Estandardització i Fonemes: Guia Completa

L'Estandardització de la Llengua

L’estandardització sol ser el resultat d’un procés complex que pot variar pel que fa al grau d’intervenció social. El grau més baix d’intervenció social correspon a llengües com l’anglès, en què l’estandardització s’ha produït per adopció i per divulgació de la varietat pròpia de Londres, ciutat que va actuar com a gresol de moltes varietats. El grau més alt d’intervenció social correspon a llengües com l’hebreu, que té com a base una varietat no parlada que ha estat equipada per donar-li tots els usos d’un estàndard modern. Entre aquests dos graus extrems es situen graus intermedis d’intervenció social.

Sigui quin sigui el grau d’intervenció social requerit, qualsevol procés d’estandardització exigeix almenys quatre condicions:

1. Selecció: s’ha de prendre com a base alguna varietat existent o una combinació de varietats existents. El més normal és que es parteixi de varietats existents parlades; en casos excepcionals, però, i per falta de varietat parlada, s’ha partit de varietats no parlades. El francès, l’anglès, l’espanyol, i el català són exemples d’estàndards basats en varietats parlades; l’hebreu, en fi, és exemple d’estàndard basat en una varietat no parlada -l’hebreu bíblic recitat pels rabins.
2. Codificació: s’ha de posar en funcionament algun organisme que estableixi la varietat o les varietats bàsiques i que fixi les normes concretes d’ús parlat i escrit. Això implica l’establiment d’una ortografia i la redacció d’una gramàtica i d’un diccionari.
3. Adequació a les funcions: s’ha d’adequar la varietat, o varietats adoptades com a base, per ser utilitzada en tots els usos necessaris en una societat evolucionada; i s’ha d’equipar convenientment perquè pugui cobrir tots els aspectes de comunicació, tant de la vida ordinària com de les activitats administrativa, tècnica, jurídica, esportiva, científica, o qualsevol altra de possible.
4. Acceptació: s’ha d’aconseguir un ampli consens social a l’entorn de les propostes d’estandardització, sense el qual, i per més imposició que s’exerceixi, el resultat final serà insatisfactori. La recerca d’aquest consens necessari, precisament, pot fer recomanable d’abandonar l’estandardització en els límits de la pronunciació, que són sovint els que més dificultats suposen.

Els estàndards, doncs, són varietats anòmales des d’un punt de vista lingüístic, i ho són en la mesura en què han estat intervingudes en el seu disseny i són tutelades en el seu desenvolupament. Aquesta anomalia, precisament, diferencia les varietats estàndards de la resta de varietats de la llengua. El fet de ser varietats concretes, derivades d’altres varietats també concretes, diferencia els estàndards de les llengües. La denominació usual dels estàndards com a “llengües estàndards” afegeix elements addicionals de confusió a la confusió conceptual bàsica -derivada del grec- entre varietat lingüística comuna i llengua. Qualsevol que sigui la denominació que s’assigni als estàndards, però, -el nom no fa la cosa - dues consideracions han de quedar ben clares:

1. Que els estàndards són varietats lingüístiques i, com a tals, de la mateixa família que els dialectes.
2. Que, a diferència d’aquests, són varietats lingüísticament peculiars, o, si es vol, varietats lingüísticament protegides.

El So, el So de Parla i el So de Llengua

Qualsevol mena de soroll que sentim s’anomena so. Però, què entenem per so de parla? Un so de parla és qualsevol de les possibles realitzacions d’un fonema, o, altrament dit, so és el menor segment en què podem dividir la tira fònica. Cadascun dels sons està format per una determinada seqüència d’ones sonores que els aparells d’anàlisi acústica poden caracteritzar i distingir d’un altre so, que estarà format per una seqüència amb unes ones sonores diferents. L’oïda humana és capaç de distingir les parelles de sons més divergents, que són els que pertanyen als fonemes diferents; en canvi, la majoria dels parlants d’una llengua no poden diferenciar els sons més semblants entre ells, concretament els que pertanyen al mateix fonema. Aquests sons tan semblants solament els distingeixen els aparells d’anàlisi acústica i les persones ensinistrades.

Fonema i Al·lòfon

El fonema (so de llengua) és l’abstracció del so, és a dir, la realització ideal d’un so sense tenir en compte com es pronuncia realment en un context concret. Cada llengua té un nombre finit de fonemes, que actuen com a unitats mínimes per distingir significats entre paraules. Així, en català, la s sorda /s/ i sonora /z/ són fonemes, ja que distingeixen, per exemple, les paraules rosa (flor) i rossa (de cabells clars), mentre que en castellà aquesta distinció és una simple variant i no un fonema.

Els fonemes es poden transcriure segons l’Alfabet Fonètic Internacional i constitueixen l’objecte d’estudi principal de la Fonètica, una de les branques de la Lingüística General. Els fonemes no són sons amb entitat física, sinó abstraccions mentals o abstraccions formals dels sons de la parla; un fonema pot ser representat per una família o classe d’equivalència de sons que els parlants associen a un so específic durant la producció o la percepció de la parla.

El nombre de fonemes d’una llengua és finit i limitat, i el nombre d’al·lòfons potencialment definibles, especialment si especifiquem trets fonètics molt subtils, és potencialment il·limitat. Varia segons el context fonètic i l’articulació lingüística individual dels parlants, i el seu estudi és tasca de l’anomenada fonètica experimental. Pel que fa al nombre de fonemes, aquest no ha de ser fix i pot canviar amb el canvi lingüístic; en la majoria d’anàlisis del català es considera que té set fonemes vocàlics ben clars: /a/, /ε/, /e/, /i/, /ɔ/, /o/, i /u/, amb /ε/ i /ɔ/ que són fonemes oberts enfront dels corresponents tancats. Tots aquests fonemes són molt generals entre les llengües romàniques occidentals, excepte en castellà.

Podem dir que fonema és una unitat fonològica diferenciadora, indivisible linealment i abstracta.