L'estil narratiu dels contes d'El Cafè de la Granota

Jesús Moncada va manifestar expressis verbis en diverses ocasions que el conte ha de ser ràpid i concís, quasi vertiginós, encara que tinga quinze pàgines. Ha de dir allò que es vol dir amb les paraules i les pàgines justes, una paraula de més pot espatllar el conte. El conte ha de ser un enginyós i sorprenent cop de maça en la consciència del lector. Per tant, no ha d'estranyar que allò que més caracteritza l'estil narratiu dels contes d'El Cafè de la Granota –i de la resta de contes de Jesús Moncada– siga l'agilitat i la concisió expositives, però sense caure mai en la parquedat i encara menys en el laconisme. La digressió i el circumloqui són explícitament bandejats perquè, com li diu en diverses ocasions el vell Cristòfol al cronista anònim d'aquest recull, no convé barrejar les històries. Per completar la descripció de l'estil de Jesús Moncada convé destacar com no es noten, si més no a primer cop d'ull, la preocupació i la dedicació amb què l'autor ha confeccionat els seus artificis literaris.

Els catorze contes d'aquest recull

es poden dividir, pel que fa a l'estructura, en dos grans grups: els soliloquis i les cròniques o informes. Els contes «Preludi de traspàs» i «Guardeu-vos de somiar genives esdentegades», tant per tema com per estructura i estil, estarien exclosos d'aquesta agrupació dual. Així doncs, serien soliloquis els contes «La Plaga de la Ribera», «Senyora Mort, carta de Miquel Garrigues», «Els delfins», «Paraules des d'un oliver» i «L'assassinat del Roger Ackroyd», mentre que serien cròniques la resta de contes, és a dir «Un barril de sabó moll», «Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana», «Informe provisional sobre la correguda d'Elies», «Futbol de ribera», «Un enigma i set tricornis»,

«Amarga reflexió sobre un manat de cebes» i, d'alguna manera, també «Amor fatal en decúbit supí». Els cinc soliloquis del recull, al seu torn, es poden qualificar en soliloqui ('Fet de parlar sol, amb si mateix') pur, com seria en el cas del conte «Els delfins», en soliloqui epistolar en el cas de «La Plaga de la Ribera» i «Senyora Mort, carta de Miquel Garrigues», i en soliloqui amb interlocutor mut en els contes «Paraules de d'un oliver» i «L'assassinat del Roger Ackroyd».

Més enllà que sovint la llengua emprada per Moncada reflectisca un lèxic i una fraseologia propis del català occidental

–en ocasions fins i tot es tracta de formes locals o comarcals, com és el cas, inevitablement, de bona part del lèxic relacionat amb la navegació per l'Ebre–, potser allò que més caracteritza el llenguatge literari d'aquest escriptor és l'oralitat, en especial en el cas de les narracions breus. Un to de llengua oral que sembla que les històries hagen estat recollides directament de la veu del poble. De fet, sovint el narrador es presenta com a simple escriba que intenta anotar tan fidelment com pot allò que li han explicat, en diverses ocasions posant les històries en boca del vell Cristòfol, l'informador més freqüentat pel cronista i personificació de la veu del poble.