Esperant a Godot: Anàlisi de l'obra de Samuel Beckett

Esperant a Godot

Introducció

Esperant a Godot, obra dramàtica de 1952, escrita pel dramaturg, novel·lista i crític Samuel Beckett, és una de les màximes representacions del teatre de l'absurd. Aquest teatre, també anomenat anti-teatre, es caracteritza per la seva estaticitat, la manca d'acció i el seu caràcter simbòlic. Els personatges principals, Vladimir i Estragon, esperen Godot mentre dialoguen sobre diversos temes. L'obra de Beckett ha adquirit tons existencials en la seva exploració de la radical solitud i incertesa de l'ésser humà.

Context

La Guerra Freda, amb els seus blocs, superpotències enfrontades i ideologies rivals, va influir en l'obra. La pressió del públic per consumir més degradava la qualitat de vida. L'existencialisme, amb el seu pensament irracional i vitalista, expressava el sentiment de patiment, preocupació i desesperació davant la llibertat i el dolor. L'art existencial reflectia l'angoixa davant el sentit de la vida i la desesperació davant el dolor i la mort.

Síntesi argumental

L'obra es divideix en dos actes. Estragon es queixa que les botes no li van bé. Apareixen Pozzo, un home cruel amo de la terra, i Lucky, el seu criat, lligat amb una corda. Al segon acte, Pozzo és cec i Lucky mut. L'acció és lineal, i els silencis generen grans canvis de conversa. La no-acció esdevé l'acció principal.

Anàlisi dels personatges

S'entén que Estragon i Vladimir sempre han estat junts, lligats a la repetició i al pas del temps. El lloc, irreal i ambigu, és ideal per a l'obra.

Anàlisi temàtica

L'obra plasma la imatge desgarrada que ofereix l'home quan careix d'esperança. Només esperen que passi el temps, i l'avorriment respon a la seva falta de creativitat. L'autor pretén provocar la sensació d'avorriment als espectadors perquè sentin les conseqüències de la pèrdua de capacitat creadora. La falta de creativitat produeix una tragèdia per a l'home i la seva aflicció lúdica, fins a provocar la sensació de buit. Al final, dues opcions: suïcidar-se o seguir esperant. La condició tràgica és l'absència de voluntat de compromís; els protagonistes no són capaços de dir ni actuar com a humans.

Estil i gènere

El teatre de l'absurd sorgeix a partir de 1950 a causa de la crisi social i existencial de després de la Segona Guerra Mundial. Els valors tradicionals que regien la societat han perdut significat, i el comportament dels humans es torna absurd. Estem buits per dins, i el llenguatge també està buit de significat, sense empatia. Característiques del teatre de l'absurd:

• Personatges que no evolucionen
• Llenguatge distorsionat
• Temps i espai fora del món real
• Acció circular
• No explica una història, sinó la condició humana