Estellés, Poesia Realista i Variació Diatòpica del Català

Anàlisi Literària: El Llibre de Meravelles de V. A. Estellés

Subgènere i característiques: Poesia realista

El Llibre de meravelles s’inscriu dins del corrent de la poesia realista, que es caracteritza per la denúncia política i social del moment. Estellés conrea aquesta classe de poesia en viure la guerra i la postguerra des del punt de vista dels perdedors.

El missatge ha d'arribar al major nombre de lectors possible, i això comporta l'ús d'un llenguatge planer i col·loquial, que en alguns casos en Estellés pot arribar a ser vulgar. El poeta se sent part d’un col·lectiu i amb l’obligació de parlar de la injustícia, el patiment i la misèria que pateixen els de la seva classe.

Tot i utilitzar llenguatge literari i figures retòriques, Estellés no perd de vista que el missatge ha de ser comprensible per a tothom.

Context històric i cultural: Franquisme i censura

El llibre es publica el 1971, però fou escrit durant la dècada dels 50, en ple franquisme. En l’època de postguerra, la situació per a la llengua catalana és de persecució total.

Només a partir de la dècada dels seixanta el règim comença a suavitzar la censura i permetre la publicació d’obres en una llengua de l’Estat que no sigui el castellà. Molts autors viuen en altres països o en un exili interior. A més, hi ha una manca d'infraestructura cultural:

• No hi ha educació en/de llengua catalana.
• No hi ha cap mitjà de comunicació (ràdio, televisió o premsa) en català.

Per tant, no hi ha un públic lector preparat, cosa que dificulta encara més l’existència d’autors en la nostra llengua.

El fet de tractar temes com la postguerra, la misèria i les conseqüències de la guerra, obligarà Estellés a publicar aquest llibre quan ja s’endevina el final del règim franquista i aquest ja presenta unes escletxes que permeten esquivar la censura.

La Variació Diatòpica o Geogràfica del Català

La varietat diatòpica o geogràfica té a veure amb la procedència de l’emissor. En el cas del català, podem distingir dos blocs principals: el català oriental i l’occidental, amb els seus respectius dialectes.

Característiques de l’Estàndard Occidental

1. Fonètica: /e/ tancada, en general, en paraules agudes i en els verbs plans (Ex: cafè, entés, conéixer, desaparéixer…) i altres característiques fonètiques que no es representen a nivell escrit.
2. Morfologia (Present d’Indicatiu): Desinència en -e per a la 1a persona del Present d’indicatiu (Ex: cante, mostre, opine…).
3. Morfologia (Present de Subjuntiu): Desinència en -a/-e (Ex: Diga/digues…, explique/expliques…).
4. Morfologia (Verbs Incoatius): Desinència en -í, -ixes, -ix… per al Present d’Indicatiu.
5. Morfologia (Imperfet de Subjuntiu): S’usa la desinència en -ra (Ex: Cantara, digueres…).
6. Possessius: Els possessius femenins són: seua, seues.
7. Lèxic: Ús de mots com: xiquet, espill, bes, pardal, vesprada…
8. Plurals: Plurals d’alguns mots en -ns: hòmens, jóvens, margens…

Característiques de l’Estàndard Oriental

1. Fonètica: /ɛ/ oberta en moltes paraules agudes i en els verbs plans (Ex: cafè, entès, conèixer, desaparèixer…) i altres característiques fonètiques que no es representen a nivell escrit.
2. Morfologia (Present d’Indicatiu): Desinència en -o per a la 1a persona del Present d’indicatiu (Ex: canto, mostro, opino…).
3. Morfologia (Present de Subjuntiu): Desinència en -i (Ex: Digui/diguis…, expliqui/expliquis…). També -eixi, -eixis… (Present de Subjuntiu) dels verbs incoatius.
4. Morfologia (Verbs Incoatius): Desinència amb reforç -eix, -eixes, -eix (Present d’Indicatiu).
5. Morfologia (Imperfet de Subjuntiu): Es prefereix la desinència en -s (Ex: Cantés, diguessis…).
6. Possessius: Els possessius femenins són: seva, seves.
7. Sintaxi: Ús de la negació amb pas (Ex: No hi ha pas una raó de pes per a això).
8. Lèxic: Ús de mots com: noi, mirall, petó, ocell, tarda…