aparició del convertidor Bessemer va expandir la indústria del ferro a Biscaia ja que aquesta tenia un ferro amb poc fòsfor, poc freqüent a Europa però necessari per al convertidor. La proximitat al mar i l'escassetat de la demanda interior va propiciar l'exportació cap a Europa, convertint Espanya en un important proveïdor europeu de mineral de ferro.

La indústria siderúrgica

En la segona meitat del segle XIX, la siderúrgia va ser el sector que va acompanyar el tèxtil en el desenvolupament industrial. Fou un sector vinculat a la mineria del ferro i del carbó perquè les altes temperatures que es necessiten per a la producció de ferro laminat als alts forns exigien grans quantitats d'aquest combustible. Els primers intents de crear una siderúrgia moderna van tenir lloc a Màlaga, aprofitant el ferro d'Ojén. No obstant això, l'ús de carbons vegetals encaria la producció i no podien superar la competència. Els jaciments d'hulla a Astúries van convertir aquesta regió en el centre siderúrgic d'Espanya fins al final del segle XIX, quan l'arribada del carbó gal·lès va causar la pèrdua de competitivitat de les empreses asturianes.

La indústria siderúrgica més important es va desenvolupar a Biscaia. Aquesta es va consolidar gràcies a l'entrada de carbó gal·lès o de coc, i a la creació de l'eix comercial Bilbao-Cardiff, basat en l'exportació de ferro a Gran Bretanya i la importació de carbó gal·lès. Això va provocar l'expansió i la creació d'empreses com Altos Hornos de Vizcaya o Sociedad Anónima Altos Hornos y Fábrica de Hierro y Acero de Bilbao, fent que la producció de ferro a Biscaia passés a representar gairebé dos terços del total.

5. Diferències de la industrialització espanyola respecte a l'europea

Al començament del segle XX l'economia espanyola continuava sent principalment agrària. Alguns factors que van provocar aquestes diferències respecte a Europa van ser la posició geogràfica d'Espanya, que dificultava el transport; i l'escassetat de recursos naturals com el carbó de qualitat, el ferro o els recursos hídrics en algunes zones. També l'endarreriment agrari provocava escassetat de recursos econòmics per poder adquirir productes industrials i el deute públic no permetia invertir en activitats productives i industrials. L'excepció van ser Catalunya i el País Basc, que van ser el focus de la industrialització; aquesta no es va expandir a altres zones del territori peninsular fins al segle XX.

6. La població: un creixement limitat

El creixement de la població

El manteniment d'una alta natalitat, junt amb la desaparició d'algunes epidèmies i la millora de l'alimentació gràcies a l'augment de la productivitat agrícola i l'expansió d'alguns cultius, va provocar un gran augment de la població espanyola en el segle XIX. No obstant això, el creixement demogràfic espanyol va ser menor que en altres països d'Europa perquè, encara que a Espanya les taxes de natalitat eren més elevades, l'esperança de vida era menor i la mortalitat també era més elevada que a Europa. A més, durant tot el segle XIX es va mantenir la tendència del creixement demogràfic a la perifèria en detriment de l'interior, a excepció de Madrid.

Èxode rural i urbanització

A partir de 1860 s'inicia un lent èxode rural que va comportar l'augment de la població urbana, tot i que la limitada industrialització va fer que la majoria de la població continués sent majoritàriament rural. El creixement més important es va produir a partir de 1850 a Madrid, que era el centre polític, i a Barcelona, el principal nucli industrial. Així, el procés d'urbanització a Espanya va ser limitat però constant, sent el motiu principal la misèria rural.

L'emigració a ultramar

El desequilibri entre l'augment de la població i les escasses oportunitats de treball va obligar molts espanyols a emigrar a ultramar per millorar les condicions de vida. Les destinacions principals van ser Amèrica Llatina (Argentina, Mèxic, Cuba i Brasil) i el nord d'Àfrica, on la població va ser seduïda per les noves oportunitats i la facilitat de la navegació a vapor. Els focus principals d'emigració van ser Galícia, Astúries, Cantàbria i Canàries, zones amb poca terra i pocs llocs de treball. També molts catalans van emigrar a Cuba per les relacions comercials tradicionals. Durant l'últim terç del segle XIX van arribar a ser 100 000 emigrants anuals (sobretot gallecs, 60%).

7. Transports, ferrocarril i mercat

La insuficiència dels transports

A mitjan segle XIX, Espanya sofria un gran endarreriment dels transports respecte a la resta d'Europa per l'orografia complicada, l'absència d'una xarxa hidrogràfica que permetés el transport fluvial i l'escassetat de carreteres i camins que vertebraren el territori. Tot i això, el ferrocarril va semblar una oportunitat per vertebrar un mercat nacional i impulsar l'economia.

La construcció del ferrocarril

El primer tram ferroviari espanyol va ser inaugurat el 1848 per unir Barcelona i Mataró. La Llei general de ferrocarrils (1855) va iniciar una etapa important de construcció gràcies a les subvencions que oferia el govern a les companyies ferroviàries. La crisi financera del 1866 va provocar la caiguda de les accions del ferrocarril a la borsa i la paralització de les construccions, reprenent-se en el període 1876-1885. Algunes decisions estatals van condicionar l'economia durant les dècades següents:

• L'estructura radial de la xarxa ferroviària amb centre a Madrid per tal de consolidar un Estat centralitzat articulat a partir de la capital.
• L'amplada entre carrils més gran que a Europa per poder superar els obstacles de l'orografia espanyola; això va dificultar els intercanvis ferroviaris amb la resta d'Europa perquè les mercaderies s'havien de transbordar a la frontera.
• Es va autoritzar les companyies a importar, lliures d'aranzels, tots els materials utilitzats en la construcció del ferrocarril, fet que no va ajudar a augmentar la demanda sobre el sector siderúrgic i de maquinària.

Malgrat les limitacions, el ferrocarril va ser indispensable per dotar Espanya d'un sistema de transport massiu, barat i ràpid, afavorint l'intercanvi de persones i mercaderies i incrementant el comerç interior.

Ferrocarril i mercat interior

El ferrocarril va contribuir a millorar els intercanvis comercials dins d'Espanya, però l'escàs desenvolupament industrial de moltes regions i la limitada capacitat adquisitiva del camperolat van dificultar el creixement de la demanda i van reduir el volum dels intercanvis interiors.

Ferrocarril i mercat exterior

La navegació va ser un element clau per al comerç a llarga distància, produint un increment del comerç exterior. El volum d'exportacions era molt important, especialment l'oli i el vi, però també els minerals i els teixits de cotó. El pes dominant dels productes agraris evidencia els límits de la transformació econòmica i l'escàs desenvolupament industrial. Després de la pèrdua de les colònies americanes, a partir de 1850 Espanya es va anar vinculant cada vegada més a les economies més avançades d'Europa; França i Gran Bretanya van passar a absorbir més de la meitat de les exportacions.

8. Lliurecanvisme i proteccionisme

Els lliurecanvistes defensaven una política comercial en la qual es permetés l'entrada lliure dels productes estrangers, ja que opinaven que aquest fet estimula la productivitat i la competitivitat. Els proteccionistes eren partidaris d'una política comercial que protegís la indústria estatal pròpia, posant obstacles a la competència exterior per a fomentar el desenvolupament de la producció interna. Els industrials tèxtils catalans, els cerealistes castellans, el sector carbonífer asturià i els siderúrgics bascos van pressionar els governs liberals per aconseguir protecció per als seus productes, com es va observar en la polèmica entre els industrials catalans i Espartero el 1842.

La política aranzelària espanyola va viure diferents fases al llarg del segle XIX: mesures proteccionistes (1823-1841), liberalització comercial (reforma d'Espartero, 1841-1843), mesures proteccionistes (1845-1869), liberalització comercial (reforma de Laureà Figuerola, 1869-1870) i aranzels proteccionistes (1891).

9. Hisenda, banca i moneda

9.1 Els problemes de la Hisenda

Els problemes de la Hisenda pública per fer front al deute van ser constants en el segle XIX. La principal contradicció va ser el manteniment dels privilegis que eximien la noblesa i el clero de pagar impostos.

9.2 Reforma Mon-Santillán

Va ser una reforma fiscal impulsada pel govern liberal moderat, que va consistir en la creació d'impostos directes sobre els immobles, cultius i bestiar, i la indústria; i indirectes sobre el consum. La reforma va ser insuficient per solucionar els problemes de la Hisenda pública. Les raons cal buscar-les en la manca d'impostos sobre les rendes personals (treball i capital) i en el fet que el sistema de recaptació era ineficient (frau i manca de mitjans i funcionaris). El govern de Bravo Murillo va encarar de nou els problemes del deute, va establir una nova llei de compatibilitat i va intentar equilibrar els pressupostos. Malgrat això, la insuficiència dels ingressos va continuar amenaçant la Hisenda espanyola al llarg del segle XIX.

9.3 La persistència del deute

Les finances de l'Estat van perpetuar el dèficit de la Hisenda pública, que es va haver de finançar apel·lant al crèdit exterior, havent de demanar préstecs a grups estrangers. També va ser constant l'emissió de deute públic, que augmentava el dèficit, provocava un endeutament continuat i drenava les inversions en sectors productius.

9.4 Unificació monetària i banca

La reforma monetària de 1868 va dur a terme una unificació monetària amb la pesseta com a moneda nacional, posant fi a la diversitat de monedes existents a Espanya fins aleshores. La Llei de bancs i societats de crèdit (1856) es considera el punt de partida de la modernització del sistema bancari espanyol. El Banco de San Fernando es va transformar en el Banco d'Espanya, que va obtenir la concessió del monopoli per emetre bitllets. També es van crear societats de crèdit destinades a gestionar negocis i el Banco Hipotecario, especialitzat en préstecs a llarg termini.

1. La configuració d'una societat de classes

1.1 La fi de la societat estamental

Amb la configuració de l'Estat liberal al segle XIX, les noves lleis van imposar la igualtat jurídica de tots els ciutadans, acabant amb els privilegis estamentals. La població va passar a constituir una sola categoria jurídica: els ciutadans, on tots els grups socials eren iguals davant la llei (impostos, drets, jutjats...). No obstant això, el liberalisme censatari limitava la participació política, fent que les diferències socials s'establissin segons la riquesa.

1.2 La situació de la noblesa i el clero

La supressió de la major part dels privilegis nobiliaris va comportar el deteriorament econòmic i social de la petita noblesa, per no poder cobrar fonts d'ingrés tradicionals. En canvi, la mitjana i alta noblesa va conservar una gran importància social, econòmica i política gràcies a enormes patrimonis agraris i immobiliaris, junt amb la feblesa de la burgesia i la industrialització. Tot i això, els patrimonis nobiliaris van anar minvant i els preus augmentant, fet que va provocar que molts acabessin endeutant-se i venent propietats o emparentant-se amb burgesos per fer front als pagaments. Aquells que van acceptar integrar-se en el nou sistema van mantenir el poder i van passar a formar la nova classe dominant: l'alta burgesia.

Pel que fa a l'Església, si bé les reformes liberals (desamortitzacions, supressió del delme...) van empobrir una part del baix clero, les fortes vinculacions amb la Corona i les altes classes van permetre a l'Església mantenir el poder social i ideològic, junt amb festes religioses com processons, casaments i batejos.

1.3 La societat de classes

En la societat liberal, els estaments van ser substituïts per les classes socials, grups oberts als quals es pertany en funció de les diferències econòmiques, formant dos grans grups socials:

• Classes dirigents: antiga aristocràcia, jerarquia del clero, exèrcit o administració, alta burgesia, posseïdors de riquesa urbana, industrial o agrària.
• Classes populars: formada per tots aquells que sols posseïen el que obtenien amb el seu treball manual (obrers, artesans, llauradors, jornalers).

D'entre aquestes dues es trobava la classe mitjana, sense tanta riquesa com les classes dirigents, però amb unes condicions de vida molt millors que les classes populars.

1.4 Un nou tipus de conflicte social

En un primer moment, les classes populars van reclamar millores salarials i laborals, però molt aviat van començar a denunciar la injustícia del capitalisme, donant pas als conflictes de classe.

3. Els nous grups dirigents

3.1 Una nova elit privilegiada

L'elit dirigent de la societat liberal espanyola del segle XIX s'estructurà com una simbiosi entre l'antiga aristocràcia, que mantenia el seu poder, i els nous burgesos. Aquestes dues classes constituïen una oligarquia, ja que tenien el poder econòmic i imposaven les formes socials i culturals. A més, el caràcter censatari del règim liberal els va atorgar durant dècades el monopoli del poder polític.

3.2 L'alta burgesia

Juntament amb els grans propietaris agraris, procedents de la vella noblesa terratinent, el procés de revolució liberal va anar conformant una alta burgesia vinculada als negocis: eren els compradors de deute públic i els grans inversors en borsa, que van engrandir les seves fortunes amb concessions estatals i operacions de crèdit. També hi havia una part d'aquesta gran burgesia que es va interessar per la inversió en terres, aconseguint propietats a costa dels béns de l'Església i els municipis. El centre de negocis i la residència habitual d'aquesta burgesia va ser la capital, Madrid, tot i que procedia d'orígens regionals diversos, especialment del nord i d'Andalusia. També hi havia grups burgesos a altres regions com administradors de les propietats i les inversions de la gran burgesia resident a Madrid.

3.3 La burgesia industrial

La burgesia industrial, bàsicament basca i catalana, estava arrelada als seus territoris i ocupada en la direcció de les seves indústries. Aquesta va ocupar un lloc secundari en l'organització estatal, preocupant-se essencialment d'aconseguir de l'Estat una política proteccionista per a la seva indústria. No obstant això, la insuficiència numèrica, la migradesa del seu poder econòmic en comparació amb les grans fortunes i la localització perifèrica van dificultar que aquesta burgesia desenvolupés un model de societat industrial diferent del capitalisme agrari.

3.4 Les classes mitjanes

Constituïen una franja intermèdia entre els poderosos i els assalariats. Eren un grup petit, degut a la polarització de la societat i la feblesa de la industrialització i la urbanització. Era un grup format per comerciants, petits industrials, professionals liberals, professions de la construcció i la salut... La seva influència, riquesa i poder eren molt menors que els de l'elit dirigent, tenint una forma de vida més privada i domèstica. En gran part eren conservadors i defensaven l'ordre i la propietat per por que qualsevol canvi els igualés amb les classes populars, encara que també van sorgir intel·lectuals i professionals defensors de la democràcia i el republicanisme.

4. Els nous hàbits socials

En la nova societat liberal, l'ostentació pública de la riquesa caracteritzava el gust de la nova burgesia. Les noves elits socials (classes mitjanes i altes) van anar imposant hàbits nous com l'augment de l'educació primària i secundària (sobretot entre els nens, però també, encara que en menor mesura, entre les nenes), l'expansió de la premsa, l'hàbit de l'estiueig, tertúlies polítiques o literàries, locals d'espectacles i exposicions d'art, sobretot a les ciutats, per ser el lloc de residència de les elits burgeses i les classes mitjanes, on l'espai públic va passar a ser molt important.

El paper de les dones estava determinat pel predomini dels valors burgesos, unit a la concepció catòlica i conservadora tradicional. L'ideal de dona burgesa contrastava amb el paper que assumien les dones de les classes populars, que treballaven llargues jornades fora de les seves llars i a més assumien, pràcticament de manera exclusiva, les tasques domèstiques.

5. Les classes populars

5.1 Artesans i treballadors de serveis

Encara que els privilegis gremials van desaparèixer en la dècada del 1830, a gran part del país perdurava un sector artesà fort, que elaborava la majoria de productes manufacturats, degut al caràcter minoritari de la producció fabril. El creixement urbà i la nova estructura de l'Estat liberal van comportar la concentració a les ciutats dels treballadors de serveis (relacionats amb la infraestructura urbana, petits funcionaris, empleats de banca...), que constituïen el límit entre les classes mitjanes i populars. En les classes més humils predominaven les dones ocupades en el treball domèstic (procedents del camp, treballaven molt a canvi d'un salari molt baix), els mossos de comerç i els petits venedors autònoms. Sota aquests, hi havia malalts o persones sense feina que el seu únic recurs era demanar caritat.

5.2 El proletariat industrial

El sorgiment de la indústria moderna va comportar una organització del treball basada en la utilització de mà d'obra assalariada i regulada per unes regles semblants a tot arreu. Els patrons (burgesia) eren els propietaris de les indústries i els que contractaven els obrers. Aquests, el proletariat, sols tenien la seva força de treball, i depenien d'un contracte i de la seva feina, a la qual dedicaven innombrables hores a canvi d'un salari generalment ínfim a partir del qual havien de cobrir totes les seves necessitats. A mitjan del segle XIX, el nombre d'obrers era encara molt reduït i concentrat, sobretot, a la indústria tèxtil catalana. Més endavant, el nombre d'obrers va augmentar a Astúries i el País Basc per l'expansió de la mineria i la indústria siderometal·lúrgica, així com a aquelles zones on es desenvolupaven activitats industrials, mineres o vinculades a la construcció.

5.3 El camperolat

La reforma agrària liberal no va canviar gaire l'estructura de propietat de la terra, que es va tornar a concentrar en poques mans, en les dels que no la treballaven. Les condicions dels llauradors (arrendataris, jornalers, criats...) eren bastant semblants entre ells ja que, en general, continuaven sotmesos a un sistema on el pes i la influència del ric, notable o cacic, eren enormes a canvi d'una protecció mínima.

5.4 El problema jornalier

Amb el procés de reforma liberal es va formar un grup extens de llauradors sense terra o amb parcel·les menudes, que van romandre al camp com a jornalers a canvi de salaris molt baixos. Mancats a més de les terres comunals, van patir condicions de vida molt dures, on els deutes i l'escassa productivitat de les finques els van obligar a vendre-les a llauradors benestants o nous terratinents.

6. Les condicions de vida dels treballadors

Els salaris eren molt baixos per als homes, i encara més baixos per a les dones i els nens (arguments pseudocientífics i concepció complementària del treball femení i infantil). A més, les jornades laborals eren molt llargues (en molts casos, set dies a la setmana) i no hi havia cap protecció en cas d'atur, malaltia, accident o vellesa. Les condicions de treball eren molt insegures i perilloses per a la integritat física; els habitatges eren menuts i miserables i les malalties infeccioses es propagaven amb facilitat entre una població vulnerable sense assistència mèdica gratuïta.

7. Els orígens del moviment obrer

Els treballadors i les treballadores van prendre "consciència de classe" i van plantejar la necessitat d'associar-se per aconseguir millores laborals. No obstant això, la legislació liberal prohibia explícitament l'associació obrera perquè es considerava contrària a la llibertat de contractació; per això les primeres protestes van tenir un caràcter espontani, violent i clandestí, encara que després els treballadors van començar a organitzar-se.

7.1 El naixement del moviment obrer

Les primeres protestes obreres es van produir ja en la dècada del 1820 i, tal com havia passat en altres llocs d'Europa, consistien a cremar les màquines i les fàbriques perquè els obrers responsabilitzaven les màquines de la pèrdua de llocs de treball i la baixada dels salaris. Aquest moviment de protesta rep el nom de ludisme, i alguns exemples importants es van donar a Alcoi, amb la crema de telers mecànics, i a Barcelona, amb l'incendi de la fàbrica Bonaplata. Aviat la lluita obrera es va orientar cap a la millora de les condicions de treball i la defensa del dret d'associació: va sorgir l'associacionisme obrer, que va començar a Catalunya la dècada del 1830. Les primeres associacions obreres van ser associacions per oficis que actuaven com a societats de protecció mútua. Aquestes no tenien un programa reivindicatiu propi i van sorgir per la necessitat d'ajudar-se econòmicament en cas de malaltia, acomiadament o vaga (caixes de resistència); la primera va ser la Societat de Protecció Mútua dels Teixidors de Cotó, a Barcelona.

Després van sorgir els sindicats, que sí tenien un programa reivindicatiu propi i reclamaven l'aprovació d'una legislació que garantís els seus drets com a treballadors (reducció de les jornades laborals, augment dels salaris, prestació per atur, descans dominical, etc.).

7.2 L'expansió de l'obrerrisme

Les vagues, també prohibides, van ser un instrument cada vegada més utilitzat per pressionar els patrons, tant al camp com a les ciutats. Es van produir moviments reivindicatius a Granada, València i Madrid, encara que el de més transcendència va ser la primera vaga general a Espanya, el 1855 (Bienni Progressista), a Barcelona; motivada per la introducció d'unes noves màquines filadores que van deixar en l'atur molts treballadors.

7.3 Les revoltes agrícoles

La desamortització de terres comunals de Pascual Madoz (1854-1856) va ofegar les esperances d'un repartiment de la terra més beneficiós per als jornalers. Per això, durant el Bienni Progressista (i en els anys successius) va haver-hi, sobretot a Andalusia, Aragó i Castella, un fort moviment d'ocupació i repartiment de la terra entre els llauradors, que cremaven registres notarials de la propietat. La manca d'un veritable suport polític i la por a la radicalitat del moviment el van fer fracassar; però l'afany de terres i les revoltes es van prolongar més de mig segle.

8. L'arribada de l'internacionalisme: marxistes i anarquistes

8.1 Els precursors: el socialisme utòpic

Des de principis del segle XIX hi va haver pensadors que van denunciar les injustícies creades per la nova societat liberal i el capitalisme industrial: són els socialistes utòpics (Saint-Simon, Cabet i Fourier), que van començar a pensar en maneres alternatives d'organitzar el sistema polític, econòmic i social. Aquests pretenien l'organització de societats igualitàries, amb propietat col·lectiva i repartiment equitatiu de la riquesa. La figura més notable de l'utopisme espanyol al segle XIX va ser Joaquín Abreu, fourierista gadità, que va defensar la creació de falansteris: cooperatives de producció i consum que proveïen les necessitats dels seus habitants.

8.2 L'AIT: marxisme i anarquisme

El 1864 es va crear l'AIT (Associació Internacional de Treballadors o 1a Internacional), que fou el primer intent d'agrupament de treballadors per tal d'organitzar-se i lluitar contra el capitalisme. Karl Marx, representant màxim del socialisme científic, va tenir un pes rellevant en la seva fundació, organització i direcció. No obstant això, aviat van sorgir altres ideologies (hereteres, en gran part, de l'anterior) que van acabar per prendre protagonisme entre les classes populars: el marxisme i l'anarquisme.

El marxisme (també anomenat socialisme científic o comunisme) defensava l'acció política mitjançant la formació d'un partit de classe obrera que conquistés el poder polític i econòmic per mitjà de la revolució organitzada. El seu objectiu era la creació d'una dictadura del proletariat que portés a un Estat obrer on la propietat dels mitjans de producció fos col·lectiva, amb l'objectiu final de la desaparició de l'Estat. L'altra ideologia principal va ser l'anarquisme (o socialisme llibertari), representat per Mikhaïl Bakunin, que s'oposava a l'acció política i a la formació de partits. Defensava l'individualisme col·lectiu i buscava l'abolició de l'Estat mitjançant la revolució espontània i l'acció sindical, refusant l'autoritat i la jerarquia.